Sempre he sigut lector. I fins i tot potser un bon lector. No ho sé segur, però. Lector del literatura clàssica clàssica, la dels grecs, poc, però força de la clàssica universal i actual, d'aquí, d'allà i de tot arreu. De poesia a rauxes i selectivament. I amb motiu d'estudis fins al doctorat i de fer classes i dirigir treballs, lectures d'assaig pedagògic i de temes literaris que m'han anat interessant.
Durant la pandèmia vaig escriure i llegir molt, però una vegada passada, aboi vaig deixar de llegir i ara, aquest curs 2023-2024, m'he apuntat a un club de lectura per primera vegada i he de reconèixer que ha sigut una nova represa.
Que en el club em trien el llibres, que diu el sòmines de torn? No em preocupa. Llegeixo i tinc un al·licient. Tinc llibres fantàstics desitjats i comprats fa un any i mig que esperen a la lleixa del menjador, però ja els llegiré.
Que els clubs són plens de tietes? Són plens de persones com jo mateix.
Què són plens de persones jubilades? Al que jo hi vaig, sí, com jo mateix.
Al club hi ha qui cerca molta informació dels autors, de la seva vida i miracles, de l'obra, crítiques, si hi ha versió cinematogràfica, etc., i goguelegen fins a l'extenuació. Altres que s'empesquen motius del perquè al protagonista li passa el que li passa, suposen, hipotetitzen, projecten, analitzen d'aquella manera. Altres s'enfaden amb els personatges, que si son dolents, que si bipolars, que tenen algun trauma, etc.
Sovint s'ha barrejat l'autoria amb el protagonista. Bé, hem llegit força «novel·les del jo» i la penúltima, que era de la Delphine de Vigane, ens ha fet caure de quatre potes en si era un jo ficcionat, si era una reelaboració de records, si era realitat, si era realitat novel·lada o ficcionada, si era fantasia disfressada de realitat, si era una història certa, si era creïble, etc. Potser el títol Basat en una història real ja era un joc o una manera de predisposar els lectors. Quina tècnica la de la Delphine!
Annie Ernaux sobre l'autoficció diu «...yo no hablo mí. Parte de mi vida, pero en ningún caso para hablar solo de mí misma» (El País Semanal, núm. 2489, 9 juny 2024, p. 38-43).
La millor (re)lectura del club, La campana de vidre de la Sylvia Plath, de la que aboi no recordava res. Potser va ser una lectura feta en un moment inadequat
La pitjor, Ampliación del campo de batalla de Michel Houellebecq, però agraeixo l'oportunitat d'haver-lo pogut llegir, tot i que l'he deixat abans d'acabar, i que potser miraré de llegir-li alguna cosa més actual.
En la roda d'opinions del club vaig dir que no m'havia agradar, que em molestava la cosificació que es feia de les dones i que no l'havia acabat. Després, seguint fils d'aquí i d'allà, m'he adonat que potser anava errat. Que no m'agradi un llibre, ni els personatges, ni la trama, ni l'escriptura i decideixi no acabar-lo, no ha de ser una crítica a l'autor ni a la novel·la. És la meva opinió. I si l'autor pretenia precisament això, molestar al lector, interpel·lar-lo? Hi ha que segueix el joc, hi ha qui no se n'adona i hi ha qui no el vol seguir, però aquest darrer potser és el o un dels motius ocults de l'autor.
Per llegit aquest estiu, m'he comprat un llibre del Michel, de butxaca perquè marxo per força dies a l'altre costat del toll i no m'hi vull endur cap llibre de cap biblioteca per si de cas. I alhora em vull donar l'oportunitat de tornar a començar.
L'any que ve repetiré i per ser novell ja tinc la plaça confirmada.
Enllaço un comentari postlectura.
Comentaris