Diumenge 5
A les dotze anem al Clínic, a E3P3. Ens fan esperar una mica i ens crida el
metge de guardia. Ens saluda amb distància i m’acosto a donar-li la ma, que me
l’acull. Ens recorda que he d’ingressar entre cinc i sis de la tarda i que
l’operació serà demà dilluns sis a les tres. Em demana quin tipus de vàlvula
vull, li dic que la mecànica, em diu que hauré de prendre Sintrom, i li dic que
ja ho sé. Signo el paper d’autorització i marxem cap a casa.
A Can Pollastre recollim el pollastre a l’ast fet amb llenya que havien
encarregat tot pujant al Clínic, i Villarroel avall cap a casa
Repassem el necesser i preparem la bossa amb les sabatilles, el pijama, la bata, dues mudes, una bossa per la roba bruta i Els carrers de Barcelona del mestre Espinàs (Obra Completa. Vol. 9. La campana, 1991). Dinem aviat. Notícies a la tele i cop de cap migdianenc.
A dos quarts de cinc ens posem en marxar i pugem a Clínic xino-xano per Casanova.
Faig una foto a la polsera i la whatsapejo a l’Economista i pagès «...aquesta vegada va de veres» i respon «Amb aquesta polsera sembla que estiguis a la presó JAJAJA. Ens veiem en dos dies. Que et vagi molt bé. Records...». Entre patiments, angúnies, sessions terapèutiques, «secrets» de família i personals, descàrregues, coincidències etc., tenim bon rotllo i ens acompanyem. L’Imma em ben acompanya i comentem i xerrem, entre nervis i neguits, fins que es fa tard i marxa cap a casa.
Poc després que marxi em porten el sopar. Caldet de pollastre amb puntalette
o pinyonets i compota de pera, una ampolleta d’aigua i
dues ampolletes de PreOp Nutricia que m’he de prendre abans de les deu.
Quan s’acaba el trist i vergonyós teatre que fan al 3/24 durant el partit Barça-Sevilla, que mira el veí, en el que han quedat 3 a 0, vaig al lavabo a pixar, em torno a rentar les dents i glopejo la clorhexidina prescriptiva. En sortir dic bona nit al company. «¿Te molesta la tele?», «No, no. Ningún problema.», «Pues voy a subirla para oírla mejor.» Sense comentaris.
Faig el darrer glop d’aigua, em poso al llit, em poso el tapaülls o antifaç per dormir, agafo el transistor, em poso un esclòfio (potser ver d’esclofollar?) o auricular a l’orella esquerra i em giro cap a la dreta i m’aïllo fins que m’adormo.
Dilluns 6
Des de quarts de sis que capcinejo escoltant la ràdio entre Si amanece nos
vamos, El gallo que no cesa i la reemissió de Crims i De boca a orella.
Al costat fan feina. A mi em deixen tranquil. Em llevo a quarts de nou.
Pipí i cara neta. Durant una estona he escrit els meus records de Josep Maria
Espinàs. Ara tothom el va conèixer, el va entrevistar, li va enviar escrits, el
va veure a no sé on, sap que no sé què, etc. Sembla una competició. Que el
llegeixin, el recordin i el deixin en
pau.
Ve una infermera amb dues ampolletes de PreOp Nutricia i em diu que me les
begui abans de les deu. Serà el meu esmorzar. Ve el barber i em rasura de dalt a baix. S’estranya que
a l’aixella esquerre a boi no hi hagi pels i em pregunta per les cicatrius.
Torna la infermera i em pren la pressió i la saturació. Diu que em dutxi i glopegi,
em posi la bata i la crema del nas abans de les dotze. L’operació està
programada a les tres, tot i que de vegades la poden fer a les dues, però volen
que els pacients estiguem preparats a les dotze.
L’Imma arriba a les dotze quan fa poc que he acabat de dutxar-me. Passa el
temps. Ara xerrem. Ara callem. Ara tornem a xerrar.
S’emporten al veí a fer una eco i quan torna el fan dutxar i les treuen les
vies. Arriba un metge, li diu que l’eco a sortit bé i que ja es pot vestir i
marxar. Són quarts de tres.
Les tres. Quarts de quatre. Les quatre. Sortim a preguntar a la infermera i
diu que el metge encara és a quiròfan.
