He llegit un fil del Lluís Mora (@lluismora.bsky.social‬) on diu:

«He rebut missatges on professors expliquen que els seus alumnes no saben llegir i tampoc entenen el que llegeixen. Entenc que veure això cada dia pot generar frustració. Estem davant d'un repte important, per no dir EL REPTE, del sistema educatiu des de fa molts anys. / Potser seria útil, i estic segur que aquests docents ho fan, compartir estratègies que els han funcionat o explorar les causes específiques de cada cas per trobar solucions efectives. En el que penso que no hem de fer és passar la responsabilitat a altres».

M'hi apunto.

Primer any de l'ESO. Arribo a l'institut. Entre els dos tercers hi ha una desena de nois i noies que "no saben llegir" i gairebé "no saben escriure". 

Fem un crèdit de reforç de l'època. Moltes activitats lúdiques (entreteniments de llengua, resoldre i crear sopes de lletres temàtiques i amb missatge secret, invenció i escriptura col·lectiva de contes, etc.), sortides per la ciutat recollint informació i després cadascú escriu alguna cosa de la sortida i després les llegeixen intercanviant els escrits, un dia anem a comprar fruites que tasten i en descriuen el sabor (sobretot del mango que ningú havia tastat abans, menys una noia llatina), escrivim (jo també) lletres de cançons de moda que sabem i que cantem, fluixet, a l'aula (fins i tot una de Manolo Kabezabolo), llegim —a poc a poc, en silenci, en veu alta, alternant un lectors per cada n paraules o frases, amb prelectures, amb relectures, etc.— el llibre La poesia no es un cuento de la Gloria Fuertes (Bruño, 1989) i els Contes per a un món millor del Larreula (La Magrana, 1991), fem llistes de coses i després les fem servir en textos quotidians, un noi cada matí porta premsa gratuïta i un dia en porta per tots i llegim tots alhora o per parelles o individualment i riem molt, escrivim coses (que ens han passat, que hem sentit, acudits, etc.) i després cadascú llegeix allò que ha escrit o ens passem els papers i ho llegeix un altre, i vam llegir, per llegir i entendre, tant un prospecte d'un medicament que portava un, com un problema de mates que havien de fer (que també el resolíem), el text d'uns deures, un model d'examen escrit de Ciències Socials, una llista de vocabulari que havien de memoritzar, etc.  

Em van anar molt bé els Jocs d'expressió oral i escrita de Badia i Vilà (Eumo, 1984), els Jocs de llenguatge 2. Jocs d'expressió de Bigas, Camps i Millan (Teide, 1985), els Contes per fer i desfer de Badia, Vilà i Vilà (Graó, 1986), els 44 exercicis per a un curs d'expressió escrita de Cassany, Lluna i Sanz (Graó, 1991), el Manual d'enigmística de Màrius Serra (Columna, 1991) i El juego-laberinto de las palabras de Zulema Mort (Labor, 1987). També alguns jocs de Lewis Carroll que tenia recollits i més tard vaig escriure en «Els jocs de Lewis Carroll a l'escola» (Perspectiva Escolar, núm. 221, p. 55-59, 1998).

El problema no era només "no saber llegir", sinó també de no haver-ne après bé, de no haver mecanitzat un procés associat a la descodificació i alhora a la comprensió, de ser conscients de la seva dificultat o mancança cosa que els generava frustració i vergonya. Llegir malament també és llegir, i cal ajudar a llegir cada vegada més bé a qualsevol matèria, tasca, activitat o exercici. Necessitar més temps o una relectura per entendre allò que es llegeix també és llegir, i cal ajudar a entendre allò que es llegeix a qualsevol matèria, tasca, activitat o exercici. 

I la responsabilitat de la millora rau en tot l'equip docent.

Imatge: https://llegirencatala.cat/nadalxllegir-que-regalem-als-joves/