diumenge, 28 de novembre de 2010

...amb un flabiol sonant! Flabiols: flubiols, fluviols, fabriols...

Arxiu de coses sobre flabeolum, derivat de flare, bufar, més o menys cronològiques, amb una intro personal.

De fet, tot i que Alcover i Moll, en el seu , Diccionari Català - Valencià - Balear (DCVB), a l’entrada FLABIOL indiquen que al Vendrell la seva fonètica era /fəβɾiɔ́ɫ/, o sigui que se’n diu o deia “fabriol”. Sembla que Herbers, als Ports de Morella, també s’anomena així.

I ara, escombrem cap a casa. De petit, a casa meva, a Muntaner 36 de Barcelona, havia jugat amb un flabiol que la iaia Esperança, la mare del meu pare, deia que l’havia portat de Sant Pau d’Ordal, on havia nascut, i que anomenava flabiol [fləβiɔ́l]. Era d’una peça, tenia embocadura de bisell i estava desat en un calaix de l’escriptori del tiet Francisco, el germà del pare. La iaia m’havia explicat que “lunclustevet”, el seu germà Esteve Massana de Cal Noi Xic de Sant Pau d’Ordal, havia tocat el flabiol, i que amb un altre amic tocaven en balls de pobles de les contrades. L’oncle Esteve Massana va ser el primer president, al 1923, de la Unió de Rabassaires de Sant Pau d’Ordal.

Al 1979, en un viatge per Grècia, a Mistras vaig escriure un petit poema que vaig anomenar La música mes bella, que vaig arreglar a Barcelona al 1986:

La música més bella que he sentit
era toca per dos flabiols
i un tamborí de fusta i pell fosca,
la tercera veu era interpretada
per la seriosa mirada dels avis,
el soroll dels xics corrent entre cames
les rialles de joves, alguns esgarips,
o el so d’espardenyes en ballar la dansa.
Els crits de les garses, xiulets de moixons,
esquellots de vaques i el bel d’algunss bens...,
almenys és així com m’ho explicava l’àvia.”

Curiositats més o menys ordenades

Julián de Chía, a Festividad del Corpus en Gerona. Noticias históricas acerca de esta festividad desde el siglo XIV hasta nuestros día (Gerona: Imprenta y librería de Paciano Torres, 1895), diu queEl 1454 les cobles de juglars de les trompes són uniformats amb sobrevestas de tela vermella de Costanza ornades amb plomalls i, damunt, l'escut de la ciutat; el seu nombre oscil·lava entre quatre i cinc. Els instruments el 1455 eren tubas, fluviol e tamor i el 1456 tubas, fluviols, rebeus e tambós. De la música de corda, el 1452 s'esmenta un tocador de arpa que, associat amb altres deu sonadors, tocaven davant la custódia; apareixent per separat unam flahutam, mentre que en algunes processons hi anaven diversos negres i esclaus tocant tabals ó tembors, trompetes é temborinos”.

El Baró de Maldà relata que a a la festa major de Sant Just Desvern de 1770: "En aquella plasa de Sant Just bellament resónàban las trompas, y no de ningun orga, entrant-hi los demés instruments de viola i violins, ben diferent música de vint anys atràs (en altra versió: -de altres temps que en la música no hi entràban més que cornamusas), que se reduhia ab cornamusas, sachs de gemechs o criaturas verdas, xirimias, fluviols y tamburinos, que dels tals ya no s’en veya rassa ni pols, puix que los han dexat per las dansas dels ampurdanesos, gent de Urgell y zagarra, per los que fan ballar als gegants per Corpus y per los de la olla dels pobres de la presó en Barcelona per Carnastoltas" (Aritzeta, Margarida. (ed.). Rafael d’Amat i de Cortada Baró de Maldà. Miscel·lània de viatges i festes majors. Barcelona: Barcino, 1994).

