Presentació

D’on ve tot això (PS)

L’hivern de mil nou-cents vuitanta-cinc amb l’Anna, el Jaume i la Mercè, vam anar a Tolosa de Llenguadoc per parlar amb Jacques Bardiès del Groupe Français d’Education Nouvelle, perquè vingués a impartir un curs a la 25a Escola d’Estiu de l’AM Rosa Sensat, cosa que va acceptar i que va concretar amb el títol El saber: això no s’aprèn, es construeix. Evidentment va desenvolupar el curs a partir dels seus coneguts jocs de llumins. Aquesta és explicació del seu company Henri Bassis a Interdit de jouer avec les allumettes – ou comment mettre le feu à l’apprentissage de l’échec (Je cherche donc j’apprends. París: Messidor, 1984).

En un passeig tolosenc vam entrar a un FNAC, el primer que veia en la meva vida, on em vaig firar el llibre Paris au mois d'août de René Fallet (Folio, 1974).

Vaig començar a llegir-lo en tornar a Barcelona, però no el vaig acabar. El llibre em distreia però la meva dificultat de lectura en francès, va fer que el deixés. I també em va molestar una mica l’amor d’estiu d’un Rodríguez quan té la dona i el fill de vacances. Una fantasia molt romàntica (sic) i alhora masclista.

El vaig recuperar el dos mil tretze, no m’hi vaig enganxar i més tard el vaig passar pel ral al veí Re-Read de la Gran Via. Va ser llavors quan em vaig adonar que no hi havia cap llibre sobre Barcelona al mes d’agost i en vaig fer una piulada: «He començat a dissenyar una novel.la: Barcelona al mes d'Agost, inspirada en René Fallet» (17/08/2013).

Aquesta primavera de dos mil vint-i-dos, i després de llegir el magnífic Palomar a Barcelona de la Tina Vallès (Anagrama, 2021), em vaig animar a planificar un El Vendrell al mes d’agost, ja que fa força temps que el passo allí. Un document que hauria d'estar format per trenta-un escrits, que entronquen amb un apunt al blog que vaig fer l’estiu passat, a partir de La temptació de comprar una llibreta de la Tina Vallès.

La lectura del Palomar barceloní es va creuar tant amb la que l’Imma feia de Marcovaldo d’Italo Calvino (La Butxca, 2017) pel club de lectura en el qual participa, com amb l’arribada des de Berlin (!) de Perec/rinations de Georges Perec (Zulma, 1997b), així com de diverses relectures saltejades de Lo infraordinario (Impedimenta, 2008) també de Perec. Per això, en algunes de les nostres converses matineres tot prenent un tallat amb llet descremada freda i un cafè amb gel al bar Casa Jorge del Vendrell, al Caracas de la Ronda de Sant Antoni (Un bon cafè, per un bon dia), entre altres, o a la galeria de casa, vam coincidir que Palomar, Marcovaldo i Perec tenien coses en comú. Els vam reconstruir, els vam comparar, els vam fer coincidir, vam llençar hams i estirar fils i, entre altres, van anar sortint els Cronopios de Julio Cortázar, Monsieur Hulot de Jacques Tatí, alguns personatges de les Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders, i que vèiem clar Marcovaldo era una evolució i alhora un conglomerat del vescomte, el baró i el cavaller, amb algun toc quixotesc, etc.

I també vam comentar que tots ells eren uns flâneurs, uns vagarejadors, uns passejadors atents que veien i analitzaven, que miraven i pensaven, que observaven i reflexionaven i divagaven, com també ho feien Palomar i Perec, i que aquest era el seu veritable ofici.

-·-

- «Observar allò de cada dia, allò quotidià, amb una nova aproximació a… »

- «A què?»

- «Al concepte d’infraordinari que Perec (2008, p. 23) va concretar en “allò que passa realment, allò que vivim, la resta, tota la resta, on és? Allò que passa cada dia i torna a passar cada dia, allò trivial, quotidià, evident, comú, ordinari, infraordinari, el soroll de fons, allò habitual, com adonar-se’n, com interrogar-lo, com descriure-ho?”». 

- «O sigui, si hi ha un ordinari i un extraordinari, llavors per sota hi ha infraordinari?»

- «D’alguna manera sí, però el concepte infraordinari de fet no està per sota de l’ordinari sinó que és allò tant ordinari, tant corrent, tant senzill i simple, que és invisible, que no ens adonem que hi és o que passa. És allò que cada dia fem de manera inconscient; allò que coneixem tant, que és imperceptible; allò que no sentim, o que sentim però no escoltem; allò que no veiem, o que veiem però no mirem; allò que fem, però que no ens n’adonem que ho fem; que hi interaccionem i que comuniquem, però que no en som conscients. "Allò que passa cada dia i torna a passar cada dia”, la quotidianitat i les rutines fan invisibles objectes, accions i subjectes.»

- «Ah! I llavors es tracta de donar importància a objectes, accions i subjectes que en general no percebem, fent-los conscients.» 

- «Eccoli qua! I això els fa perdre la transparència, i prenen visibilitat, forma, utilitat i existència.»

-·-

El valor de les coses petites. El plaer d’allò senzill. La satisfacció d’allò efímer. Coses com...

