Nota: L’apunt Gener 2023 havia d’incloure dilluns vint-i-tres pel tancament de la prehabilitació, i el vint-i-quatre per les darrers sessions del grup terapèutic i els exercicis de càrdio. La notícia que va fer que el goig que tenia no es completés amb l’alegria, em va fer deixar-lo al dia dinou
Aquí comença la torna
23 de gener
A les quatre tinc hora a Consultes Externes d’Anestesiologia pel tancament del programa de prehabilitació. Tot i que hauré d’allargar el programa pel retard de l’operació hi aniré.
...
Torno del Clínic. Els d’anestesiologia i els del programa de prehabilitació no sabien que m’havien anul·lat l’operació i que no tinc data. Han dit que aquesta és una setmana rara però els ha sabut greu. «Va com va», he dit. No és resignació sinó comprensió.
He començat repetint el HAD (Hospital Anxiety and Depression Scale). La formulació inadequada d’algunes preguntes pel context i per l’època, i per la jerarquia fixa de les possibles respostes em fa opinar que s’hauria de revisar i actualitzar i refiabilitzar amb l’alfa (α) de Cronbach i revalidar la validesa amb jutges experts (credibilitat, pertinença, rellevància, etc). Mentrestant en dic el Hahahahahad.
Després, visita amb l’Elfísia que ha reiterar la seva incomoditat per l’aturada de la intervenció. M’ha fet fer la prova STST, assegudetes o esquats sense halter ni manuelles durant trenta segons. Només n’he fet deu perquè a la cinquena m’ha començat a rodar el cap i he reduït el ritme d’aixecar-me i asseure’m. Em sembla que n’hagués fet una quinzena.
He passat a la dietista. M’ha pesat. Setanta-nou quilos. Em vaig mantenint. Tres premudes al dinamòmetre, la mida dels bessons i un qüestionari d’alimentació. Hi ha preguntes de quantes vegades al dia que si no tenen resposta potser estaria bé fer-les de quantes a la setmana. Soc un perepunyetes.
I cap a casa. El goig sense alegria.
24 de gener
Avui havia de ser el darrer dia de la trobada terapèutica, el de l’acomiadament. Ho havia de ser. He anat a la pelu a primera hora preveient que estaré un parell de mesos sense poder-hi anar. He sortit de casa amb un mocador pel coll, comprat a Venècia, i la gorra Stetson Gatsby Hatteras, gran regal de l’Imma i història per part meva com a seguidor de Arthur Jeffes de la Penguin Cafe i Nils Frahm, sols o junts per l'Up Is Good de l'1+1=x d'Erased Tapes. Mocador i gorra per no tenir fred al coll, ni al clatell, ni a la calba. I m’ha anat de bé! La Kate, m'ha fet una bona rapada.
He pujat cap el Clínic a la que avui havia de ser la darrera trobada terapèutica. Com sempre he arribar una mica abans. Ja a la sala amb la Noè li he dit que m’havien retardat l’operació i que no sabia quan seria. S’ha quedat ben parada. He comentat que m’havien dit que era per causa d’urgències, tot i que suposo que a més hi deu haver col·lapse de llits l’UCI i que potser la vaga no facilitava les coses, però que sabia que estic en llista i que comprenia la situació.
Han arribat l’Economista i pagès i la seva don i els ho he comentat de seguida. S’han quedat parats i l’Economista ha arrufat les celles. La Noè ens ha llegit un tros del whatsap que li ha enviat la senyora Tresa dient-li que ja és a casa i que es troba bé. I després m’ha preguntat mirant-me «I ara què?». He comentat que el cap de setmana hem fet les celebracions que teníem previstes inclòs el dinar de diumenge en un restaurant. Que havia fet una llista de coses que em perdria i que ara en podré recuperar algunes com dissabte anar una estona als Foguerons a Gràcia, i altres coses.
No sé si ha estat perquè hi havia vaga, però l’Economista i jo em divagat força. L’angoixa hi és i ha de sortir. La Noè ens ha deixat fer, ha posat paraules concretes a coses que dèiem de manera desordenada, ens ha parlat del nervi vague —ves per on, vaga de facultatius (sic), hem divagat i el nervi vague—, no de mandrós sinó de vagarejar perquè és molt llarg i vaga per tot el cos. Ves a saber si també fa de flâneur. Hem acabat la sessió amb uns minuts tranquils de relaxament i consciència de la respiració, guiats per ella. Ens ha anat bé.