Les cinc. Quarts de sis. Una auxiliar entra i pregunta què vull per
berenar. Se m’encenen els llums d’alarma: si puc menjar és que no m’operen avui
i que potser m’hi quedo la nit. Surto una mica esperitat i pregunto a la
infermera eixerida quina és l’hora en la que podem considerar que ja no
m’operaran. «He parlat amb quiròfan i el cirurgià ha dit que no hi ha cap intenció de no operar-lo.», «Així em poden operar
a les set?», «Sí, sí.»
No hi ha cap intenció de no operar-lo. Ufff! Vaja amb la
resposta. Me l’he hagut de repetir per entendre-la i en tornar a l’habitació
l’he anotat al Keep per no oblidar-la.
Ens
temem el pitjor però toca esperar.
Les
sis. Un quart de set i entra un metge. «Soc el doctor Esmolar». Li dono la mà i
l’interrompo «L’operació s’ha hagut de suspendre, oi?», «Sí, l’anterior s’ha complicat i encara
no ha acabat.», «Bé, què hi farem, era una possibilitat i a aquestes hores...,
i ara què hem de fer.», «Vestir-se i anar cap a casa. El doctor Callaste ha
programat l’ingrés per dimarts catorze a la tarda i l’operació per dimecres
quinze a primera hora.» I seguim un fil de diàleg entre disculpes, comprensió,
agraïment de la comprensió, em diu que soc un bon pacient, comento l’exemple de la senyora Tresa de la prehabilitació,
etc. Em dona l’informe de l’alta per «Debido a prolongación en la cirugía del primer torno,
se decide cancelar la intervención quirúrgica programada para esta tarde. Se
reprogramará para el miércoles 15/01. El paciente recibirá la cita para
ingresar el día previsto.» Esperarem que ens truqui Pia Vasili.
Ens ho pensàvem, ho havíem comentat i n’estàvem ben preparats, però ha fotut. Haguessin pogut dir que em quedés a dormir que m’operarien el dimarts. Bé, aquest era el nostre desig però altra cosa és la realitat. Al menys dimecres quinze seré el primer, penso.
M’ha semblat
que ni el metge ni la infermera sabien què és això de la prehabilitació i m’ha
sabut greu. Sé del difícil que deu ser compartir i accedir a tota la informació
del Clínic amb tantes especialitats i tants metges i tantes infermeres i tants
auxiliars i tantes càtedres i tants grups de recerca consolidats i tanta gent
en dansa. Si a la Facultat d’Educació no ens en sortíem, com se n’ha de sortir
el Clínic. I a més, com bé diu la Noè, tot i que el programa de prehabilitació
depengui d’anestesiologia, és un programa transversal i això costa d’entendre.
Cadascú té la seva feina en la seva especialitat, que és molta, i les accions
més transversals, més lligades al benestar físic i psíquic dels pacients, i que
són més humanes i humanístiques, no es coneixen, es difuminen, no es consideren
rellevants perquè no curen, es perden en la immensitat del concepte salut i de
les ciències a ella associades.
Quan el metge surt surt, entra la infermera Elets. Se la veu com trista però resignada. De vegades
els toca assumir cada cosa i fer cada paper. Ens diu que ja podem marxar, però
resulta que no tinc roba i l’Imma baixa a casa a buscar-ne.
Començo
a enviar whatsaps a gent i grups. Hi ha tres models però en resum i agrupats més o
menys diuen «Bona
tarda. En dejú, laxat i ben rasurat (hehehe) m'avien a casa per complicacions a
l'operació anterior. Diuen (diuen, diuen, diuen) que si tot va bé 🤞🤞🤞 m'aparien dimecres 15.
Ves saber». N’he enviat a la Noè i a l’Elfísia per si demà dimarts puc seguir
el programa de sessió terapèutica i sessió de gimnàs. Les dues, ho senten i els
sap greu, m’han dit que m’esperen.
Tres
quarts de set. Entra la infermera i pregunta quan marxaré que necessita
l’habitació per un malalt que surt de l’UCI. Li dic que l’Imma arriba en deu
minuts.
Les set i cinc. Envoltat de disculpes em fan recollir les coses i em porten a una habitació amb un sol llit on més tard esperen un malalt que a més de la intervenció té no sé quins virus i l'han d'aïllar.
Les set i deu i arriba l’Imma. Em vesteixo i xino-xano, amb una mica de fresqueta agradable baixem agafats i amb xerrera fins a casa. Jo amb sabatilles.
Sopem
d’hora i anem a dormir aviat. Quin goig estirar-me al llir de casa al costat de
l’Imma amb els llençols nets i ben tibants i el pes de la manta i el cobrellit.
Bona
nit.
Comentaris