Mossèn Baldelló (Baldelló, Francisco de P. La música en Barcelona. Noticias històricas. Barcelona: Dalmau, p. 101, 1943), recull del Llibre de Claveria (vol. 25, fol. 176), que “E finit l’Ofici, precedents 13 trompetés e 3 tabalés, e ab sobrevestes e panons de la ciutat, anant sonant ab llurs trompetes e fluviols, e 6 sonadors de corda, qui sonaren davant la Custodia”. [Duran, Agustí; Sanabre, Josep. Llibre de les solemnitats de Barcelona: edició completa del manuscrit de l'arxiu històric de la ciutat. Vol. I, 1424-1546 . Barcelona Institució Patxot, 1930. Duran, Agustí; Sanabre, Josep. Llibre de les solemnitats de Barcelona : edició completa del manuscrit de l'arxiu històric de la ciutat. Vol. II, 1564-1719. Barcelona: Institució Patxot, 1947.

MEMORIAL QUE PRESENTAREN LOS GEGANTS DE STA. MARIA DEL MAR DE BARCELONA A LA MOLT ILTRE. OBRA, EN LO ANY 1803 (Ibern, Pere M.; Caballé, Imma, i Martín. “Els gegants a la literatura popular d'un ciutadà de finals del XVIII”. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm 16, p. 5-7, 1983.
"Mes lo any vinent si Deu ho vol
sereu lo pasmo de Europa,
perquè del cap, a la popa
heu de brillar com lo sol:
tamborino, y fluviol,
tót nou de trinca serà,
perquè lo obre Ciutadà
ques vostre llegitim Pare,
sens dupte eyxira de Mare
y à tothom embafarà
."

Pep. “La Festa Major”. El Demócrata, núm. 46, 24 de juliol 1892 (Arroyo, Salvador. El Ball de Diables del Vendrell. El Vendrell: Ajuntament del Vendrell, Patronat Municipal de Serveis Culturals, 1990, p. 52-53).
Deurem veure’ls palitrocas
Está clar, y aquells tanocas
De diables per los carrers,
Ab los fluviols ó timbalas
Com llueixen las sevas galas
Y esajos de més d’un mes
.”

Joan Maragall, en algunes edicions de la poesia “Corpus” del Tríptic de l'any (1895), en parlar dels gegants diu: 
"En llur dansa encarcarada
hi ha riallera majestat;
flubiol i tamborino
escau bé an el llur posat
..."

Ramon Ramoni Vidales, a “Recorts de Noy” (Lo Vendrellench, núm. 409, 26 de juliol de 1900, p. 2), diu que “Tocavan las dotze [...] refilavan las grallas ab són alegre espinguet, ballavan los gegants y'ls nanos [...] La comitiva travessava la plassa precedida de la maynada, saltant alegra¬ment al compás del terrabastall que feyan las grallas, la música, las timbalas y'ls flubiols que acompanyavan als gegants y nanos.” (Arroyo. Salvador. “L’activitat gegantera al Vendrell (1775-1930)”. Del Penedès, núm. 20, p. 38-60, 2009).

