divendres, 31 de desembre de 2010

Un recuerdo el acabar en año: Italo Solimano Figallo, "El Ingeniero".

A veces las personas no saben lo importante que llegan a ser para otros, ni cuanto se han hecho apreciar. 

Conocimos a Italo Solimano Figallo, El Ingeniero, cuando, por medio del Adelina, la amiga peruana del alma, lo acogimos un par de días, con su hijo Giovanni, ya que salían de Barcelona  para hacer un crucero por el Mediterráneo.

Y nos reencontramos en Lima, Perú, la Navidad y fin de año 2005 y Año nuevo 2006, y lo compartimos casi todo.

El pasado no importaba, el futuro se esperaba y se vivía el presente.

 
 

Chabuca Granda, la querida Chabuca, compuso la preciosa canción El puente de los suspiros, en 1960.






dilluns, 20 de desembre de 2010

El meu desig pel 2011

El meu desig pel 2011

Concert de Nadales del Ço del Botafoc

El dia 25 de desembre de 2010, dia de Nadal, el grup de música popular i tradicional Ço del Botafoc del Vendrell, oferirà, per novè any consecutiu un concert de nadales populars, i d’autors com Carles Casals i Ribes, Josep Capdevila i Martí o Bernat Calvó Puig i Capdevila, que tenen com a protagonistes els pastors i les pastores.

Serà a 2/4 de 8 del vespre a la capella de Fàtima, del carrer de la Pau, del Vendrell.

 










dimarts, 14 de desembre de 2010

Cançons per a encarrilar criatures i +

Llegeixo a l’AraCriatures de l’11/12/2010, “El retorn de l’Upali”. 

La Campana edita LES 26 CANÇONS INFANTILS, de Josep M. Espinàs i Francesc Burrull, amb CD inclòs.

Encara tinc a casa els tres discos petits de 45 rpm que van sortir a la discoteca Cavall Fort, editats per BASF.

Diu l’article que en els tres primers discos Cançons per a encarrilar criatures, Les cançons de les joguines i Cançons amb endevinalla, “les veus continuen sent (...) les de les desenes d’altres nens anònims que Josep M. Parellada, que portava l’assignatura de música en moltes escoles catalanes, va escollir per a l’ocasió”.

Jo n’era un d’ells, i em va tocar cantar allò de “I així sentim Beethoven, / Mozart, Chopin i Bach, / Raimon, Serrat, els Beatles, / Gillem d’Efak i Llach.”

La majoria de nens érem de l’escola Sant Josep Oriol, del carrer Villarroel de Barcelona, i de La Concepció. Només recordo el nom del Fornells, que hi havia dos germans i que un d’ells va ser promocionat com a cantant infantil, i que una filla de mestre Parellada, la Maria Teresa, va fer el solo de la Cançó de la nina, i doblatge de la Julie Andrews quan cantava de Sonrisas i Lágrimas.

En Josep Maria Parellada i Abadal, per nosaltres el Senyor Parellada va ser qui al 1966, quan feia Ingrés, em va fer descobrir el món de la música. Amb ell vaig aprendre solfeig, a cantar, a escoltar..., a descobrir el jazz, a comprar discos... Vam enregistrar aquests tres discos i tres més de Nadal: Pau a la Terra (Sono Play, SAP-2.000, 1966), Cançons de Nadal (Palobal, PH-1015, 1967), i Canciones de Navidad (Palobal, PH-1016, 1967). Els 2 darrers va ser reeditats en casset i CD pels desapareguts Discos Balada del carrer Pelai.

I cantàvem en casaments (La Concepció, La Colònia Güell...), fèiem anuncis per la ràdio (Turrones el Lobo...), doblàvem cançons de pel·lícules (Chitty Chitty Bang Bang, amb el Salvador Escamilla; El extravagante doctor Dolittle...).

Assajàvem a La Concepció, a la golfes de l’església amb un harmònium vell, a la botiga d’instruments musicals de l’Avinguda Catedral on treballava, o la mateixa escola, i alguna vegada al carrer Sant Gervasi de Cassoles.



Cançons per a encarrilar criatures inclou la cançó "Tots els nens", que és una adaptació de “Quan les oques van al camp”, versió catalana de la peça popular francesa “Ah, vous dire-je Maman”, de la qual Mozart en va fer 12 variacions, i els anglesos han aprofitat en la seva nursery rhyme "Twinkle, Twinkle, Little Star”

Hi ha una edició de Quiroga de les partitures de les Cançons per a encarrilar criatures i Les cançons de les joguines, localitzable a Tritó. 

Buscant informació per aquest post, m’he assabentat de la mort de mestre Parellada. 

diumenge, 28 de novembre de 2010

...amb un flabiol sonant! Flabiols: flubiols, fluviols, fabriols...

Arxiu de coses sobre flabeolum, derivat de flare, bufar, més o menys cronològiques, amb una intro personal.

De fet, tot i que Alcover i Moll, en el seu , Diccionari Català - Valencià - Balear (DCVB), a l’entrada FLABIOL indiquen que al Vendrell la seva fonètica era /fəβɾiɔ́ɫ/, o sigui que se’n diu o deia “fabriol”. Sembla que Herbers, als Ports de Morella, també s’anomena així.

I ara, escombrem cap a casa. De petit, a casa meva, a Muntaner 36 de Barcelona, havia jugat amb un flabiol que la iaia Esperança, la mare del meu pare, deia que l’havia portat de Sant Pau d’Ordal, on havia nascut, i que anomenava flabiol [fləβiɔ́l]. Era d’una peça, tenia embocadura de bisell i estava desat en un calaix de l’escriptori del tiet Francisco, el germà del pare. La iaia m’havia explicat que “lunclustevet”, el seu germà Esteve Massana de Cal Noi Xic de Sant Pau d’Ordal, havia tocat el flabiol, i que amb un altre amic tocaven en balls de pobles de les contrades. L’oncle Esteve Massana va ser el primer president, al 1923, de la Unió de Rabassaires de Sant Pau d’Ordal.

Al 1979, en un viatge per Grècia, a Mistras vaig escriure un petit poema que vaig anomenar La música mes bella, que vaig arreglar a Barcelona al 1986:

La música més bella que he sentit
era toca per dos flabiols
i un tamborí de fusta i pell fosca,
la tercera veu era interpretada
per la seriosa mirada dels avis,
el soroll dels xics corrent entre cames
les rialles de joves, alguns esgarips,
o el so d’espardenyes en ballar la dansa.
Els crits de les garses, xiulets de moixons,
esquellots de vaques i el bel d’algunss bens...,
almenys és així com m’ho explicava l’àvia.”

Curiositats més o menys ordenades

Julián de Chía, a Festividad del Corpus en Gerona. Noticias históricas acerca de esta festividad desde el siglo XIV hasta nuestros día (Gerona: Imprenta y librería de Paciano Torres, 1895), diu queEl 1454 les cobles de juglars de les trompes són uniformats amb sobrevestas de tela vermella de Costanza ornades amb plomalls i, damunt, l'escut de la ciutat; el seu nombre oscil·lava entre quatre i cinc. Els instruments el 1455 eren tubas, fluviol e tamor i el 1456 tubas, fluviols, rebeus e tambós. De la música de corda, el 1452 s'esmenta un tocador de arpa que, associat amb altres deu sonadors, tocaven davant la custódia; apareixent per separat unam flahutam, mentre que en algunes processons hi anaven diversos negres i esclaus tocant tabals ó tembors, trompetes é temborinos”.

