Doña Blanca i la seva filla Elena


Divendres 12 d’octubre de 2018 vam constatar que feia setze anys havíem viscut a casa de la família Iparraguirre (en algun lloc surt com Yparraguirre) de Perú. Vam reconèixer la casa a Testimonio de la madre de Elena Iparraguirre, una entrevista que Heidi Grossman va fer a Blanca Revoredo pel programa Cuarto Poder del Canal 4, actualment TVGO d’América Televisión, que es va emetre el 13 de juliol de 2003 i que vam veure aquell dia del Pilar tot seguint fil del llibre La cuarta espada. La historia de Abimael Guzmán y Sendero Luminoso de Santiago Roncagliolo (Barcelona: Penguin, 2018). 

Curiosament l’endemà, dissabte tretze, a l’esmorzar de grallers post matinades de la Fira de Santa Teresa del Vendrell, l’Adrià em va comentar que dilluns dia vuit havia vist al Canal 33 un documental sobre Sendero Luminoso del Perú on hi sonava el Yo te daré, o sigui los Cinco Reales (Ramon Aramburu Sarasola, ca. 1930, també coneguda com a Niña hermosa o Yo te daré café). Es deia Tempesta als Andes i actualment està despublicat

Casualitat? Atzar? Coincidència? Providència? Fils que es creuen.

·-·

Entre gener i febrer de 2001 l’Imma i jo vam estar vivint a Lima amb el Martí. Vam viure en un pis, un departamento, de la urbanización Palomino de Lima (B7-E5), que ens va llogar la veïna dels nostres amics, que vivien a la porta de davant seu.

El nostres amics metges van preguntar a doña Blanca, que era vídua i vivia sola, si podia llogar el pis a uns amics que venien d’Espanya, i que mentrestant podia anar viure a casa d’una de les seves filles i així podria guanyar alguns soles. Tant pel motiu pel quan viatjàvem a Lima, com pel temps que hi seriem, com pels sols que se’n podria treure, doña Blanca ens va llogar el seu pis. 

Al costat dret de la reixa de ferro de la porta d’entrada, a l’alçada dels ulls, hi havia una placa amb el noms Iparraguirre. Ella era doña Blanca Revoredo de Iparraguirre.

Vam viure a casa seva a boi durant un mes. Va ser un mes inoblidable. Un mes de vacances, de vincle, de peruanitat, d’afermament, d’amistat, de construcció de vides, de vida compartida, d’aprendre a cuinar menjar peruà, de començar a acostumar als sabor de la cuina catalana, de cantar, de jugar, etc., i també de força gestions.

En converses amb els amics i veïns, des de llavors tios, ens van comentar que doña Blanca tenia una filla que estava a la presó per terrorisme i que mai parlava d’ella. 

A la casa no hi havia cap fotografia d’ella, ni a parets, ni a prestatges ni a calaixeres. Bé, hi havia una porta al fons del passadís que estava tancada i tenia una mampara davant, que no sabíem si portava a una habitació o a la part de darrer la casa, en la qual mai hi vam entrar. 

Mentre ens estàvem a casa seva, doña Blanca va venir un parell de vegades «de visita» per conèixer-nos més, així com al Martí. Era una senyora de cara rodona, amb ulleres i pentinat de perruqueria. Amable, dolça i molt respectuosa tot i que ens visitava a casa seva (!). Se la veia presumida. Estava molt agraïda d’allò què estàvem fent i com ho fèiem, i ens ho transmetia. Quan venia a casa la portava amb cotxe o l’acompanyava amb taxi un noi que un dia ens va presentar com el seu fill quan només tenia filles. 

Un altre dia, volguéssim o no, ens va convidar a dinar a un restaurant chifa d’anomenada, em sembla que de l’avinguda de la República. I abans que tornéssim a Barcelona ens va fer arribar un paquet perquè ens l’empotéssim. Ens va dir que un familiar viva a Barcelona i que ens trucaria per passar per casa a recollir-ho i també ens va donar un telèfon. Passats quatre o cinc anys sense que ningú truqués ni ningú respongués al telèfon ni als missatges que vam anar deixant al contestador, vam obrir el paquet i hi havia dos parells de mitjons de llana de colors fets a mà, uns de normals i uns altres per sobre genoll, i dues chalinas o bufandes. Vam recordar que doña Blanca deia que «en Europa hace frio».