I en acabar, cap a la sala de fisioteràpia falta gent. Ens ha rebut l’Elfísia amb un bon somriure. Els dos vam estar amb ella dilluns, jo amb cancel·lació de l’operació i ell encara sense avís. Mentre ens vestíem ens hem passat els telèfons. Si hem de dormir junts a l'UCI segur que va bé estar comunicats.
Bici i Plurima. Converses curtes amb el Gore entre les que li he comentat el monogràfic de M+ sobre Tarantino. Dijous li compartiré la notícia. Cap a casa de baixada per Casanova.
...
Sona el telèfon. Son les 16.10 i veig que és l’Economista i pagès. Després de l’hola i què tal em fa saber que l’acaben de trucar del Clínic i que l’operen dimecres ú. Ingressarà el dia trenta-u a la tarda. L’he felicitat i me n’he alegrat de debò. Ja no és que ja li toca, sinó que li cal. Els ensurts del cor, la mort d’amistats i del germà, la inquietud i la incertesa, el no estar bé, el patir, etc. Li toca, i tant que li toca. Hem quedat que ens acomiadarem a la sessió de càrdio de dijous que ve.
26 de gener
Avui és el dia sense alegria.
Sona el telèfon. Són les onze i vint. 6629989191628. «Ai, ai, ai!», penso, i el cor malmès em fa un salt. Despenjo...
- «Sí?»
- «Jordi Quintana?»
- «Jo mateix. Que bé! Del Clínic!»
- «Sí, del Clínic. Soc Sivila de Medicina Preventiva i Epidemiologia»
- «Sí.»
- «El mes de novembre es va fer una analítica pels d'anticossos antipneumococ i els resultats estan molt bé.»
- «Ai, que bé.»
- «Està bé. Ha tingut algun problema aquests dies?»
- I li explico que avui tenia programada una cirurgia de vàlvula aòrtica per estenosi i que s’ha retardar.
- «Ara entenc allò que ha dit..., del Clínic! Gràcies per informar-nos.»
- «I ara, he de fer alguna cosa per la propera visita, vacuna, analítica...»
- «No, no. Ja l’avisarem.»
- «D’acord. Gràcies.»
- «De res. Adeu i bon dia.»
He arribat al gimnàs deu minuts abans i hi havia poca gent. L’Elfísia m’ha preguntat com estava i li explicat el salt del cor. Quan he pujat a la bici he dit que volia anar a Tibidabo i l’Avianenc m’ha dit que vigilés que la carretera estava gelada. No li he preguntat si és el dels llibres dels goigs i les sardanes de la padrina. La seva prudència m’ha fer ser prudent. Quan ja portava uns 10 minuts pedalant ha arribat l’Economista i pagès. «On portes el cava?» i ha fet 👎.
Ha explicat que arribava tard perquè mentre aparcava el cotxe l’ha trucat Pia Vasili dient-li que l’operació programada pel dia 1 es posposava fins el dia 8. Estava molest. Amb raó, ha hagut de fer desmuntar permisos laborals als fills i ha de trucar a amics..., està amoïnat i fluix. L’Elfísia ens ha recordat que és una cosa que passa sovint i potser per apartar fantasmes ens ha dit que ahir dimecres van operar al Ros.
Des que faig el programa de vint-i-cinc, cinquanta-cinc, vint-i-cinc i seixanta watts cíclic, just arribo als 12 quilòmetres i acabo ben cansat.
Quan ha arribat el Gore li he passat l’enllaç de la info de les pelis del Tarantino. Avui m’han pujat els compassos de deu a dotze vegades a les tres tirades del segon aparell.
28 de gener
La calipàndria que he enganxat està en el seus millor moments. Ja vaig amb Fluimucil pels mocs, paracetamol per mal de cap i caramels Santasapina de Vogel.
Nit neguitosa per les reumes. Ara al matí trentados RPM. Em sembla que definitivament em perdré la presentació del llibre de l’Esteve i la tocada xeremiers als Foguerons a Gràcia.
31 de gener
Quan he arribat a E4P3P4A he vist que l’Economista i pagès i la seva dona ja hi eren i que pel fons s’acostava la Noè somrient. Hem entrat a la sala i ens hem acomodat. Mantenim els mateixos seients, hehehe. L’Economista ha comentat la seva tristor ja que l’espera es fa llarga i que es deixa anar una mica. És allò que cantava en Pau Riba, «es fa llarg esperar».