El Baró de Maldà relata que a a la festa major de Sant Just Desvern de 1770: "En aquella plasa de Sant Just bellament resónàban las trompas, y no de ningun orga, entrant-hi los demés instruments de viola i violins, ben diferent música de vint anys atràs (en altra versió: -de altres temps que en la música no hi entràban més que cornamusas), que se reduhia ab cornamusas, sachs de gemechs o criaturas verdas, xirimias, fluviols y tamburinos, que dels tals ya no s’en veya rassa ni pols, puix que los han dexat per las dansas dels ampurdanesos, gent de Urgell y zagarra, per los que fan ballar als gegants per Corpus y per los de la olla dels pobres de la presó en Barcelona per Carnastoltas" (Aritzeta, Margarida. (ed.). Rafael d’Amat i de Cortada Baró de Maldà. Miscel·lània de viatges i festes majors. Barcelona: Barcino, 1994).

Mossèn Baldelló (Baldelló, Francisco de P. La música en Barcelona. Noticias històricas. Barcelona: Dalmau, p. 101, 1943), recull del Llibre de Claveria (vol. 25, fol. 176), que “E finit l’Ofici, precedents 13 trompetés e 3 tabalés, e ab sobrevestes e panons de la ciutat, anant sonant ab llurs trompetes e fluviols, e 6 sonadors de corda, qui sonaren davant la Custodia”. [Duran, Agustí; Sanabre, Josep. Llibre de les solemnitats de Barcelona: edició completa del manuscrit de l'arxiu històric de la ciutat. Vol. I, 1424-1546 . Barcelona Institució Patxot, 1930. Duran, Agustí; Sanabre, Josep. Llibre de les solemnitats de Barcelona : edició completa del manuscrit de l'arxiu històric de la ciutat. Vol. II, 1564-1719. Barcelona: Institució Patxot, 1947.

MEMORIAL QUE PRESENTAREN LOS GEGANTS DE STA. MARIA DEL MAR DE BARCELONA A LA MOLT ILTRE. OBRA, EN LO ANY 1803 (Ibern, Pere M.; Caballé, Imma, i Martín. “Els gegants a la literatura popular d'un ciutadà de finals del XVIII”. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm 16, p. 5-7, 1983.
"Mes lo any vinent si Deu ho vol
sereu lo pasmo de Europa,
perquè del cap, a la popa
heu de brillar com lo sol:
tamborino, y fluviol,
tót nou de trinca serà,
perquè lo obre Ciutadà
ques vostre llegitim Pare,
sens dupte eyxira de Mare
y à tothom embafarà
."

Pep. “La Festa Major”. El Demócrata, núm. 46, 24 de juliol 1892 (Arroyo, Salvador. El Ball de Diables del Vendrell. El Vendrell: Ajuntament del Vendrell, Patronat Municipal de Serveis Culturals, 1990, p. 52-53).
Deurem veure’ls palitrocas
Está clar, y aquells tanocas
De diables per los carrers,
Ab los fluviols ó timbalas
Com llueixen las sevas galas
Y esajos de més d’un mes
.”

Joan Maragall, en algunes edicions de la poesia “Corpus” del Tríptic de l'any (1895), en parlar dels gegants diu: 
"En llur dansa encarcarada
hi ha riallera majestat;
flubiol i tamborino
escau bé an el llur posat
..."

Ramon Ramoni Vidales, a “Recorts de Noy” (Lo Vendrellench, núm. 409, 26 de juliol de 1900, p. 2), diu que “Tocavan las dotze [...] refilavan las grallas ab són alegre espinguet, ballavan los gegants y'ls nanos [...] La comitiva travessava la plassa precedida de la maynada, saltant alegra¬ment al compás del terrabastall que feyan las grallas, la música, las timbalas y'ls flubiols que acompanyavan als gegants y nanos.” (Arroyo. Salvador. “L’activitat gegantera al Vendrell (1775-1930)”. Del Penedès, núm. 20, p. 38-60, 2009).

Ramon i Vidales, Ramon. En Pau de la Gralla o La Festa Major de la Vila. Barcelona: Antoni Lopez, 1900.
  • Escena I (pàg. 10): “Se sent un fluviol que sona una tocada popular acompanyant lo crech, crich., crech del ball de bastons."
  • Escena XX (pàg. 40): “Comensará sentintse la música y grallas y l’espetech de trets y petarts dels cohets del ball de diables, després del so dels timbals de dit ball, lo crech-crich-crech del de bastons, lo fluviol etc. Tocant tots diferenta sonada...
  • Escena XXI (pàg. 41): “Lo só de la música, grallas y demés pára, sentintse tan sols, durant una estomna, lo fluviol y’l ball de bastons
Ramon i Vidales, Ramon. Vaca de llet. Barcelona: Biblioteca Popular de L'Avenç, 1909.
  • Escena VI: “Volia llevar-se, car tampoc hauria pogut dormir, encara que havés volgut, perquè era un seguit el passar i aturar-se balls i dances populars; i ara era'l floviol que acompanyava'l crec, cric, cric del Ball de Bastons; ara'ls timbalots destrempats i l'espetec de carretilles dels Diables; ara les tonades cadencioses i planyívoles del sac de gemecs del ball de Cercolets; i les escopetades del ball den Serrallonga, i la gralla del de les Gitanes, i la cerca-vila de la cobla, i molts altres diferents sorolls, i crits i remoreig de la gent que passava” (Nota: aquest fragment és una reescriptura de l'article "Costums que's perden y records que fugen", que va publicar al Baix Penedès el 25 de juliol de 1908 i que va dedicar a Pau Casals i Benvingut Socias
  • I sortí l'Ajuntament; i aleshores el terrabastall fou aixordador: música, gralles, floviols, sac-de-gemecs, timbals, brunzir de carretilles i esclat de trons i escopetades, ressonà per l'espai en barreja informe, innarrable; tot un terratrèmol de sorolls extranys i heterogenis i de tonades populars, tot en garbuix, però en garbuix festívol, alegroi, que esvalotava'ls falsiots que niaven entre les pedres del cloquer, els quals voleiaven pels aires xisclant espaordits, com si volguessin protestar de l'esclat de festa que's desenrotllava a la plaça."
Programa de la Festa M ajor del Vendrell de 1902 (Arroyo, Salvador. El Ball de Diables del Vendrell. El Vendrell: Ajuntament del Vendrell, Patronat Municipal de Serveis Culturals, 1990, p. 63-64): “...han callat los timbals y fluviols que acompanyavan los balls y comparsas populars..."


Insenser, Antoni (El Penedès. Balls, danses i comparses (edició del manuscrit original del 1904-1905). Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca, Comissió de Cultura, 1982, p. 17), diu que a Vilafranca La Bolangera era tocada "amb borrega, flubiol i tamborí"

Llicenciat Peme. “Nadalenca. Records d’antany”. Baix Penedès, 1910: “...pels carrers se sentia música `clàsica´, ab la particularitat de que alguns dels instruments nadalencs prenia nom de qui’l tocava, com per exemple `cimbomba del Gall Mercé´. Panderos, ferrets, guitarres, castanyoles, tot sortia per alegrar y arrodonir la festa, no faltanthi ab la seva manxa borrega el popular i conegut Ventura Cullada, avi octogenari. (...) L’iglesia vessava de gent (...). Pero’l moment més culminant del bullici, diguemne àuelarre´, era quan l’adoració al Jesuset. (...) s’hi sentia la ploranera manxa borrega, el rum rum descompassat de la cimbomba, espinguets de xiulets y fluviols y d’altres instruments...”.

