Nota inicial
Aquesta part del dietari
es pot llegir tot escoltant la Heart Chamber Orchestra al seu web i
a Vimeo,
o Bella
bonne sage, el rondó que Baude Cordier (c. 1380 - c. 1440), va
escriure amb forma de cor i que forma part del Còdex
Chantilly (s. XIV).
Avui tant la Noè com l’Elfísia fan
vacances ben merescudes i per tant no tenim sessió de psico, però el gimnàs es
manté obert amb l’Elfisi com substitut.
Com que a les
10 tenia pelu (hi
vaig començar a anar fa més de trenta anys quan era Arsenios, vaig seguir amb
l’Antonio, després amb la Desi i ara amb la Kate i la Nerea), després havia de
passar pel TokoBongo i el gimnàs era a les dotze, he aprofitat per comprar
quatre coses al LDL de Casanova i amanida russa al Ninot. Com que m'estrenyia l'orina
per la Furosemida i hi he anat abans al gimnàs.
Avui hi havia
l’Elfisi balear, simpàtic i molt atent i seguidor de tot el que fèiem, les
senyores Jes i Rosme amb els seus corresponents oxígens, el Ros i un altre
home.
Mentre
bicicletejava per «anar» a Montjuïc, han arribat l’Economista
i pagès, el Gore, la senyora Tresa i l’Elvis. La senyora Tresa ens ha donat la
millor notícia que ens podia donar. Dimarts 10 ingressa a la tarda per ser
operada dimecres! No ens hem acomiadat perquè dijous vindrà a cardio ja que el
seu marit ja està ingressat al Servei Residencial d'Estades Temporals i
Respir de Mundet (ves
per on!), i dimarts amb la psico. Està més calmada, diu que el pis és buit,
sense soroll i s’hi sent sola, que té més temps i
que ha parlat amb el marit per telèfon i que quan li ha dit que l’anirà a veure
ell li ha dit que ell no marxarà perquè hi està molt bé.
El Gore s’ha
post al meu costat i m’ha explicar què li passa i què li han de fer, i que és
l’únic cas a Espanya, i que els metges estan cagats, però que l’han d’operar sí
o, sí, i que té una mica de por, i etc. S’autoregula molt bé controlant
la saturació i sap quan ha de descansar i demanar més oxigen. Li he preguntat
si treballava i m’ha dit que el van acomiadar l’octubre passat. Treballava de
fer de zombi en espectacles al carrer. Pintar-se, disfressar-se i sobretot fer
ensurts és el que més li agrada.
Quan he «tornat» de
Montjuic, a poc a poc he anat al Plurima i he fet els tres aparells. Quan
portava dues sèries del tercer l’Elfisi s’ha adonat que l’Elfísia havia apujat
el pes de 5 a 10 quilos. El darrer ha costat força.
5 de gener
Quan he arribat la Jes i la Rosme
del torn anterior feien Plurima ben endollades a l’oxigen, el Caçador feréstec,
el Ros i un pacient nou bicicletejaven. Mentre em canviava he sentit que el Ros
comentava que el van telefonar per avançar-li l’operació. La tenia pel
vint-i-sis i li han passat a l’onze. Com la senyora Teresa, he pensat. En
sortir abillat d’esport el felicito i em dona la mà agraït. Ell segueix amb els
seus mocassins amb borla petita, el Lacoste i la samarreta esgrogueïda, però
avui, després de dos mesos, em parlat una mica. Està content de la
prehabilitació, se sent més fort i pot caminar més. I jo afegeixo que en el meu
cas m’ofego menys. «¡Eso, eso!», diu.
Les tres bicis
estaven ocupades i he començat pel Plurima. Han anat arribant el Gore,
l’Economista i pagès i després la senyora Tresa.
