Verbum volant, scripta manent.
Quan el Salvador Arroyo em va fer la proposta de composar la música dels Goigs del patronatge de santa Anna, la veritat és que em va fer molta il·lusió, tant perquè havien pensat amb mi, com per l’oportunitat de composar uns goigs de segle XXI. Vaig pensar que podria tenir en compte els estils, els ritmes, les harmonies..., més o menys contemporànies, i em vaig posar a pensar, a prendre notes, i a llegir sobre la música dels goigs.
A partir de la primera versió de la lletra que em va passar el Salvador, la vaig transcriure en forma gràfica per ajustar notes amb síl·labes i accents, tal com em va ensenyar a fer, i feia, l’Albert Taulé, de qui vaig aprendre les beceroles de la composició i l’harmonització. I a partir de [- - ‘ - - - ‘ / - - ‘ - - - - - ], vam reajustar alguns versos a l’heptasil·labilitat, i ordenar algunes rimes creuats i seguits o encadenats. D’alguna manera també comprovava i posava en pràctica que “l’accent principal dels versos, que acostuma a recaure en la tercera síl·laba, deu coincidir en cada estrofa...” (pàg. 9 de: Ribas, Francesc de Paula. Com haurien d’ésser els goigs. Tarragona: Gogistes Tarragonins, 1988).
Musicalment vaig avançar en dues línies, l’una amb una melodia en menor, molt ritmada i modulada, i l’altre amb força salts i intervals no gaire corrents, que semblava per a solista.
Vaig recuperar llibres de casa, remenar a la Litoral, i vaig cercar per la xarxa. Em pensava que trobaria menys coses sobre la música de goigs, però aquí se'n pot veure una selecció.
Va ser llegint a Mossèn Baldelló (Baldelló, Francesc de P. Cançoner popular religiós de Catalunya: recull de cent melodies de goigs. Barcelona: Boileau-Bernasconi, 1932), que vaig deixat aparcades les dues línies esmentades. Motiu?: “La primera gràcia d’aquestes melodies és la d’una gran senzillesa i simplicitat. Generalment –i aquesta és una de les seves principals característiques- tota la composició no fa sinó repetir una mateixa frase que serveix d’endreça, tonada i cobla. Al final de la cobla s’hi troba una senzilla variant melòdica ab el fi de preparar el retorn a la rescobla o tornada” (pàg. 13). “És molt natural que les melodies d’aquests goigs siguin de caràcter viu i joganer emmotllades i fins i tot als ritmes de les danses que s’executaven en l’acte de les caramelles, amb acompanyament d’instruments senzills, com són el flabiol, la cornamussa i el tabal” (pàg. 15).
Vaig començar de nou, pensant amb qui cantaria els goigs, quan, i on, i tenint clar que la melodia havia de ser senzilla, d’estil gogístic tradicional, d’arrel popular, amb repeticions, i fàcil de recordar, i tenint molt en compte que segons Millet (Millet, Lluís. “El cant popular religiós” En: Pel nostre ideal. Recull d’escrits de Lluís Millet. Barcelona: Imp. Joaquim Horta, 1917, p. 185-255 [Conferència pronunciada al Palau de la Música Catalana el 20 de novembre de 1912 amb motiu del III Congrés Nacional de Música Sagrada]), i Mossèn Baldelló (1934), els goigs són cants populars religiosos propis de les terres catalanes. Sempre em quedava la possibilitat d’incloure la contemporaneïtat en l’harmonització.
El resultat és una melodia en Sol major i compàs 2/4, que té 24 compassos i comença amb anacrusi, que es mou bàsicament en un interval de sisena major, amb quatre extensions a sisena augmentada.
L’estructura textual és:
- Una Entrada, Inici o Endreça, de quatre versos heptasíl·labs amb rima creuada o alternada (abba), en la qual els dos últims (ba) fan de Tornada.
- Vuit Cobles o Estrofes de vuit versos cadascuna, amb rima seguida o encadenada, els dos darrers dels quals, reprenen els versos de la Tornada, com a Resposta o Retronxa (cdcd-baba), i narren la història del patronatge de santa Anna, des de la primera capella de 1303, fins la proclamació com a patrona al 1777.
- Un Final de quatre versos coincident amb els de l’Entrada (abba).
- Entrada de 4 versos: una frase musical amb dos hemistiquis, un per cada 2 versos (1A-1B), essent B la Tonada
- Cobles de 8 versos: dues frases musicals també amb dos hemistiquis cadascuna, una per als 4 primers versos (2C-2D), i una altra pels 4 finals, que fan servir el primer hemistiqui de les Cobles (C) i el darrer de l’Entrada (B), la Tornada, com a Retronxa (3C-3B).