A l’OCPC (vol. IV, fasc, 1, p. 83, 186 i 284, 1993 ) es registra que a principis del segle XX, a Collsacabra, Arbúcies i Besalú es cantava alguna cosa semblant a:
Quan jo n’era petitet,
gastava molta alegria,
fent sonar lo fluviol,
fluviol y tamborina


Joan Amades, a “Costums populars de Barcelona. Febrer.” (Butlletí Excursionista de Catalunya, any 39, núm. 405, p. 70, febrer de 1929), diu que per Dijous Gras sortia una comitiva “junt amb una rústega orquestra formada per un sac de gemecs, flubiol í tamborí”.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Henryk Gorecki

Henryk Gorecki

Sinfonía nº 3, Les Lamentacions (1976)

Fragment 1r moviment | Fragment 2n moviment

divendres, 8 d’octubre de 2010

Música de gralles al Vendrell

El concert de Música de gralles al Vendrell de 2010 es dedica al timbaler Josep Sonet i Ivern Peces, en el centenari del seu naixement, i al record d’Albert Jané i Pascual Carbassó, que tocà amb ell durant vint anys, i que ens ha deixat enguany. [Programa]

Aquest concert s’ofereix per cinquè any consecutiu, organitzat pel  Patronat Municipal Auditori Pau Casals, en el Cicle de Tardor.
Els concerts Música de gralles al Vendrell, que coincideixen amb la Fira de Santa Teresa, tenen, com a trets característics, la recuperació de peces de grallers i de repertori de grups de grallers del Vendrell, la participació dels grups de gralles de la vila, i la d’un grup de gralles forà, de reconeguda qualitat, i quan ha estat possible, l’encàrrec de composició, l’estrena i la publicació d’una peça original per a gralles.

75è aniversari del Camp del Barça, 12 de novembre de 1975. Els Macaris del Vendrell (Albert Jané i Pascual Carbassó, primera gralla; Joan Domingo i Puigibet Macari, 2a gralla i Josep Sonet i Ivern Peces, timbal), acompanyant, amb barretina, als Nens del Vendrell, que van aixecar una torre de vuit amb folre, sembla ser que la primera feta a Barcelona al segle XX.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Música/Músiques del Ball de Pastorets del Vendrell

Al 1996 la Comissió de Festes del vendrell, coordinada pel Jesús Trayner, va iniciar la recuperació del Ball de Cercolets, el Ball de Gitanes, el Ball de Valencians, i el Ball de Pastorets. Quan van lliurar a Les Gralles del Baix Penedès les partitures que els assessors Josep Bargalló, de Reus, i Jordi Salvador, de Tarragona, proposaven per aquest darrer ball, els grallers del grup esmentat van detectar un cert desajust, ja que les músiques no coincidien amb les que alguns d'ells havien après amb els “grallers vells”, com el Carboner, el Merenguet, el Ton de la Gralla, els Macaris, etc., i que fins i tot havien tocat en alguna ocasió en localitats veïnes. Amb data 2008, es va publicar el llibre de Josep Bargalló, Balls i danses de les comarques de Tarragona. 6. Baix Penedès i Tarragonès. Tarragona, Diputació de Tarragona. A la pàgina 146 es recull la partitura esmenada.

Hi havia diferències en algunes melodies, en les tirades, i en les repeticions. Possiblement qui va fer la proposta desconeixia quines eren les versions que antigament s’havien tocat al Vendrell, i que hi havia grallers del Vendrell que havien anat a tocar-les en altres poblacions, i per tant, a més de recórrer a versions penedesenques, també  va recórrer a versions del Camp de Tarragona. Potser és per això que en Salvador Arroyo, en el seu escrit “El Ball de Pastorets al Penedès: l’ahir i l’avui” (La fura, núm. 891, 1/7 octubre 1999, p.11-15 [11, 12, 13, 15], diu que el Ball de pastorets del Vendrell pertany al model del Camp de Tarragona, juntament amb el de Tarragona i el d’Alcover, cosa que actualment seria una mica difícil de defensar.

Davant d’això, Les Gralles del Baix Penedès van decidir deixar de banda algunes de les músiques proposades i van interpretar les versions que ja coneixien, les quals posteriorment van ser reajustades en els assaigs amb els balladors i les balladores del Ball de Pastorets.

Quant a la partitura de la que es pot anomenar “versió del Vendrell”, que no és més que una adaptació/variació de les que existeixen al Penedès [partitura Insenser, 1982, 31] [partitura Bové, 1026, 41], i al Garraf [partitura de Vilanova], i consta de tres motius que es van intercalant.
  • El primer motiu és el que generalment s’anomena Pastoret, tant per ser el més conegut del ball com per la coincidència que té amb el ball de bastons anomenat Pastoret, encara que de vegades també s’anomena Entrada, ja que aquesta és una de les seves funcions en el ball. És una melodia fàcilment identificable amb la de les cançons Pastoret d’on véns, El gegant del Pi o Escarabat bum-bum.
  • El segon motiu rep el nom de La creu, tot i que antigament  era conegut amb el nom de Corrandes, per la lletra de la cançó que l’acompanyava. De fet, és gairebé igual que el ball de bastons anomenat La creu. Al volum VIII de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (Massot, 1998, 246), hi ha reproduïda una partitura recollida dels Romeas anomenada Ball de bastons de l’Arboç, que coincideix amb la melodia de La creu. En una entrevista mantinguda amb Els Macaris l’11 de desembre de 2004, van comentar que aquesta peça sempre la tocaven per festes del Vendrell, però que alguna vegada també l’havien tocat a l’Arboç.
  • El tercer motiu, la Passada, és molt alegre i en altres llocs es toca, de vegades, amb algunes variacions, com a ball de bastons.
L’ordre d’execució és: Pastoret, La creu, Passada, Pastoret. [partitura] [midi]

El Ball es va començar a interpretar al 1996, amb flabiol i tamborí, tant per la tradició oral, com pel testimoniatge de diverses persones, entre elles Antoni Insenser (El Penedès. Balls, danses i comparses (edició del manuscrit original del 1904-1905). Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca, Comissió de Cultura, Administrador Festa Major, 1982, p. 29), que en parlar d’aquest ball, diu que "els acompanya flabiol i tamborí” [partitura];  Francesc de Paula Bové (El Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars. El Vendrell: Impremta Ramon, 1926, 40), que diu que "després de la passada para la borrega, dient cada pastoret el seu vers corresponent" [partitura].

En la re-recuperació del ball que l’Embarcada va fer al 2006, donat que els balladors i balladores van aprendre la coreografia amb persones i enregistraments d’altres poblacions, la música que es va fer servir, és la genèrica del Penedès i el Garraf, amb algunes adaptacions locals. Està estructurada amb tres frases: Barrejada o Pastoret, Pont, i Bota. L’ordre d’execució és: Barrejada, Pont, Bota, Pont i Barrejada. [partitura] [midi]

Al 2008, el Ball, amb la Mitja cobla travessera, van tornar a fer sonar i a ballar la versió més pròpia de la Vila, recuperada i arranjada al 1996, amb algun aranjament nou i canvis de to. [partitura] [midi]

I al 2009 es van estrenar una nova peça i coreografia. Concretament un fragment del Baile general, de l’obra Los pastorcillos de Belén, composada per Carles Casals, al 1883. Aquesta obra, amb transcripció de M. Meneses i arranjaments del Ço del Botafoc, va ser interpretada a l’església del Vendrell, el dilluns 29 de desembre de 2008, en el 132è aniversari del naixement de Pau Casals. Com passa sovint, els membres del Ball de pastorets, han rebatejat la peça amb el nom de Capafonts, nom del poble on van començar a assajar-la. [partitura] [midi]

Altres referències flabiolaires del Ball de Pastorets del Vendrell

A 1908, un tal Llicenciat Peme, va publicar una “Glosa” de la Festa Major a El Baix Penadés, en la que deia: “Retirem el mandró, la carbasseta, el garrot i la manxa-borrega— excalamá’l rabadà,— la meva pastoreta bonicoia, amb sos matussers esclops, ja no ballará més al compás de festívola castanyola. ¡Pobra pastoreta meva! No ploris, no... manyaguet de la mare.” 