  • El plaer de menjar allò que has cuinat. Una truita a la francesa amb llesquetes de llonguet amb tomàquet, un raig d'oli d'oliva verge de Siurana i un pessic de sal; una samfaina, un fricandó, un ceviche o un préssec al vi. Un vichy fresc amb un raig de suc de llima, dos dits de vi negre fresquet amb un toc de vi de ranci i gasosa, un suau, una ratafia xinxollada amb estima.
  • La satisfacció de posar els plàstics, els papers, l’orgànic i el rebuig al seu lloc i de portar l’oli, les càpsules de cafè, les piles i l’electrònica al punt verd.
  • Anar de casa al mercat mirant les façanes de les cases per reveure allò conegut i descobrir-hi coses noves.
  • Anar els dissabtes a comprar els diaris com si fossin premis, i llegir, ben assegut i amb un bolígraf a la vora, el Babelia i el Cultura|s.
  • Posar lubricant a les frontisses i al tancaportes de braç de la porta del carrer perquè no costi tant obrir-la.
  • Descriure el carrer, com va dir Perec, des de casa, que és de 1890, fins a la cantonada dreta i la cantonada esquerra, o tota l’illa de Sant Antoni, o el carrer del Peix del Vendrell, a la manera com la Tina Vallès va fer a Ronda infraordinària.
  • Aturar-me a xerrar amb el Víctor que demana almoina al costat de la porta del Bon Preu d’Urgell amb mascareta a la cara i un vas de paper a la mà.
  • Observar, registrar i mirar d’entendre els costums de les tórtores que venen a menjar a la galeria de casa el gra que els posem en un platet.
  • Fer extraordinari allò infraordinari, fer especial allò corrent, o com deia Perec (2008), preocupar-nos més del que és endòtic que no de l’exòtic.

Zanella (p. 19) diu una cosa que m’agrada molt, «Perec es relevante hoy porqué encuentra lo significativo en lo opuesto a este concepto.»

-·-

D’alguna manera el vagarejar, el valor de l’infraordinari i els itineraris per localitats, em van fer retornar al mestre Espinàs i concretament al Pròleg del llibre que va fer amb Pere Català, Vuit segles de carrers de Barcelona (Destino, 1974), i a la cloenda del volum nou de l’Obra completa (La Campana, 1991). 

Al primer proposa un itinerari «a través de la ciutat i a través del temps» en el que «passar i repassar els carrers de la ciutat, a peu i sense pressa; aturar-se a les cantonades i veure caminar la gent; mirar-ho àvidament tot (...) és un dels plaers més intensos, i més permanents, que jo he conegut» (p. 5). Al segon explica el seu mètode rigorós: «observar cada carrer a diverses hores del dia.», i concreta que «L’aturada és indispensable. Només quan ens aturem les coses es comencen a moure, a viure» (p. 421). «La paciència d'aturar-se, de l'espera atenta, l'he combinat amb la segona fase d'exploració: la passejada» (p. 422)

Veure, veure passar, veure passar la vida dels altres. 

Estaria bé fer una edició anotada dels Carrers amb algunes correccions històriques, no pas ampliacions llevant que siguin molt interessants, però amb actualitzacions de botigues i fets i l'afegitó d'alguns detalls rellevants.

-·-

Tot això m’ha portat a llegir, a rellegir, a jugar, a escriure, d’alguna manera a «cronicar», a recordar, a evocar, a estirar fils, a fer una mica de «caro diario», que en diu la Tina, o de ser una mica diarista, que en diu l’Anna Caballé, o a fer memòria, enumerar, detallar, fer llistes, sense voler ser tant exhaustiu com Schott (2006).

Aquí va el meu El Vendrell un mes d'agost. Trenta-un dies reals, alguns una mica desplaçats, en els quals sempre que he pogut, hi he posat alguns jocs al final. Jocs de Perec, jocs fets servit per Perec, jocs de Lewis Carroll, jocs de l’Oulipojocs clàssics i alguns d’inventats, però sempre, sempre, del o al voltant del Vendrell, amb algunes llicències, això sí. I la primera vegada que faig servir un joc explico què és, sovint fent servir diversos escrits. Al final incloc algunes de les possibles solucions. Ah! I he fet servir Paraules que, Apalabrados.cat i dCode.xyz.

PS 1: L'amic Pol Perquè em diu que vagarejador li recorda molt el terme wanderlust que va llegir a un escrit de Sergi Ramis, que el tradueix com a passió per viatjar. Ell, però, en un traducció més personal i lliure en diu el delit de viatjar badant.

Els primers jocs d'El Vendrell un mes d'agost

Joc: Jocs d'escuradents en record de Jacques Bardiès.

Què són? Aquests jocs abans es deien de llumins perquè és el que es feia servir, però actualment es fan amb escuradents. Donat un nombre d'escuradents que formen un o més polígons o formes diverses (el peix, la copa i l'oliva, el porc, etc.), treure'n, afegir-ne o canviar-ne alguns de lloc per canviar el tipus de polígons, els seus elements o la forma. 

Joc 1: Amb dotze escuradents hem fet cinc triangles equilàters iguals. Movent-ne dos fes que només hi hagi quatre triangles. Hi ha cinc solucions possibles.

Joc 2: Amb cinc escuradents fes dos triangles equilàters iguals.

            | | | | | 

Joc 3: Amb sis escuradents fes quatre triangles equilàters iguals. 

            | | | | | |

Joc 4: Amb dotze escuradents fes cinc quadrats.

                | | | | | | | | | | | |

Joc 5: Quants quadrats hem pogut fer amb vint-i-quatre escuradents?

Comentaris