Li he seguit el fil comentant que no em sentia bé. Que estava àcid i rude. I fins i tot desanimat. Deprimit. I enfadat per no poder haver anar a tocar al Foguerons de Gràcia. Esperar, tot i que es pugui fer llarg, que se’n fa, forma part de la nostra vida, però esperar després que no hagi pogut ser i a més sense perspectiva, pot arribar a desesperar.
I hem parlat de com passar els primers dies de convalescència a casa, que cal facilitar la vida i el repòs a les companyes, que una tauleta a la vora del llit, amb mocadors, el porró, aigua, piles pel transistor..., i potser una campaneta, dona autonomia. Que els llits articulats van molt bé, i que els aixecadors de llit fan el seu servei així com les taules safata pel llit.
De cop em sona el telèfon. Deun ser dos quarts de dotze. Veig 6629989195400 i m’aixeco dient «El Clínic!». Despenjo...
- «Sí?»
- «Jordi Quintana?»
- «Sí, jo mateix.»
- «Soc Pia Vasili del Clínic i el truco perquè que tenia pendent una operació de cor...»
- «Sí, sí! Digui’m.»
- «Miri, l’operaran el dia sis i haurà d’ingressar el dia cinc...»
- «A les cinc de la tarda?»
- «Sí, però haurà de venir a les dotze per veure el metge. Després podrà marxar a dinar i haurà de tornar a les cinc per ingressar.»
- «A l’escala tres planta tres.»
- «Sí! Com ho sap?»
- «És que m’ho vau dir en la primera programació.»
- «Ah!»
- «Així el dia cinc a les dotze pel metge i a les cinc de la tarda per ingressar.»
- «Això mateix. I el sis la intervenció.»
- «Que bé. Moltes gràcies! Soc al Clínic en una sessió de prehabilitació i ho explicaré a tothom.»
- «Ah! Molt bé.»
- «D’acord, doncs, adeu i moltes gràcies.»
- «Molt bé bon dia.»
- «Adeu, adeu!»
El meu cos ha començat la dansa hormonal i els neurotransmissors han començat a sinapsiejar. «Estic de subidon!», he dit. M’ha assegut i m’he anat calmant. «Has canviat de cara», ha dit la Noè. «M’alegro i me n’alegro per tu», ha dit l’Economista. «Que bé, Jordi», ha dit la seva dona. I jo, cofoi.
La Noè ha fet alguns comentaris pertinents sobre que en situacions d’estrès de vegades és important aclarir als que ens envolten que el mal humor, la deixadesa, l’acidesa en el tracte, etc., no son contra ningú sinó manifestacions del malestar intern. He de reconèixer que de vegades tinc estirabots per coses de casa o externes que em fan ser un torracollons.
«Ara us hauria de convidar a cava...», he dit, i l’Economista ha saltat «Un tros de xocolata!» La Noè ens n’ha fet agafar un tros a cadascú i en silenci hem fet el ritual de la consciència dels sabors mentre s’anava fonent a la boca.
Ha arribat l’hora de marxar i preveient que ja no ens veuríem he demanat a la Noè si li podia fer una abraçada. I ens l’hem fet. Intensa.
Mentre anàvem cap el gimnàs hem comentat que quan estiguem d'alta estaria bé anar a dinar junts, i quedar d’acord per anar a veure la Noè i l’Elfísia.
En arribar al gimnàs li he dit a l’Elfísia que havia tingut la calipàndria, que encara moquejava i que no em quedava. I li he comentat que m’havien trucat durant la sessió amb la Noè i que, en principi, m’operarien dilluns sis. M’ha somrigut amb els ulls. «Ja ho sabia!», ha dit, mentre es treia la llibreteta de la butxaca de la bata on ho anota tot, i m’ho confirmava. El goig d’avui encara no té alegria però em sembla que va per molt bon camí.
No he avisat a ningú de casa. Ho he deixat per dir-ho cara a cara. I m’esperaré a divendres per compartir-ho amb la gent, menys amb Doris Bajos que dijous dos té hora amb l’anestesista a Rosselló.
I com que ara em sembla que això va de veres, escriuré cada dia fins diumenge cinc, encara que siguin coses meves.
1 de febrer
L’esmorzar amb l’Imma ha estat de llarga i profitosa conversa. Hem repassat a qui i quan i de què informar, li he explicat situacions i sentiments d’ahir ara que he destil·lat sensacions i l’agror. Si als amics peruans «les sale el indio», a mi em surt el minairó geniüt o el barrufet rondinaire.
He aprofitat el matí per anar a comprar quatre coses que faltaven i complementar-les amb les del sopar de demà, ja que serà la Candelera, La Chandeleur, i que inicialment em pensava que no podria celebrar.