Aquell mes a Lima, a més de les visites diàries dels veïns i dels seus familiars, de les dels amics matemàtics i professors, de la família Doroteo amb la que el 1995 vam viure força dies a casa seva de l’avinguda Eduardo de Habich, i de les monges de la Companyia de Maria (Lestonnac) que en aquella època gestionaven l’escola Fe y Alegria núm. 1 (ara Institución Educativa 3701) a l’avinguda José Granda, on el 1995 hi vam fer una col·laboració, i de l'estada d'alguns dies dels bons amics muntanyencs del Vendrell que tornaven de Huaraz i de la Cordillera Blancatambé vam tenir dues visites oficials.

La primera va ser de dos homes amb vestit. Tot i que es van presentar, no recordem d’on venien. Volien saber perquè érem en aquell pis, quina relació teníem amb la propietària, amb doña Blanca, què havíem vingut a fer al Perú i fins quan hi seriem. Devien ser policies i el fet d’haver vingut a, d’alguna manera interrogar-nos, volia dir que o bé tenien la casa controlada o bé algú del MIMDES els havia informat del fet. L’endemà ho vam comentar als amics veïns i ens van dir que segur que era perquè la filla de doña Blanca, que es deia Elena però que la gent la coneixia com a Míriam, camarada Míriam, era la promesa d’Abimael Guzmán de Sendero Luminoso, presidente Gonzalo (Guzmán i Yparraguirre, 2019 i 2014) i estava tancada a la presó, com ell, condemnada a cadena perpètua per terrorisme. 

Més tard (Roncagliolo, 2018) vam saber que l’Elena era mestra i Maritza Garrido-Lecca, també coneguda com a Terruca Pituca, era mestra i ballarina i militant de Sendero Luminoso que amagava a l’Abimael, l’Elena i altres senderistes a casa seva, a Surquillo, i que van ser detinguts el 1992. Si a l’Elena i a l’Abimael els va caure cadena perpètua, a Maritza vint-i-cinc anys de presó i fou alliberada 2017. 

Un altre dia va venir una tècnica del servei de la DGA del MIMDES o MIMP que ja ens coneixia d’una tramitació que vam fer amb ella, no recordo si al Jirón Camaná o a l’avinguda Benavides. Aquell dia es va emportar un senyor moc en fer-nos passar al davant d’una llarga cua perquè «es que vienen de España» o alguna cosa semblant. En acabar la visita i les gestions ens va demanar amablement que li domessin els sols que li havia costat el taxi de venir a casa i els de tornar a l’oficina, ja que no li pagaven els desplaçaments. I ho vam fer sense inconvenient. Cal dir que els sols que ens va demanar més o menys eren els que es costava als tres anar i tornar del centre amb taxi, amb cotxer inclòs i prèvia cotización.

Qui era doña Blanca?

Doña Blanca Revoredo, 2003.

Sabem que doña Blanca Elena Revoredo Relis (1920-?) es va casar amb Carlos Alberto Iparraguirre Gerra (1915-?) el 1939 i van tenir quatre filles. Era l’època del general Benavides i el senyor Carlos militava a l’APRA i es diu que els dimarts tenia reunions discretes. De les filles només sabem el nom de la més gran, Blanca, que va morir atropellada als vint-i-dos anys, perquè la seva mare va explicar que «Blanquita era del Opus Dei y en Trujillo la quieren como a una santa», i el de l’Elena Albertina, l’Elena o Leny, que va néixer el 1947.

L’Elena va estudiar per mestra i el 1970 es va casar amb Javier Blas Verástegui Lazo (1945). Van tenir dos fills, la Blanca Elena, que va néixer el 1972 a França mentre el Javier feia un doctorat en Química a la  Facultat de Ciències, Universitat de Paris VI “Pierre et Marie Curie” i ella un màster en educació especial, i Nicolàs (1974) que va néixer a Perú el mateix any que hi van tornar. Doña Blanca va anar a París pel naixement de la seva primera neta.

El 1982 l’Elena va desaparèixer. Doña Blanca deia «Unos años después, se hizo la oscuridad. Nos afectó bastante. Creíamos que se había ido enamorada de alguien. Elena desapareció en 1982. Se perdió, no la vimos más». «Un día vino a mi casa, me dejó a sus hijitos: una niña y un niño, se los recomendó a su padre y a sus abuelas que los hemos adorado. Ella los había matriculado en unos colegios y desapareció de la familia. Se fue a luchar para cambiar el mundo, fue muy valiente porque quería muchísimo a sus hijos. Así es la vida, da muchas sorpresas». I l’Elena (EFE, 2006) deia: «No estaban en edad de entender ni podía exponerlos a un hecho del que no tenían ni idea, la guerra les quitó a su mamá y yo los perdí.»