- Final de 4 versos: com l’Entrada (1A-1B)
En resum: 1A1B/2C2D3C3B, o també ABCDCB, gairebé capicua!La melodia és aquesta, i sona així.
I seguint el comentari de Mossèn Baldelló “amb acompanyament d’instruments senzills, com són el flabiol, la cornamussa i el tabal”, vaig fer una harmonització per a Cobla de Ministrers: 2 flabiols, 1 tamborí, 1 tabal, 1 tarota, 1 sac de gemecs, i 1 metall, en aquest cas pensant amb el bombardí de l’Àlex Jordi.
Feta i escoltada, m’adonava que alguna cosa fallava i li vaig demanar a la Maria Àngels Subirats, ompanya de feina, tutora de la “recerca” sobre Les gralles al Vendrell: músics i músiques (El Vendrell: Ajuntament del Vendrell, 2005 [Premi IV Beca d’investigació Jaume Ramon i Vidales, convocada per l’Ajuntament del Vendrell al 2003]), i a més doctora, i una de les poques catedràtiques de Didàctica de l’Expressió Musical, que m’ajudés, i amb la partitura, un piano i la seva formació, experiència i oïda, vaig corregir un Si3 del compàs 14 que havia de ser un Mi4; em va ajudar a tancar l’harmonització dels compassos 13, 14 i 15, que havien de portar al voluntari Fa3-La3-Do4-Re4 del 16, per gust personal, i homenatge a l’Albert Taulé, i posteriorment em criticà un pobre acord amb 5ena i 8ena. La partitura dels goigs harmonitzats per a ministrers és aquesta, i sona així. El goigs editats són aquests [recto] [verso].
Dues consideracions:
- Les notes de la segona part del compàs 4 i les del 5 de la segona veu (flabiol 2), que es repeteixen als compassos 20 i 21, pertanyen a la segona meitat del compàs 4 i al compàs 5, que es repeteixen als compassos 8 i 9, 12 i 13, i 20 i 21, de la partitura dels goigs de santa Anna, que va localitzar l’Angelina Bo, la qual fou inclosa, amb arranjaments de la Carlota Baldrís, en la reedició que al 1996 es va fer dels “Goigs de la gloriosa santa Anna, venerada en la Iglesia de San Salvadòr, de la Vila del Vendrèll”, originals de 1777 i reditats al 1977.
- Les notes de la segona part del compàs 9 i les del 10 i 11, també de la segona veu (flabiol 2), que es repeteixen als compassos 17, 18 i 19, pertanyen al compàs en anacrusi, i l’1 i 2, que es repeteixen als compassos 2, 3 i 4, 16, 17 i 18, i 18, 19 i 20 de la partitura inclosa en la reedició de 1996. Aquestes notes coincideixen amb les del darrer temps del compàs 4 i les del compàs 5 de la “Melodia popular de goigs” que Baldelló (1932, 40), publica a partir d’una transcripció de Josep Sancho Marraco.
I a més, potser que hi hagi alguna influència dels goigs que més he cantat o interpretat a llarg de la meva vida: els de la Mare de Déu de Núria [goigs i partitura] [midi], els de la Mare de Déu de la Mercè, amb lletra de Mossèn Cinto Verdaguer i música de Lluis Millet [goigs] [partitura] [midi], els santa Anna del Vendrell, de 1777; i els de Nostre Senyora del Pessebre [goigs] [partitura] [midi].
L’edició dels goigs l’han fet Xavier Mercadé i Mireia Mercadé, amb il•lustracions i orla de Jordi Llucià, i text explicatiu de Mn. Josep Barenys, rector del Vendrell, Aquests goigs coexistiran amb els de 1777 que amb lletra, música i il·lustracions d’autors desconeguts i impressió de Magí Canals i Boldú de Tarragona, van ser recuperats i reeditats al 1996, amb dibuixos de Pau Arroyo, maqueta i textos de Salvador Arroyo i arranjament musical de Carlota Baldrís. El Ço del Botafoc en va fer un arranjament per a Cobla de tres quartans, que va interpretar el 27 de juliol 2003 al final del Concert de Festa Major del Cor Parroquial del Vendrell, i el 26 de juliol de 2004, acompanyant la imatge de santa Anna, en la seva sortida pels carrers de la Vila, que sona així.
Comentaris