He passat gairebé tota la tarda escoltant a Totó la Momposina, a qui el vint-i-vuit de febrer de dos mil catorze, l’Imma i jo amb els amics Tirabeco vam a anar a veure a la Sala Apolo. I he preparat la piulada de demà sobre el Dos de Febrero de Pacho Cobilla cantada per la Totó.
Hem convidat als amics estimats de Punta Arenas que estan passant uns dies a Barcelona a fer un berenar-sopar aquest divendres, que diumenge marxen uns dies a Irlanda.
I durant la tarda he treballat una estona creant jocs nous pel projecte El Vendrell un mes d'agost.
Dijous 2
Darrer dia d’anar al gimnàs de Casanova 160 per fer els exercicis físics de prehabilitació. Dia d’acomiadar-me de l’Elfísia i dels corl·legues.
He arribat aviadet i encara hi havia els del torn anterior. Per ser el darrer dia en vull deixar constàcia: la Jes, la Rosme, la Delapa, el Toca, l’Auri, l’Avianenc i el Caçador feréstec que no sé a quin torn pertany. I del meu, que ara està mig buit, ja hi havia l’Economista i pagès i una mica més tard han arribar els nous, la Sue, l’Elbras i l’Eivicam. L’Elvis ha arribar encara mica més tard i el Gore no ha vingut i s’ha suposat que era a Madrid. Quan marxo ja han entrat els del nou torn, el Mibo i el Blac.
En ser el darrer dia i estar encara una mica refredat no he portat l’equipament i he pujat a la bicicleta amb els texans. Avui m’ha costat força, just he arribat a fer onze quilòmetres i és el dia que he suat més. Texans, finestres tancades, pit carregat i cansament. A mig pedalar he rebut un whatsap de Doris Bajos que tenia visita a amb l’anestesista i Pia Vasili. Li he whatsapejat que el trucaria en sortir.
Mentre pedalava amb l’Economista al costat, li he demanat a l’Elfísia els darrers consells. Ens ha vingut a veure i ens ha recordat las sabatilles tancades i els mitjons si som fredolics i ens ha dit que passada l'operació, quan pugui ens vindrà a veure.
Després de la roda plurímica amb l’Economista ens hem fet una abraçada i a l’Elfísia li he aixecat la ma i ens les hem xocat a dalt i hem baixat amb una encaixada.
Hem quedat amb l’Economista que quan estiguem recuperats ja farem una visita.
Divendres 3
Matí de compres pel berenat sopar d’avui amb els amics magallànics. Pa d’aigua del Josep Bargalló amb tomacó, oli Siurana i sal; pernil salat, llom i xoriç ibèric; formatget de d’ovella, xips de carxofes fregides i calçots fets al forn amb salsa de xató de l’Imma (ametlles bones torrades, alls i tomacons escalivats, all normal, oli d’oliva, sal, pessic de nyora molta i raig de vinagre), mini hamburgueses pel petit i patates fregides, olives tutti colotri i picants pels grans. Garnatxa negra i macabeu de la Terra Alta, cava refrescant la Verema, gassosa i aigua.
Cap a migdia m’he animat a whatsapejar a amics i familiars «En principi 🤞🤞🤞 m’apedacen dilluns al matí.» o «En principio 🤞🤞🤞 me parchean el lunes por la mañana.»
Dissabte 4
El sopar d’ahir va ser fantàstic. On hi ha amistat i estima la distància i el temps s’escurcen. Explicar, preguntar, riure, recordar, desitjar, i també confidenciar amb discreció.
M’ha trucat l’Economista per desitjar-me sort i per intercanviar els telèfons de les companyes perquè els primeres dies estarem fets una pelleringa. És un bon jan.
Hem fet un dinar especial amb patates amb brotons i fricandó, que hem recuperar gràcies a la Maria Nicolau, tot i el faig a l'estil de la mare, i que reposa des d’ahir.
Tarda tranquil·la tancant aquest dietari que em caldrà revisar, inventant jocs per El Vendrell un mes d'agost, fent una lectura amb anades i tornades de l’escrit d’ahir de la Tina Vallès, Escriure en realitar, del que he destacat «Tinc dues (no, més, però principalment dues) maneres de llegir, que per anar de pressa podria dir que són la lectura amb llapis i la lectura sense llapis.», llegint també el Babelia i el Cultura|s, que avui és dissabte, i començant a preparar la maleta del viatge d’una setmaneta al Clínic.
Comentaris