A partir de llavors fou la camarada Míriam i en algun cas Raida Oscate.

El 1986 Javier Verástegui la va denunciar per abandonament de la llar i se’n va divorciar el 2009.

El set de juny de 2002 la revista peruana Caretas (Revoredo, 2002) va publicar una entrevista a doña Blanca on per primera vegada deixava d’amagar-se i de dissimular i començava a trencar el seu silenci. Hi reivindicava que l’Elena Iparraguirre Revoredo era filla seva i que malgrat tot el que havia  fet se l’estima i no hi renuncia, que cada dues setmana la va a veure durant tres hores a la presó d’alta seguretat i que li porta moltes coses, i que desmenteix ser el correo de brujas que passa informació entre presoners i que li atribueixen falsament i interessada des de la Dirección Contra el Terrorismo (DIRCOTE). Ella, molesta, diu: «¿Sacando o llevando cosas que la perjudiquen? Yo no soy tan ignorante para hacer esas cosas».

En l’entrevista Testimonio de la madre de Elena Iparraguirre, del Cuarto Poder del Canal 4 del tretze de juliol de 2003, a més de comentar més àmpliament el que va dir per Caretas el 2002 i desmentir ser un correo de brujas, va aprofitar per mostrar una edició privada d’alguns de poemes de l’Elena, que també havia il·lustrat (Parvulez, 2001), així com alguns dels quadres pintats a la presó i que estan repartits per la casa. 

El 1992 l’Elena va ser detinguda junt amb Abimael, Laura Zambrano Padilla, camarada René i María Pantoja Sánchez, camarada Doris a casa de la ballarina Maritza Garrido-Lecca. Els quatre van ser condemnats a cadena perpetua i la Maritza a vint-i-cinc anys.

El 2010 l’Elena i l’Abimael es van casar a la presó tot i saber que al Perú no hi ha visites conjugals pels condemnats a cadena perpètua. L’Abimael havia tingut una primera companya, l'Augusta Deyanira La Torre Carrasco, camarada Norah, que va morir el 1988, sembla ser que d’una malaltia mal cuidada, però va servir perquè es generessin mil dubtes i s’inventessin mil i una notícies falses.

L’Abimael va morir el 2021. L’Elena va atorgar poders a Iris Quiñones, Bertha, amiga seva i exmilitant de Sendero, per recollir i enterrar el cos d’Abimael, però per un defecte de forma i la negativa judicial, militar i governamental no ho van permetre ni a ella ni posteriorment al seu advocat. De fet no volien que hi hagués un lloc on s’hi pogués peregrinar. No vull comparar-lo amb Polinices però sí que ho faig amb Ossama bin Laden. El cos d’Abimael va ser incinerat d’amagat i ningú sap què van fer amb les cendres.

Actualment doña Blanca és morta, però no sabem quan va morir, i la seva filla Elena té setanta-sis anys i segueix en cadena perpètua al penal de màxima seguretat de Chorrillos.

Algunes preguntes i reflexions que m’he anat fent a mida que escrivia i buscava informació per aquestes ratlles.

  • Quines semblances metafòriques hi pot haver entre la captació de Blanquita per part de l’Opus Dei i de l’Elena per part de Sendero Luminoso?
  • Qui era aquell jove que acompanyava amb cotxe o amb taxi a doña Blanca quan venia a casa, que era casa seva i ens va presentar com un fill tot i que només havia tingut filles? Un net? Un gendre? Un amic de la família?
  • Qui era el familiar que vivia a Barcelona?
  • L’Elena sempre ha manifestat que no es penedeix del que van fer. Diu que estaven en guerra i que hi va haver excessos per ambdues parts. En una entrevista a la revista Caretas (Revoredo, 2002), davant la pregunta «¿Se arrepiente de la lucha armada?, responia «Cometimos errores, pero valió la pena la revolución, porque el Estado peruano era una porquería y era la única manera de acabar las diferencias». I en una carta al papa Francesc de gener de 2018 li diu que «mi delito es haber dirigido una guerra popular marxista-leninista-maoísta». Potser es va deixar de dir també mariateguista
  • Quan no aconsegueix el que demana, considera que s’ha comès una injustícia amb ella o abans amb l’Abimael, o fins i tot quan li censuren les seves escultures en una exposició, si hi ha mitjans de comunicació a la vora, es revela, crida eslògans de la seva revolució i fins i tot crits amenaçadors entre gestos revolucionaris. Interpreto que tot això és una manera de mantenir-se viva, de no enfonsar-se i de seguir donant sentit a la seva vida entre reixes per sempre més. Em sembla haver llegit que per ella penedir-se seria una gran derrota, seria com reconèixer el no sentit d’allò que va donar sentit i compromís a la seva vida i que encara la manté viva. Ves a saber.