Ramon i Vidales, Ramon. En Pau de la Gralla o La Festa Major de la Vila. Barcelona: Antoni Lopez, 1900.
  • Escena I (pàg. 10): “Se sent un fluviol que sona una tocada popular acompanyant lo crech, crich., crech del ball de bastons."
  • Escena XX (pàg. 40): “Comensará sentintse la música y grallas y l’espetech de trets y petarts dels cohets del ball de diables, després del so dels timbals de dit ball, lo crech-crich-crech del de bastons, lo fluviol etc. Tocant tots diferenta sonada...
  • Escena XXI (pàg. 41): “Lo só de la música, grallas y demés pára, sentintse tan sols, durant una estomna, lo fluviol y’l ball de bastons
Ramon i Vidales, Ramon. Vaca de llet. Barcelona: Biblioteca Popular de L'Avenç, 1909.
  • Escena VI: “Volia llevar-se, car tampoc hauria pogut dormir, encara que havés volgut, perquè era un seguit el passar i aturar-se balls i dances populars; i ara era'l floviol que acompanyava'l crec, cric, cric del Ball de Bastons; ara'ls timbalots destrempats i l'espetec de carretilles dels Diables; ara les tonades cadencioses i planyívoles del sac de gemecs del ball de Cercolets; i les escopetades del ball den Serrallonga, i la gralla del de les Gitanes, i la cerca-vila de la cobla, i molts altres diferents sorolls, i crits i remoreig de la gent que passava” (Nota: aquest fragment és una reescriptura de l'article "Costums que's perden y records que fugen", que va publicar al Baix Penedès el 25 de juliol de 1908 i que va dedicar a Pau Casals i Benvingut Socias
  • I sortí l'Ajuntament; i aleshores el terrabastall fou aixordador: música, gralles, floviols, sac-de-gemecs, timbals, brunzir de carretilles i esclat de trons i escopetades, ressonà per l'espai en barreja informe, innarrable; tot un terratrèmol de sorolls extranys i heterogenis i de tonades populars, tot en garbuix, però en garbuix festívol, alegroi, que esvalotava'ls falsiots que niaven entre les pedres del cloquer, els quals voleiaven pels aires xisclant espaordits, com si volguessin protestar de l'esclat de festa que's desenrotllava a la plaça."
Programa de la Festa M ajor del Vendrell de 1902 (Arroyo, Salvador. El Ball de Diables del Vendrell. El Vendrell: Ajuntament del Vendrell, Patronat Municipal de Serveis Culturals, 1990, p. 63-64): “...han callat los timbals y fluviols que acompanyavan los balls y comparsas populars..."


Insenser, Antoni (El Penedès. Balls, danses i comparses (edició del manuscrit original del 1904-1905). Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca, Comissió de Cultura, 1982, p. 17), diu que a Vilafranca La Bolangera era tocada "amb borrega, flubiol i tamborí"

Llicenciat Peme. “Nadalenca. Records d’antany”. Baix Penedès, 1910: “...pels carrers se sentia música `clàsica´, ab la particularitat de que alguns dels instruments nadalencs prenia nom de qui’l tocava, com per exemple `cimbomba del Gall Mercé´. Panderos, ferrets, guitarres, castanyoles, tot sortia per alegrar y arrodonir la festa, no faltanthi ab la seva manxa borrega el popular i conegut Ventura Cullada, avi octogenari. (...) L’iglesia vessava de gent (...). Pero’l moment més culminant del bullici, diguemne àuelarre´, era quan l’adoració al Jesuset. (...) s’hi sentia la ploranera manxa borrega, el rum rum descompassat de la cimbomba, espinguets de xiulets y fluviols y d’altres instruments...”.

A l’OCPC (vol. IV, fasc, 1, p. 83, 186 i 284, 1993 ) es registra que a principis del segle XX, a Collsacabra, Arbúcies i Besalú es cantava alguna cosa semblant a:
Quan jo n’era petitet,
gastava molta alegria,
fent sonar lo fluviol,
fluviol y tamborina


Joan Amades, a “Costums populars de Barcelona. Febrer.” (Butlletí Excursionista de Catalunya, any 39, núm. 405, p. 70, febrer de 1929), diu que per Dijous Gras sortia una comitiva “junt amb una rústega orquestra formada per un sac de gemecs, flubiol í tamborí”.

5 comentaris:

Protvs ha dit...

Hola, sóc en Gerard Alís, sacaire. Trobo que tens un blog molt interessant! Estem en contacte!

el quintana ha dit...

Gràcies Gerard. Aprofita el que et sigui útil. Em sembla que alguna vegada hem coincidit a..., Sant Cugat?

Protvs ha dit...

Ah doncs, si! És probable que haguem coincidit a Sant Cugat. Que per cert, hi vinc cada dimecres a donar classes de sac.

Fins aviat!

el quintana ha dit...

Era una Festa Major. Jo tocava cercolets amb un col·lega del Vendrell i tu no recordo a quiu acompanyaves.

JordiPM ha dit...

Els avis, a Olot, sempre n'han dit "flobiol". Això sí, és un genèric: de les flautes de plàstic Hohner de l'escola, també en diuen "flobiols". I una curiositat: un dia que mon avi no recordava com es deia "gralla" (no és un instrument gaire olotí, què voleu), n'hi va dir "turuta"!