Ferrando, Pere. El Penedès casteller: pàgines d'història. Valls: Cossetània, 1998.



Arroyo, Salvador. (1996a). "Els grallers del Vendrell: dels primers noms a les primeres colles (1784-1926)". Miscel·lània Penedesenca, XXI, p. 199-266 (Comunicacions presentades a les 8es Jornades d'Estudis Penedesencs celebrades a Sant pere de Ribes els dies 2, 3 i 4 de juny de 1995).


Acompanyant bastons: Arroyo, Salvador. (1996b). "Repertori del Ton de la Gralla: el Ball de Bastons del Vendrell del 1932". Miscel·lània Penedesenca, XXI, pàg. 303-334 (Comunicacions presentades a les 8es Jornades d'Estudis Penedesencs celebrades a Sant Pere de Ribes els dies 2, 3 i 4 de juny de 1995). Nota: Es refereix Pau Orpí de Sant Llorenç d’Hortons, anomenat “Matador” [1], [2]

Arroyo, Salvador. “El flabiol en el marc sonor del Vendrell: testimonis històrics”. Diari del Baix Penedès, 21 de juliol 2000.



divendres, 13 d’agost de 2010

Sobre la Festa Major del Vendrell de 2010

Algunes notes, comentaris, vivències, opinions, explicacions, desgreuges..., sobre la Festa Major del Vendrell de 2010, que no vull que quedin ni al pap, ni al tinter, que avui en dia seria, ni al teclat.

En primer lloc, el ja tradicional escrit al Diari de Baix Penedès, que faig des del 2006, i que ja he enviat perquè, si els sembla bé, el publiquin la segona quinzena d’agost, ja que aquesta primera fan vacances.

La Festa Major d’enguany, per a mi ha estat estranya. Després de deu anys de viure-la des de dins, fent de músic, he tornat a ser-ne un espectador..
L’any 2000 vaig començar a tocar el flabiol amb el Ball de Pastorets del Vendrell –que en la recuperació de 1996 ja va estar acompanyat per tres flabiols i un tamborí, amb el Jordi Inglès “Bero”, el Pere Marcé i el Xavier Mercadé “Bitxos” –, primer amb un grup de flabiolaires variable (Jordi Inglès "Bero", Xavier Mercadé "Bitxos", Gemma Mercadé i Jordi Bassó), després amb una mitja cobla del Ço del Botafoc amb el Roger Serra al sac de gemecs, i després amb l'Edgar Ferré, i algunes vegades, si calia, i fent doblet, també vaig acompanyar al Ball de Cercolets –que tot i recuperar-se al 1996 amb gralles, al 2003 començà a acompanyar-lo una cobla de tres quartans del Ço del Botafoc–.



Al 2004, el Ball de Pastorets no va sortir, i amb els companys del Ço del Botafoc, reforçats pel bombardí de l’Àlex Jordi, el dia 26 de juliol, a la manera d’uns Ministrers, vam acompanyar la imatge de Santa Anna en la cercavila [a la xuleta del repertori hi posa: Tocar lentament!: Goig de Santa Anna; Marxa d'autoritats; L'arrastrat de Benabarri; Per tocar caminant 1; Ball de noces i Nyitus; Per tocar caminant 2; Cercavila (Els ous)], i en el retorn de la imatge a l’església, aquesta entrà al so dels seus Goigs, els quals es van cantar a l'interior, acompanyats pel Ço del Botafoc.

Al 2005, el Ball de Pastorets, que portava l'Asociación Cultural de Andalucía, tampoc va sortir, com tampoc ho van fer el de Cercolets, que portava el Centro Cultural Andaluz García Lorca, i el de Gitanes, que portava l'Asociación Cultural de Extremadura, donat que les entitats que els van assumir en la recuperació de 1996, van desdir-se del compromís amb el seu manteniment. Aquell any, amb companys del Ço del Botafoc, vam tocar per lliure al final de la cercavila, i en algun moment algú reforçava les gralles dels bastons.

Al 2006, amb el retorn del Ball de Pastorets re-recuperat per l’Embarcada, vaig tornar a acompanyar-los tocant el flabiol i assajant amb el tamborí. La primera sortida va ser amb una cobla de tres quarts del Ço del Botafoc, amb el Jordi Inglada, de Banyeres, al sac, i el Jordi Inglès "Bero" a la tarota, i per celebrar la re-recuperació, el Xavier Mercadé “Bitxos” i la Gemma Mercadé, també van flabiolar. Posteriorment vaig seguir amb una mitja cobla per la que hi van rodar diversos sacaires com el Galdric Santana, de Sant Cugats del Vallès, i el Quim Carranza “Quim de Flix”.



Al 2007 vam decidir estabilitzar una mitja cobla, i ho vaig fer amb l’Àlex Rollan, que havia conegut en un Toc d’Inici de la Mercè.


Inicialment no va ser fàcil acordar-nos per la manca de temps, però els assaigs de tardes d’estiu al Parc de l’Escorxador de Barcelona, van fer el seu fet, i ens n’ensortirem, això sí, com a aficionats, com a músics de carrer. Sorgí un problema amb alguns balladors i altres col·legues músics locals i de les contrades: l’Àlex duia un sac travesser, herència d’haver estat alumne del “Xufu”, el Jordi Vallverdú, que el seu constructor, en Xavier Garcia, n’anomena sac de gemecs d’escenari. Vaig agafar amb ell un compromís de dos anys, Festa Major i Fira, i així ho vaig mantenir malgrat les crítiques al tipus de sac, als desafinaments i desacords inicials (qui té Milán 430 per la sortida a Banyeres?), al progrés successiu, l’ampliació de repertori... , i així, fins a la Fira de 2008, la Mitja cobla travessera acompanyà al Ball de Pastorets del Vendrell.

I al 2009, assumint els suggeriments que se’m van fer, vaig fer parella amb el Josep Guillen de Llorenç, perquè toca un sac com cal, del Xavier Orriols, és de la comarca, conegut, alumne del Simó Busquets...., i així junts vam tocar per la Festa Major, a Coma-ruga, per la Fira de Santa Teresa...

Arriba el 2010 i amb motiu de la Festa de l’Embarcada se’m suggereix que faci un canvi de sacaire. Corre-cuita i sense dir res al Josep, contacto amb el Cèsar de Vilanova, amb qui ja havia al Vendrell al maig de 2009, i fem la festa junts.

I arriba la Festa Major de 2010, i per decisió pròpia, no acompanyo al Ball de Pastorets del Vendrell.