Elena Iparraguirre, 2021.

Referències de les cites i bibliografia 

ARRUNÁTEGUI, C. (2022). «El discurso sobre el amor y las relaciones de pareja del Partido Comunista del Perú-Sendero Luminoso y su relación con el conflicto armado peruano». Lengua y Sociedad, 2022, vol. 21, núm. 1, p. 73–87. Disponible a: <https://revistasinvestigacion.unmsm.edu.pe/index.php/lenguaysociedad/article/view/22441>. [Consulta: 9 març 2023].

COMISIÓN DE LA VERDAD Y RECONCILIACIÓN. Informe Final. Lima: CVR, 2003. Disponible a: <https://www.cverdad.org.pe/ifinal/>. [Consulta: 9 març 2023].

DURAND, Fernando. «Augusta La Torre: la leyenda continua». Imágenes y textos selectos, 3 abril 2001. Disponible a: <http://imagenesytextosselectos.blogspot.com/2011/04/augusta-la-torre-la-leyenda-continua_03.html>. [Consulta: 9 març 2023].

EFE. Entrevista completa y desarrollada de Elena Iparraguirre a la agencia EFE. Lima: Partido Comunista del Perú, 2016. Disponible a: < https://pcp71028.files.wordpress.com/2020/10/efe2006.pdf>. [Consulta: 9 març 2023].

GUZMÁN, Abimael; YPARRAGUIRRE, Elena. De puño y letra. Lima: Manoalzada, 2009. Disponible a: <https://indigenasdelperu.files.wordpress.com/2015/09/abimael-guzman.pdf>. [Consulta: 9 març 2023].

GUZMÁN, Abimael; YPARRAGUIRRE, Elena. Memorias desde Némesis. Copyleft, 2014. Disponible a: <http://bvk.bnp.gob.pe/admin/files/libros/801_digitalizacion.pdf>. [Consulta: 9 març 2023].

PCP. Documentación. Lima: Partido Comunista del Perú, 2016. Disponible a: <https://pcp71028.wordpress.com/documentacion/>. [Consulta: 9 març 2023].

PCP. Lima: Partido Comunista del Perú, 2022. Disponible a: <https://pcp71028.wordpress.com/>. [Consulta: 9 març 2023].

REVOREDO, Blanca. «La madre de Elena Iparraguirre narra las visitas a la Base Naval para ver a su hija». CARETAS, 2002, 7 de juny. Disponible a: <https://www.oocities.org/elenaiparraguirre/narravisitas.htm>. [Consulta: 9 març 2023].

REVOREDO, Blanca. «Yo quiero abran las puertas de las celdas para ver el cielo y tomar el sol». La voz de Afadevig, 2005, núm 3. Disponible a: <http://www.pagina-libre.org/asociacion-peru/Textos/Documentacion/08_05_Prisioneras_Elena.html>. [Consulta: 9 març 2023].

RONCAGLIOLO, Santiago. La cuarta espada. La historia de Abimael Guzmán y Sendero Luminoso. Barcelona: Penguin, 2018.

UGAZ, Paola. «La Novia de Abimael». CARETAS, 2007, 3 de maig, p. 48-52. Disponible a: <https://www.verdadyreconciliacionperu.com/admin/files/articulos/1941_digitalizacion.pdf>. [Consulta: 9 març 2023].

YPARRAGUIRRE, Elena. «Presentación». A: GUZMÁN, Abimael; YPARRAGUIRRE, Elena. De puño y letra. Lima: Manoalzada, 2009, p. 12-18.

ZAPATA, Antonio. «Elena Yparraguirre: la mirada de la número tres». EOLLES, 2018, núm 7, p. 111-159. Disponible a: <https://gric.univ-lehavre.fr/IMG/pdf/zapata-2.pdf>. [Consulta: 9 març 2023].

Comentaris