Una estona després
de pujar a la bici, l’ordinador controlador dels Nubbo a començat a fer pip,
pip, pip..., i l’Elfisi hi ha anat de seguida. S’ha m’ha acostat i aixecant-me
la samarreta m’ha revisat el NubboREC. «Això no funciona prou bé», ha dit, i a
anat a buscar un pulsioxímetre de canell i me l’ha posat per més
seguretat. «¿A ver cuánto te marca?», m’ha preguntat el Gore que era a la bici
de la meva esquerra. Li he ensenyat i marcava noranta-sis de saturació i cent
deu BPM. «¡Qué suerte!», «¿Por qué?». I m’ha ensenyat en seu i marcava
seixanta-nou «¡Ostras! ¡Yo novena y seis y tu sesenta y nueve! ¡Buen número!»
«¡Si, el que más me gusta!».
La gent ha anat
marxant menys el Caçador feréstec que l’Economista i pagès li ha estirat la
llengua i ha explicat la seva malalties i aventures del cor. L’Elfisi substitut
ha pogut experimentar amb un fonendoscopi que el cor no li batega. El seu
cor és el dispositiu d’assistència ventricular extern i des de fa temps porta
un desfibril·lador implantat.
I com que el
món és un mocador ha resultat que una filla de la senyora Tresa està casada amb
un noi del mateix poble que el Caçador feréstec, que es coneixen i van a caçar
junts, fins i tot amb el seu fill. Han fet una divertida roda de telefonades.
Abans de marxar
li he preguntat a l’Elfisi si s’havia reservat dissabte vint-i-vuit. Ha feta cara
estranyat i li he dit que hi havia els Foguerons
a Gràcia. No en sabia res de res i li explicat una mica i que se celebrarà
el trentè aniversari. Aquest any no hi aniré a tocar, no em veig en cor.
8 de gener
L'Imma i jo hem quedat amb Doris Bajos i la seva companya a fer una cervesa sense alcohol a l'Antiga Casa Buenavista i només sortir de casa, a la cantonada amb Villarroel, m'adono que faig tentines i els dic que m'he d’aturar per agafar aire i tranquil·litzar-me.
10 de gener
Avui sí que hem fet trobada
terapèutica amb la Noè. Només entrar l’Economista i pagès, que ha vingut amb la
seva dona, ha començar dient que volia explicar-nos que dissabte van enterrar
el seu germà petit. Ho diu calmat, però amb necessitat de compartir-ho i amb
una mica de ràbia. Quan ha explicat una mica la vida solitària del germà, que
era pintor, els desajustos que ell té amb els altres germans més grans, els
sentiments de tristor barrejats amb sentiments contradictoris, etc., ha quedat
ben justificada la seva buidada i mica de ràbia trista.
Just en acabar
d'explicar-ho ha vingut la senyora Tresa trempada com un gínjol. Ha agafat la
directa ja que no ingressa avui sinó demà al matí perquè l’operaran a la tarda.
Se la veu contenta de desengoixada sobretot perquè el seu home està bé a
Mundet. No l’ha anat a veure perquè voldria marxar amb ella, però el telefona
cada dia i el sent animat. Li comento que havia treballa a Mundet, i que l’entorn
és molt agradable, que gairebé és al mig de la natura, que hi ha el bar dels
iaios al davant, que en realitat es el Jamer,
i que es poden fer bones passejades. Ara que no té feina s’adona que té la
salut fràgil i que es cansa més que de costum.
Surto un moment per culpa de la
Furosemida i quan torno l’Economista em diu que a
veure que explico jo. Els dic que avui el dia és per ells, que de vegades, com avui,
hi ha prioritats, i em quedo per mi el comentari que la sang no lliga o no a
tothom o no sé fins a quin punt lliga. Ja sé que és dur però els amics els
triem i els germans ens venen donats.
Ens acomiadem
de la Noè fins dimarts que vé i ella i Tresa es fan una abraçada. La Noè li diu
que seguirà l’operació i a nosaltres que ens n’informarà. Segur que l’anirà a
veure.
Seguint la ruta
universitària anem al gimnàs i aprofito per dir a l’Economista de manera més
personal que em sap greu la mort del germà.