I per aquest motiu el Ball de Pastorets del Vendell ha llogat als Borregaires des Planes, els col·legues Raül Flores, al flabiol i al tamborí, i Quim Carranza “Quim de Flix”, al sac, que també acompanyen al Ball de pastorets de Torredembarra

I davant de preguntes com: Jordi, com és que no toques? com és que no has tocat? com és que els Pastorets han llogat un grup de fora? Jo, com el Manuel de Pedrolo va escriure, dic que: Si em pregunten, responc.

Enguany vaig treballar fins el divendres 23 de juliol, i el 24, que hi havia l’assaig general dels grups de cultura popular, estava a Arsèguel a buscar al Martí, de les Colònies per a Joves Intèrprets, on feia gralla amb els seus amics Guillem i Martí S., tenint com a profe al Macaya: Per tant, no vaig poder assajar... I tampoc vaig poder anar a la trobada de Torredembarra...

La veritat és que amb la situació de la feina d’enguany, amb l’acompanyament del Martí i els compromisos familiars, no puc seguir el ritme d’assaig, festes, sortides...., i de vegades, perquè no reconèixer-ho, se’m fa pesat.

I amb les presses i la manca de temps, no era moment de buscar un altre sacaire amb qui fer una nova mitja cobla, la tercera. Vaig dir als Pastorets que el que em semblava millor era que agafessin un grup jove, de la comarca o dels voltants, que pogués ser estable, seguir el seu ritme...

El dia de Santa Anna vaig sortir de casa sense el flabiol i el tamborí, cosa que feia cada matí de Festa Major des de l’any 2000, des de feia 10 anys. Només portava gralla per les matinades, i per, si me’n sortia, reforçar al 4 de març, cosa que no va ser possible perquè no em sabia prou bé la tercera veu i encara menys les tirades. A la Rambla vaig sortir de la Cercavila i vaig exercir d’espectador del que quedava, i després vaig anar a la Plaça Vella

Com he dit al principi, la Festa Major d’enguany, per a mi ha estat estranya. Després de deu anys de viure-la des de dins, fent de músic, he tornat a ser-ne un espectador.., i m’ha calgut passar la tristor de no haver pogut participar a la festa des de dins.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Les meves matinades 2010..., per ara.

Les primeres van ser al barri de Sant Antoni de Barcelona, diumenge 24 de gener, amb la incorporació de nenes i nenes del CEIP Ferran Sunyer i del seu profe de gralla, el Manu Sabaté, amb esmorzar de matadero al Pa i Trago.

Al juliol, els tres dies de la Festa major del Vendrell: santa Anna, santa Anneta i el dia del gos, dia que el Martí, als seus 11 anys, hi va tocar matinades per primera vegada. Es nota el mestratge del Manu i les “classes particulars” del Bero. I després de cada tocada, esmorzar al Montserrat, àlies Cal Guitarra: dos dies de tripa i un de bacallà amb fesols. Enguany he afegit un nou referent tripero, les de la Bodega Sepúlveda, que amb el cap i pota amb bolets (rovellons, rossinyols...), són pura confitura.

I el diumenge 8 d’agost matinades a Sant Vicenç (de Calders). Quatre grallers: el Bero, el Pelle, el Martí i jo; i quatre timbalers: l’Eduard, el Rafael, el Jaume Cañas, i el Sape.


Tocar matinades Sant Vicenç és un triple plaer. Un plaer per tocar les matinades des de la torre de l’aigua fins a pou, amb una baixada de desnivell creixent, i matinades curtes en tornar cap a la Plaça Major; un plaer tocar a poc a poc pels carrers estrets i silenciosos; i un plaer per l’esmorzar que en Jan Cugat i la Josepa preparen al seu carrer, amb sardines, llonganissa, cansalada viada, botifarró negre, peus de porc..., a la brasa, escalivada, patatons, pa torrat..., fruita, vins, cafè, licors..., xerrameca, riures, confidències, complicitats...

dilluns, 9 d’agost de 2010

Sèrie B

Dimecres 21 de juliol, vaig participar en la presentació del còmic Sèrie B, de Deamo Bros, o sigui, dels germans Raül i Daniel Deamo.

L’acte va començar amb una benvinguda oficial d’Eugeni Villalbí, de la Secretaria de Joventut, que és qui va convocar el concurs inicial; una explicació del perquè del còmic, que va fer el Raül; una interessant intervenció i un xic reivindicativa que va fer Joan Navarro per part d’Edicions Glénat; la projecció un curt de promo fet pel Raül; el meu rotllo “universitari”; quatre paraules de Dani; i poques preguntes dels i les assistents.

La meva aportació va ser més o menys la següent.

Quan el Raül em de demanar de fer la presentació del còmic Sèrie B, del que ell n’és el guionista i el seu germà Dani el dibuixant, em va fer molta il·lusió per dues raons: 1) Tenir el privilegi de presentar el còmic d’un bon col·lega amb el que he fet alguns vídeos educatius; 2) I per fer-la a l’Universal de la Ronda de Sant Antoni, la meva llibreria de còmics, bé, la meva i la del Martí. Jo, però sóc un aficionat, un llegidor i mirador, i per tant un comprador de còmics.

Per a mi Sèrie B és un còmic fantàstic. Un molt bon còmic i a més en Català. Un còmic, ben imaginat, Ben guionitzat, ben dibuixat, ben “bi-acolorit”, ben editat...

Un còmic que té una acurada narrativa, molt visual, i un ritme de storyboard, o sigui, de guió il·lustrat

És divertit, amb un humor directe i subtil, de vegades satíric i irònic. Amb temes actuals, ple de referències cinematogràfiques i de la realitat que de vegades semblen homenatges, evocacions....
De vegades, en llegir poesia, a un li sembla que l’autor o l’autora, en escriure el poema, volien dir tal cosa, o que darrera del contingut, els ritmes i si s’escau les rimes, s’hi amaga una emoció, un sentiment, una evocació...
Opino que amb els còmics pot passar el mateix, sobretot perquè a més de text i ha imatges, i aquestes poden mediatitzar la lectura, evocar-ne d’altres...

Al llarg de 7 històries i alguns “bonus track”, a Sèrie B trobem, referències implícites i explícites com per exemple: a la pàgina 9, un sis-cents que no és de la Moritz, la cervesa del barri de Sant Antoni on es fa la presentació; a la 10, una critica socials als GPS pel tema del peatges forçats; a la 14, una referència la galàxia googeliana; a la 18 veiem l’Eduard Punset; a la 19 s’esmenta a Bill Murray com s’hagués pogut esmentar una nútria..., i jo suggereixo llegir aquesta història, Sempre és dilluns, escoltant la cançó Aire de La Carrau, que podeu descarregar del seu web, això si, després de donar-vos d’alta; a la 20, surt una estudiant d’Erasmus; a la 22 en Carles Buendia sembla el Bibendum de Pirelli; a la 25 se’ns mostra el Lloret d’uns altres guiris; a la 26, surt un gos, que..., com s’ha de dir? Milú? Ideafix? Rin-tin-tin? Lassie? No, evidentment Rex, i si el Rex ara surt al Canal 33, i ara a TV3 gràcies a ells, fins hi tot i ha gossos que aprenen a parlar en català...; a la 33, un home porta una samarreta amb el nom REDRUM; i a la 42, s’esmenta directament la sèrie La dimensió desconeguda!

I així podríem seguir fins a la darrera pàgina amb històries imaginatives, textos directes i evocadors; imatges clares, acurades i plenes de detalls, i finals inesperats que en sorprenen amb: robots amb vida, amors i paternitats setmanals, retorn de guiris alienígenes, retorns al pleistocè, pisos de l’eixample per a nans, escarabats inesperats, i zombis tancats en un cine com si fossin gremlins de nit.

