Lèxic familiar

He llegit Léxico familiar de la Natalia Ginzburg amb una traducció al castellà de Mercedes Corral per Lumen, que hi posa vuitanta-vuit notes que concreten, aclareixen i complementen el text.

Lèxic familiar. Paraules, expressions, argot, malnoms, records, aventures familiars, vocabulari secret compartit, ridiculitzacions, noms inventats, mitjos noms, noms allargats, noms ajuntats que ara en diríem portmanteau, etc.

A casa érem el pare, la mare, els vuit fills, l'avi i l'àvia. Potser per això he connectat amb la vida i el lèxic. Els «ossemassaví», les caricatures dels amics, les paraulotes, els malnoms, les maneres de dir dels avis de l'Alt Penedès i de la Plana Alta, etc.

Ginzburg s'inventa la vida viscuda i la escriu. Recorda, evoca, connecta, estira fils de la vida tot teixint una novel·la una mica especial, en la que ella aboi no hi surt, llevat de cap al final. I hi surt perquè calia i potser també li calia, però sense mostrar cap sentiment. Una protagonista que escriu com a observadora.

He extret dos fragments del llibre: 

«Sólo he escrito lo que recordaba. Por eso, quien intente leerlo como si fuera una crónica encontrará grandes lagunas. Y es que este libro, aunque haya sido extraído de la realidad, debe leerse como se lee una novela, es decir, sin pedir más, ni menos tampoco, de lo que una novela pueda ofrecer». (p. 13).

»En aquel tiempo había dos formas de escribir. Una de ellas consistía en una simple enumeración de acontecimientos, siguiendo el rastreo de una realidad gris, lluviosa avara, sobre el telón de fondo de un paisaje austero y modificado. La otra era un entremezclarse en los acontecimientos con violencia y con delirio de lágrimas, de suspiros convulsivos, de sollozos. Pero el error general consistía siempre en creer que todo se podía transformar en poesía, en palabras.» (p. 202).




Comentaris