Al gimnàs com sempre
hi ha gent del torn anterior que ja acaben. Em sento bé i començo la bici amb
bon ritme. Positiu i negatiu. Positiu perquè després de força dies fent una
dotzena de quilòmetres, avui, n'he fet tretze i set-cents metres! Com anar i
tornar de Mundet, però sense tanta pujada. I negatiu perquè l’Elfísia ha vist
que li fotia canya, en baixar m’ha dit que em modificarà el programa amb una
mica més de dificultat. I d’allí a la roda Plurima.
Mentre estirava els cables amb pesos m’he adonat que el fet que l’Elfísia verbalitzi allò que fa a cadascú és una mena d’acompanyament. Fa i es veu que ho fa, però mentre ho diu, t’entra a dins perquè és com si t’estigués parlant directament.
Canvi de roba i fins
dijous, prèvia abraçada amb la Tresa tot desitjant-li sort, i «ja veurà com tot
va molt bé».
Avui he baixat amb el
cinquanta-nou de Còrcega a Consell de Cent i he anat a carregar a l’Ametller d’Urgell. Pagar més per la fruita i la verdura no em sap greu, gens.
Dijous 12 de gener
Avui quan he baixat al gimnàs he pensat que potser me n’anava a un espai soterrani de ciència ficció, o això m’assenyalava el botó SF de l’ascensor (foto a sota). SF de Sci-Fi? No, era SF de la Sala de Fisioteràpia, una sala ben i ben real.
Li he preguntat a l’Elfísia si és
que hi havia col·lapse d'operacions i ha dit que suposa que hi ha hagut urgències. M’ha
preguntat si jo ja tenia data i en dir-li que no ha fet cara d’estranyada.
Creuem els dits i posem espelmes a sant Pantaleó de Nicomèdia. En anar cap a la bici
li he preguntat si el Nubba recollia totes les dates per després fer estudis i
ha dit que no. Que només el fan servir pels controls i que és ella qui ho
registra tot. I que també registra les constants de les dones que hi ha, que
com que fan poc exercici, no porten Nubba i van amb pulsioxímetre de
canell.
M’ha dit que tal com vam quedar dimarts el dia passat, m’havia canviat el programa. Ara faig cinc minuts de força vint-i-cinc, dos de cinquanta-cinc, dos de vint-i-cinc, dos de seixanta, dos de vint-i-cinc, dos de cinquanta-cinc, dos de vint-i-cinc, dos de seixanta, dos de vint-i-cinc, dos de cinquanta-cinc, dos de vint-i-cinc, dos de seixanta i cinc de vint-i-cinc. Quin descans els de 25! He tornat a fer la dotzena de quilòmetres amb força esforç. Em tibaven els músculs de sobre de la cuixa. En acabar l’Elfísia m’ha preguntat com m’havia anat. «Cansat i em tiba aquí.» M’ha perdonat l’aixecament de peses amb les cames.
No sé com el Caçador ha comentat alguna cosa de les olives fregides i m’hi he apuntat. I a ell i a l’Economista els he ensenyat les darreres que vaig fer. L’Elfísia ha vingut a mirar les fotos i diu que si depengués d’ella viuria només d’olives. No m’atreveixo a portar-n’hi de les que tinc congelades.
Em sembla que l’entrada de
l’Economista i pagès i la meva al programa han donat bon rotllo al grup del nostre torn i
als de l’anterior que s’allarguen. Bromegem, riem, estirem de la llengua. Ja no
va cadascú tant a la seva i això és bo i fresc.
Dilluns 16 de gener
Avui injecció de Cromatonbic B12 a Manso. Propera cita el vint del febrer. He quedat amb la infermera Nassau que si entremig m’han operat, puc demanar atenció domiciliàries perquè vinguin punxar-me. I que abans de la intervenció enviaré un missatge a la doctora Gràcil Araque.
Dimarts 17 de gener
Aquest matí a primera hora he mirat El meu Clínic i res de nou a l’oest.
Soc a casa i sona el telèfon. Són les dos quarts de deu. 6629989195400 Desconegut. «Ai, ai, ai!», penso. Despenjo, tot i que en realitat toco la imatge de botó verd.
- «Sí?»
- «Jordi Quintana?»
- «Jo mateix»
- «Soc Pia Vasili del Clínic i el truco perquè que tenia prevista una operació...»