Com he dit al principi, per a mi Sèrie B és un còmic excel•lent, i per tant, Sèrie B és un Còmic A. Un excel·lent còmic que diverteix i fa pensar.

I per acabar, només parafrasejar la locució d'obertura de la temporada final de La dimensió desconeguda: Obrim aquesta porta [aquest còmic], amb la clau de la imaginació. Després d'ella trobarem una altra dimensió, una dimensió de so, una dimensió de visió, la dimensió de la ment. Estem entrant en un món diferent de somnis i idees. Estem entrant en la dimensió desconeguda, [en la dimensió de Sèrie B].

Llarga vida al còmic! Això sí, amb concursos, beques, ajuts, editorials que hi apostin..., i lectors que en comprin.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Goigs del patronatge de santa Anna del Vendrell

Verbum volant, scripta manent.

Quan el Salvador Arroyo em va fer la proposta de composar la música dels Goigs del patronatge de santa Anna, la veritat és que em va fer molta il·lusió, tant perquè havien pensat amb mi, com per l’oportunitat de composar uns goigs de segle XXI. Vaig pensar que podria tenir en compte els estils, els ritmes, les harmonies..., més o menys contemporànies, i em vaig posar a pensar, a prendre notes, i a llegir sobre la música dels goigs.

A partir de la primera versió de la lletra que em va passar el Salvador, la vaig transcriure en forma gràfica per ajustar notes amb síl·labes i accents, tal com em va ensenyar a fer, i feia, l’Albert Taulé, de qui vaig aprendre les beceroles de la composició i l’harmonització. I a partir de [- - ‘ - - - ‘ / - - ‘ - - - - - ], vam reajustar alguns versos a l’heptasil·labilitat, i ordenar algunes rimes creuats i seguits o encadenats. D’alguna manera també comprovava i posava en pràctica que “l’accent principal dels versos, que acostuma a recaure en la tercera síl·laba, deu coincidir en cada estrofa...” (pàg. 9 de: Ribas, Francesc de Paula. Com haurien d’ésser els goigs. Tarragona: Gogistes Tarragonins, 1988).

Musicalment vaig avançar en dues línies, l’una amb una melodia en menor, molt ritmada i modulada, i l’altre amb força salts i intervals no gaire corrents, que semblava per a solista.
Vaig recuperar llibres de casa, remenar a la Litoral, i vaig cercar per la xarxa. Em pensava que trobaria menys coses sobre la música de goigs, però aquí se'n pot veure una selecció.

Va ser llegint a Mossèn Baldelló (Baldelló, Francesc de P. Cançoner popular religiós de Catalunya: recull de cent melodies de goigs. Barcelona: Boileau-Bernasconi, 1932), que vaig deixat aparcades les dues línies esmentades. Motiu?: “La primera gràcia d’aquestes melodies és la d’una gran senzillesa i simplicitat. Generalment –i aquesta és una de les seves principals característiques- tota la composició no fa sinó repetir una mateixa frase que serveix d’endreça, tonada i cobla. Al final de la cobla s’hi troba una senzilla variant melòdica ab el fi de preparar el retorn a la rescobla o tornada” (pàg. 13). “És molt natural que les melodies d’aquests goigs siguin de caràcter viu i joganer emmotllades i fins i tot als ritmes de les danses que s’executaven en l’acte de les caramelles, amb acompanyament d’instruments senzills, com són el flabiol, la cornamussa i el tabal” (pàg. 15).

Vaig començar de nou, pensant amb qui cantaria els goigs, quan, i on, i tenint clar que la melodia havia de ser senzilla, d’estil gogístic tradicional, d’arrel popular, amb repeticions, i fàcil de recordar, i tenint molt en compte que segons Millet (Millet, Lluís. “El cant popular religiós” En: Pel nostre ideal. Recull d’escrits de Lluís Millet. Barcelona: Imp. Joaquim Horta, 1917, p. 185-255 [Conferència pronunciada al Palau de la Música Catalana el 20 de novembre de 1912 amb motiu del III Congrés Nacional de Música Sagrada]), i Mossèn Baldelló (1934), els goigs són cants populars religiosos propis de les terres catalanes. Sempre em quedava la possibilitat d’incloure la contemporaneïtat en l’harmonització.

El resultat és una melodia en Sol major i compàs 2/4, que té 24 compassos i comença amb anacrusi, que es mou bàsicament en un interval de sisena major, amb quatre extensions a sisena augmentada.

L’estructura textual és:
  • Una Entrada, Inici o Endreça, de quatre versos heptasíl·labs amb rima creuada o alternada (abba), en la qual els dos últims (ba) fan de Tornada.
  • Vuit Cobles o Estrofes de vuit versos cadascuna, amb rima seguida o encadenada, els dos darrers dels quals, reprenen els versos de la Tornada, com a Resposta o Retronxa (cdcd-baba), i narren la història del patronatge de santa Anna, des de la primera capella de 1303, fins la proclamació com a patrona al 1777.
  • Un Final de quatre versos coincident amb els de l’Entrada (abba).
L’estructura musical és:
  • Entrada de 4 versos: una frase musical amb dos hemistiquis, un per cada 2 versos (1A-1B), essent B la Tonada
  • Cobles de 8 versos: dues frases musicals també amb dos hemistiquis cadascuna, una per als 4 primers versos (2C-2D), i una altra pels 4 finals, que fan servir el primer hemistiqui de les Cobles (C) i el darrer de l’Entrada (B), la Tornada, com a Retronxa (3C-3B).
  • Final de 4 versos: com l’Entrada (1A-1B)
En resum: 1A1B/2C2D3C3B, o també ABCDCB, gairebé capicua!

La melodia és aquesta, i sona així.

I seguint el comentari de Mossèn Baldelló “amb acompanyament d’instruments senzills, com són el flabiol, la cornamussa i el tabal”, vaig fer una harmonització per a Cobla de Ministrers: 2 flabiols, 1 tamborí, 1 tabal, 1 tarota, 1 sac de gemecs, i 1 metall, en aquest cas pensant amb el bombardí de l’Àlex Jordi.

Feta i escoltada, m’adonava que alguna cosa fallava i li vaig demanar a la Maria Àngels Subirats, ompanya de feina, tutora de la “recerca” sobre Les gralles al Vendrell: músics i músiques (El Vendrell: Ajuntament del Vendrell, 2005 [Premi IV Beca d’investigació Jaume Ramon i Vidales, convocada per l’Ajuntament del Vendrell al 2003]), i a més doctora, i una de les poques catedràtiques de Didàctica de l’Expressió Musical, que m’ajudés, i amb la partitura, un piano i la seva formació, experiència i oïda, vaig corregir un Si3 del compàs 14 que havia de ser un Mi4; em va ajudar a tancar l’harmonització dels compassos 13, 14 i 15, que havien de portar al voluntari Fa3-La3-Do4-Re4 del 16, per gust personal, i homenatge a l’Albert Taulé, i posteriorment em criticà un pobre acord amb 5ena i 8ena. La partitura dels goigs harmonitzats per a ministrers és aquesta, i sona així. El goigs editats són aquests [recto] [verso].

