Hem trobat un paquet a la bústia

Hem trobat un paquet a la bústia. Semblava un llibre ben embolicat. Una vegada a casa l’hem desembolicat i era el llibre El meu amic d’Esteve Miralles (Angle Editorial, 2022). A dins hi havia una postal amb una nota. Ens el regalen els veïns de sota. Són bona gent. 

Em trobo a la veïna de sota a la Selenia i li agraeixo el llibre que ens van regalar. Li comento a correcuita que el vaig començar, el vaig deixar, el vaig tornar a agafar, em va enganxar i no sé perquè, però que em torna al cap, que se m’han escapat coses... I li dic que he tingut la necessitat d’escriure-ho. M’ofereix passar-me el mail de l’Esteve. Li dic que sí, que fa anys ens vam conèixer i que així li podré fer arribar les meves ratlles.

Vaig conèixer l’Esteve el mil nou-cents noranta, al Departament d’Ensenyament quan era director de Crònica d’Ensenyament ja que llavors hi col·laborava amb alguns escrits sobre programari educatiu. Sempre somrient, afable, comprensiu i una mica atabalat. Dirigir una revista mensual vol dir atabalament.

...

Dimecres trenta, assegut tranquil·lament al sofà petit de casa, vaig començar a llegir el llibre i d'entrada em sobtà la numeració dels paràgrafs. Em va recordar el llibre tècnic Informática y Educación: Panorama, aplicaciones y perspectivas del Luís García-Ramos i el Ferran Ruiz (1985). I també em va sobtar el joc dels noms no noms que em costaven seguir. El vaig deixar a la pàgina vint-i-quatre.

L’endemà, primer de desembre vaig baixar al Vendrell amb tren i me’l vaig endur pel viatge. Tenia assaig general pel concert de nadales de l’endemà amb el Ço del Botafoc. Com correspon a la putarenfe, el tren va arribar tard a Catalunya i a més anava ple a vessar. Sort que m'esperava ben endavant de l’andana -en aquests casos l’experiència ho val tot-, i només pujar abaixo l’únic seient plegable buit del costat de la porta i m’hi assec. 

A l’Hospitalet recupero el llibre i la lectura, he de reconèixer que amb certa recança. Vaig llegint i llegint, el tren s’atura a les estacions i baixa i puja gent, altres van amunt i avall per si troben un seient buit. Abans de Martorell tanco el llibre amb un dit com a punt. M’adono que tot i la recança i la dificultat de seguir alguns personatges per causa dels noms (m’hauria d’haver fet una llista o un genograma), el llibre, més ben dit, el que s'hi diu i com es diu, m’ha ben enganxat.

Vull seguir per saber què passa, per conèixer més els protagonistes, per gaudir del com s’explica allò que passa, per continuar sorprenent-me.

En tren arrenca cap a Gelida i reprenc la lectura. Llegeixo Sicília i penso en Barcelona. Veig els dos excursos relacionats mafiosament però són peces que no sé ben bé on encaixen. Mentrestant els dos fils, el que l’historiador en crisi explica del seu amic i el de l’assetjament laboral d’un pare de família, es van teixint. Complementàriament van sortint falques que passen comptes a fets de l’època.

El tren s'atura. Aixeco el cap no som a cap estació. El cartell indica la Granada. Ves a saber perquè ens hem aturat.

Passats uns minuts el tren arrenca. Segueixo llegint. El plagi del Guia em toca de prop. És cosa corrent a la universitat. 

Segueixo. Hi ha textos a boi com haikus. Fons i forma. Hi ha moments que no sé ben bé de què van les històries entortolligades però no puc deixar de llegir. 

El final, trist, em remou.

  • «-Hi ha un home, allà.
  • (...)
  • -Mama, que no saps qui soc?»

El final, trist, em remou i em connecta amb la veïna de sota.

  • «Ma mare: Y usted quién es?
  • Jo: Soy tu hija, mamá.
  • Ma mare: Ay, qué guapa!»

Tanco el llibre en sortir de l’Arboç. L’he acabat de llegir però no l’he acabat encara.

Comentaris