divendres, 4 de març de 2011

Visca la suavitat!

El concepte “mètodes didàctics suaus” gairebé no te referències, excepte en l’escrit de Jaap Dronkers, L’Educació com a pilar de la desigualtat. La política educativa europea: limitacions i possibilitats, editat al 2008 per la Fundació Rafael Campalans, al seus Papers de la Fundació, núm. 156 (apartat 3.2, pàgina 47).
 

Què podem entendre per “mètodes didàctics suaus”? Bé el concepte “mètode didàctic” està fortament encunyat i aclarit en la Pedagogia, així com els seus col·laterals “metodologies didàctiques” i “estratègies didàctiques”. Però, què deuen voler dir Dronkers, la consellera Irene Rigau o Gregorio Luri (mestre, professor de filosofia i col·laborador de l’edu.21), amb del terme “suau”?

Amb una tria  de sinònims jo em quedaria amb delicat, tènue, amorós, tou…, i fins i tot dolç. Però si anem als antònims o contraris, el resultat és aspre, dur…


Ara bé, explícitament i entre línies s’interpreta que els “mètodes didàctics suaus” són els que concorden amb els enfocaments constructivistes –i per extensió amb els socioconstructivistes, etc., i no esmento els construccionistes perquè dubto que sàpiguen qui és el mestre S. Papert, malauradament ara malalt, o A. Valente, amb qui vaig tenir el plaer de xerrar mentre dinàvem al  Campus Mundet el 15 de desembre de l’any passat–, amb l’escola comprensiva, i amb conceptes com motivació, corresponsabilitat, autoregulació…, vaja, amb l’anomenada pedagogia activa de l’Escola Nova, tant l’europea com la catalana.

Llavors, què contraposa o proposa la consellera, els autors esmentats o altres, com a alternativa als “mètodes didàctics suaus”? Suposem que els “mètodes didàctics durs”, també anomenats tradicionals, de fonamentació instruccionista. Torno al mestre Papert i recupero el seu Constructionism vs. Instructionism de 1980 (Traducció al castellà).

Sobre els referents psicològics dels “mètodes didàctics durs”, les concepcions de l’aprenentatge en les quals es basen, el concepte d’ensenyament que potencia, les seves propostes educatives, el seu model de mestres, el valor i funció de l’avaluació, etc., no en vull ni parlar.


Ah! I quant a “l’ortografia natural”, si bé és evident i banal que “si és ortografia, no és natural”, el concepte del mestre Alexandre Galí al seu L'ensenyament de l'ortografia als infants (Barcelona: Barcino, 1971), tenia un sentit molt més ampli i funcional, com el d’”hipòtesi sil·làbica i alfabètica” d’ E. Ferreiro i A. Teberosky a Los sistemas de escritura en el desarrollo del niño (México: Siglo XXI, 1979).

Seguint el que van iniciar en Jaume Cela i en Juli Palou a l’escrit "Mirar pel retrovisor" (ARA Criatures, 26/02/2011), algunes lectures..., per no oblidar!

1 comentari:

el quintana ha dit...

He corregit els erros detectats.