Dues consideracions:
  1. Les notes de la segona part del compàs 4 i les del 5 de la segona veu (flabiol 2), que es repeteixen als compassos 20 i 21, pertanyen a la segona meitat del compàs 4 i al compàs 5, que es repeteixen als compassos 8 i 9, 12 i 13, i 20 i 21, de la partitura dels goigs de santa Anna, que va localitzar l’Angelina Bo, la qual fou inclosa, amb arranjaments de la Carlota Baldrís, en la reedició que al 1996 es va fer dels “Goigs de la gloriosa santa Anna, venerada en la Iglesia de San Salvadòr, de la Vila del Vendrèll”, originals de 1777 i reditats al 1977.
  2. Les notes de la segona part del compàs 9 i les del 10 i 11, també de la segona veu (flabiol 2), que es repeteixen als compassos 17, 18 i 19, pertanyen al compàs en anacrusi, i l’1 i 2, que es repeteixen als compassos 2, 3 i 4, 16, 17 i 18, i 18, 19 i 20 de la partitura inclosa en la reedició de 1996. Aquestes notes coincideixen amb les del darrer temps del compàs 4 i les del compàs 5 de la “Melodia popular de goigs” que Baldelló (1932, 40), publica a partir d’una transcripció de Josep Sancho Marraco.

I a més, potser que hi hagi alguna influència dels goigs que més he cantat o interpretat a llarg de la meva vida: els de la Mare de Déu de Núria [goigs i partitura] [midi], els de la Mare de Déu de la Mercè, amb lletra de Mossèn Cinto Verdaguer i música de Lluis Millet [goigs] [partitura] [midi], els santa Anna del Vendrell, de 1777; i els de Nostre Senyora del Pessebre [goigs] [partitura] [midi].

L’edició dels goigs l’han fet Xavier Mercadé i Mireia Mercadé, amb il•lustracions i orla de Jordi Llucià, i text explicatiu de Mn. Josep Barenys, rector del Vendrell, Aquests goigs coexistiran amb els de 1777 que amb lletra, música i il·lustracions d’autors desconeguts i impressió de Magí Canals i Boldú de Tarragona, van ser recuperats i reeditats al 1996, amb dibuixos de Pau Arroyo, maqueta i textos de Salvador Arroyo i arranjament musical de Carlota Baldrís. El Ço del Botafoc en va fer un arranjament per a Cobla de tres quartans, que va interpretar el 27 de juliol 2003 al final del Concert de Festa Major del Cor Parroquial del Vendrell, i el 26 de juliol de 2004, acompanyant la imatge de santa Anna, en la seva sortida pels carrers de la Vila, que sona així.

divendres, 16 de juliol de 2010

El meu paisatge quotidià


Pati interior de Gran Via, Villarroel, Casanova i Sepúlveda.

Tot tornant a escoltar Zauberland (2005) de Sonny Thet, del qual també recomano Cello Meets Cello (2000) [!]


dijous, 15 de juliol de 2010

Llibres amunt i avall

Estic molt molest i emprenyat. Ahir al mati van desallotjar la Rimaia de Gran Via 550.

No sabia si titular aquest escrit tal com he fet, o amb “La Gran Via ocupada per desokupar”, o “Adéu veïns”, o “Roba estesa abandonada a la força”...

Vaig baixar al carrer. Dotze furgons dels mossos, abans porqueres –qui sap si haurem de recuperar el nom–, “mossos de negre” antiavalots, amb casc i passamuntanyes –no podrien entrar als edificis públics per dur la cara tapada! –, mirada de mala llet, boca closa i gesticulacions enèrgiques, dos cotxes de la urbana, urbanos –almenys aquests duien la cara enlaire i responien el que podien/volien/sabien/els havien dit–, una ambulància (!)...., i tot el lateral de casa tallat.

Davant del Guitó i del Lido, els okupes desallotjats i alguns col·legues miraven enrabiats i cridaven consignes.

Al gener de l’any passat vaig coincidir amb la detenció dels presumptes terroristes que van fer a la Ronda Sant Pau, al costat de l’òptica dels amics Segarra, i no recordo tanta moguda. He preguntat a un mosso: “Que hi havia terroristes?”. Silenci i mirada de mala llet.

I en mig de tot, un grup de pakistanesos (?) buidaven la biblioteca espontània..., libres amunt i avall, a les mans, amb capses, en carretons..., tot al carrer.

Perdem veïns, perdem roba estesa (llençols i sacs de dormir, calces i calçotets, camises i samarretes, mitjons...), perdem biblioteca popular espontània, perdem façana alegre, perdem festes, perdem els cursos de la Universitat Lliure...

Avui han entotxat tot el que han pogut: portes, finestres pati interior...

I pregunto:
- Perquè els desnonaments tarden tant temps?
- Perquè el desallotjament de La Rimaia ha anat tant despresa (del 2 de febrer al 21 de juliol)?

Per cert. Pocs dies després d’arribar a Gran Via 554, va sonar el timbre del porter automàtic: “Qui hi ha?”, “Correspondència de l’Ajuntament”. Quan vaig sortir de casa a la bústia de tots els veïns hi havia aquesta carta del Fernández Diaz. Bandarra!

Si de Casanova 17, van venir a la Gran Via 550, ara han anat a Gran Via 454..., i demà..., "Barcelona és teva, Barcelona es meva, Barcelona es nostra, Barcelona es gran, gran gran.”, com deia el mestre Gato Pérez a "Barcelona Spot (Barcelona és teva)" de Gato X Gato.

I escrivint això escolto Ludovico Einaudi, pianista minimalista, de vegades nymanià, que em relaxa: Divenire (2007) i Nightbook (2009) [!]

divendres, 9 de juliol de 2010

Les meves llibreries

Avui escriuré sobre llibreries, sobre les que d’alguna manera m’he apropiat al llarg de la vida, i en algun moment n’he fet un espai, ambient i olor quotidiana.

De petit, anava al racó de llibres de la papereria Casulleras del carrer Villarroel, al costat de l’escola Sant Josep Oriol on estudiava, i a la petita botiga de llibres vells de l’entrada de Muntaner 41 cantonada Diputació (jo vivia al davant, a Muntaner 36-Diputació 191), o hi vivia una parenta de la Sonia Bruno, per a alguns la Twiggy espanyola, i més tard en Fassman. Posteriorment vaig ser passejador i comparador de l’Hogar del libro de Bergara, llavors Vergara, i la Hormiga de oro de Portal de l’Àngel, ara Happy Books-La Formiga d'Or...

A l’època del batxillerat i del magisteri, que vaig compaginar amb el treball (...Lostes, Copavisa, Arisó, La Tenda...), el “triangle màgic” de la Castells de Balmes/Ronda Universitat, la Bosch de Ronda Universitat i la Bastinos de Pelai. I també l’Epsilon de Casanova, llavors força política i filosòfica, l’ADC de Comptal, la Herder ara Alibri...

Més tard, la Llibreria Francesa del Passeig de Gràcia, Itaca de Santa Anna, la Crisol de Consell de Cent i la de la Rambla Catalunya, la Documenta, la Catalònia...

I actualment sóc client, comprador ocasional, usuari, passejador, voyeur..., de, per ordre de preferència i anades: la Central del Raval, la Central de Mallorca, Taifa de Verdi, FNAC de Plaça Catalunya, Alibri, la Casa del libro, la Bertrand, la Documenta, l’Abacus d’Ausiàs March i la de Balmes...

I en un altre estil, la Litoral de Vilamarí i La Bola de Sepúlveda (que de fet no és una llibreria), i els diumenges al matí al Mercat de Sant Antoni que ara es traslladarà a la Ronda i a Marquès del Campo Sagrado. I també iberlibro i todocoleccion.

Aquest post ha estat escrit gaudint de:

Penguin Cafe Orchestra Tribute, un tribut japonès de 2007, de la PCO. Si bé gairebé tinc tota la discografia d’ells en CD, inclosos Oskar und Leni i Simon Jeffes: Piano Music, no m’he gastat els 42 € més els del transport que val impotar-lo [!].

Peces que inclou
1. Penguin Cafe Single [Music from the Penguin Cafe -Virgin Records Ltd. - 1976] Shieomi Hasumi
2. Air À Danser [Penguin Cafe Orchestra -Virgin Records Ltd. - 1981] The Other Four
3. Telephone And Rubber Band [Penguin Cafe Orchestra -Virgin Records Ltd.- 1981] Takako Minekawa
4. Pythagoras's Trousers [Penguin Cafe Orchestra -Virgin Records Ltd. - 1981] Yukihiro Takahashi
5. Paul's Dance [Penguin Cafe Orchestra-Virgin Records Ltd. - 1981] Ryuichi Sakamoto + Ren Takada
6. Simon's Dream [Penguin Cafe Orchestra -Virgin Records Ltd.- 1981] anonymass
7. Music For A Found Harmonium [Broadcasting from Home -Virgin Records Ltd.- 1984] MOOSE HILL 
8. Isle Of View(Music For Helicopter Pilots)[Broadcasting from Home -Virgin Records Ltd.-1984] Steve Jansen
9. Southern Jukebox Music [Signs Of Life -Virgin Records Ltd. - 1987] HAAS (a.k.a.Hiroshi Takano)
10. Sketch [Signs Of Life-Virgin Records Ltd.- 1987] KAMA AINA
11. Perpetuum Mobile [Signs Of Life -Virgin Records Ltd.- 1987] Takagi Masakatsu
12. Vega [Union Cafe -Zopf- 1993] Koki Mishina


Si al 1994 els vaig poder anar a veure gràcies que el Martí Abella me’ls va descobrir, al 2002, al 14è Música a la Vila del Vendrell, vaig tocar com a aficionat Music for a found harmonium amb flauta dolça, acompanyat de l’Adrià Grandia a la viola de roda. Simon Jeffes va composar Music for a found harmonium al 1982 en una visita que va fer a Kyoto, on va trobar un harmònium llençat al carrer. Pertany a Prelude & yodel (Broadcasting from Home, 1984), CD que inclou la partitura.

Ara recomano veure i escoltar:
+ info de la PCO: http://www.squidoo.com/penguincafeorchestra i [!]

I com que el post és llarguet he complementat l’acompanyament amb la delícia de Women Composers de Tomoko Mukaiyama al piano.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Ratafia

Aquest any he fet ratafia (DG!?) per tercera vegada.

La primera va ser al 2008 i vaig fer servir alcohol etílic, aigua, sucre i càlculs de proporcions, nous verdes de casa del Toño i la Merche de Salas Bajas, i les herbes, espècies, llavors i pells estàndards, que va dir Mossen Cinto: “un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets, i un bocí de canyella d'Holanda, a la qual alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons el grau d’aroma que se li vulgui donar. Tot això es posa uns dies a sol i serena". I també ho diuen les receptes populars, i en Jaume Fàbrega. 40 dies a sol i serena al Vendrell, i el resultat: olor rara, excessivament amargant (massa nous verdes) i poc gust d’herbes (n’hi havia poques).

Al 2009, seguint el consell del Jordi Moral i la recepta que em va passar de ratafia dels Masos del Cabrerès, de Joan Cots de Sant Hipòlit de Voltregà, vaig fer servir anís dolç de 36º, i de la meva collita, una mica de sec, nous de Salas Bajas, les herbes i les espècies i llavors. 40 dies a sol i serena al Vendrell, i el resultat: bona olor, encara massa amargant, bon gust però encara massa fluix i un retrogust massa alcohòlic.

Enguany la vaig fer diumenge 27 de juny en una garrafa de 4 litres, amb 6 nous verdes de Salas Bajas (4*1.5), 3/4 de barra de canyella del Brasil, 6 claus d’olor del Salvador, 8 anissos estrellats, ¼ de nous moscada de Brasil, 8 llavors de cardamom, una cullerada de cafè de matafaluga, 4 grapats de menta, 4 de tarongina, 4 de camamilla, 4 de marialluïsa, 4 de poliol, 1 de farigola, 1/2 de marduix, la pell d’una llimona de Les Peces, mitja pell d’una taronja, 3 litres d’anís dolç de 36º, i el que hi va cabre d’anís sec de 45º (uns 600 ml). D’aquí a 40 dies a sol i serena al Vendrell, o sigui, cap al 6 d’agost, tastarem el resultat.

Sant Joan de la cabeça gran,
feu que aquesta ratafia,
sigui bona, sigui espessa,
tingui aroma i alegria.

Complements

dilluns, 21 de juny de 2010

Llibres de llibres 4

Dimecres 16 de juny, Sergio Vila-Sanjuán, acabava la seva columna Latidos de Cultura|s de La Vanguardia, amb l’entrada “Nadie acabará con...”, en la que esmentava el catàleg de “Libros sobre Libros” de la llibreria Polifemo de Madrid.

I seguint la tradició, aquestes ratlles les escric escoltant Myts 1234 - La nouvelle serenite, amb peces Jon Hassell, Harold Budd, i el mestre Gavin Bryars (al Spotify).

diumenge, 20 de juny de 2010

Elogi de l’acordió 2

Amb motiu de la 1a trobada d'aules d'acordió que es va fer dijous 17 de juny l'EMM Eixample, amb la participació d’alumnes d’aquesta escola, de l’EMM de Centelles, i el Martí de l’Escola de Música de Gràcia, per segona vegada elogio l’acordió.

El Martí cada vegada està més animat amb l’acordió, li sona força bé, estudia relaxat, treu peces, juga amb els baixos..., i és que el Xavier de l’Escola de Música de Gràcia és un bon mestre.

Aquest any, però, a les Colònies d’Arsèguel, en lloc d’acordió com l’any passat, tant ell com els seus amics Guillem i Martí, faran grallar. Alguna cosa hi té que veure el Manu!











Acordionistes que m’agraden i darreres produccions que escolto


Chango Spasiuk i el seu Pynandí de 2009 amb World Village, que vaig esmentar en un altre post

Richard Galliano i el seu Bach de 2010 amb Universal i Deutsche Grammophon

Dino Saluzzi i El Encuentro de 2010 amb ECM, acompanyat Anja Lechner (violoncel), Félix “Cuchara” Saluzzi (saxo tenor) i la Metropole Orchestra dirigida per Jules Buckley

Jean Louis Matinier i el seu Confluences de 2003 amb Enja, acompanyat de Bobby Rangell (Flauta), Nelson Veras (guitarra acústica) el gran Renaud Garcia-Fons (baix)

Luciano Biondini amb Javier Girotto (saxophones, clarinets, flutes) i el seu Terra Madre de 2005, amb ENJA

Evelyn Petrova i el Year's Cycle de 2004, amb Leo Records, i Upside Down de 2007 també amb Leo Records, fent duo amb Alexander Balanescu al violí.

Cançó per cantar amb un acordió de paper plegat:

Nyigo, nyigo, nyigo,
calces de paper;
totes les musiques

van a cal ferrer.


(Après de l'àvia, l'Esperança Massana, de Sant Pau d’Ordal, cap al 1964)