- «Sí, si! De cor!»
- «Sí, l’operaran dijous vint-i-sis al matí i haurà d’ingressar dimecres vint-i-cinc a les cinc de la tarda. Pot prendre nota?»
- «Ai quina bona notícia! Sí, sí! Ja pot dir.»
- «Haurà d’ingressar dimecres vint-i-cinc a les cinc de la tarda, per l’escala tres, planta 3 i l’operaran dijous vint-i-sis al matí.»
- «Sí!»
- «Pot venir acompanyat i pot portar sabatilles, un necesser amb les coses bàsiques, un pijama o una bata.»
- «Que bé! el necesser ja el tinc preparat.»
- «I pot seguir prenent la medicació..., la Furosemida, Atorvastatina... Està vacunat del Covid?»
- «Sí, les quatre vacunes posades.»
- «Molt bé...»
- «Una pregunta a casa tinc el..., el xuclador d’aire, l’he de portar?»
- «Sí, sí. Porti’l.»
- «Ai que bé! Moltes gràcies! Quina bona notícia!» (I em sento com el Capri).
- «Adeu, bon dia.»
- «Adeu, adeu!»
Casualitats de la vida. Les cites d’El meu Clínic per a les sessions de prehabilitació s’acaben el dinou de gener, tot i que les del full Relació de visites concertades arriba el catorze de febrer. Algun moment havia suposa que potser estava previst que m’operessin poc després d’aquesta data. Casualitats de la vida.
Com cada dimarts i dijous agafo el cinquanta-nou per pujar al Clínic i després baixo a casa tot xino-xano. Mentre pujo ben content penso que fins dimarts no ho diré a la gent «depersí».
Soc el primer d’arribar a les trobades terapèutiques i dono la bona notícia a la Noè. Se n’alegra molt, cosa que m’alegra més i em comenta que ahir van operar a la senyora Tresa i que tot va anar bé. Encara m’he alegrat més. Els retards soferts per causa de la seva situació familiar i pels propis del Clínic, bé per urgències, bé per manca de llit a l’UCI o bé pel què sigui, la tenien ben trasbalsada.
Comento a la Noè la trucada del matí, que a casa ho celebrarem a l’hora de dinar, que potser deixaré de fer coses per evitar refredats i arribar bé al dimecres..., i llavors arriba l’Economista i pagès i la seva dona i els comparteixo la notícia. La veritat és que se n’alegren. I quan la Noè li diu que la senyora Tresa ja està operada i tot ha anat bé, l'Economista diu que té tres motius per estar content, la senyora Tresa operada, que jo ja tinc data i que veu que la llista corre.
Comento que entre ell i jo hem revolucionat una mica el gimnàs, que fem broma, que ell és hàbil estirant de la llengua, que ja diem que les bicis ens deixen el cul pla i no el «trasero», que ens llencem facècies, etc. I que això és perquè els dimarts ens expliquem coses personals, fins i tot compartim algunes intimitats, ben dirigits per la Noè. A poc a poc la sessió d’avui ha trencat una mica el protocol i hem parlat de fills i de nets i d’altres coses.
La Noè ha tret una carmanyola amb xocolata i ens n’ha fet agafar un tros. De seguida he anat a posar-me’l a la boca i m’ha aturat dient que era un exercici. No he recordat que el darrer dia ens havia preguntat si en podíem menjar, per fer un exercici. L’hem olorat, l’hem llepat, ens l’hem posat a la boca i a poc a poc l’hem anat desfent amb el frec de la llengua. Gustos i contrastos. Dolç i amargant..., i me n’he anat al mercat de León de Nicaragua i a la casa de protocol de la UNAN («A la libertad por la Universidad»). Allí vaig veure per primera vegada la planta del cacau, els fruit amb les llavors amb les que es fa la xocolata, vaig saber que calia torrar-los i vaig experimentar com la xocolata resultant mòlta no es desfeia ni a l'aigua ni a la llet calenta i que per això s'havia de veure just acabada de remenar mentre encara girava pel vas.
Hem anat cap al gimnàs i l’Elfísia ens ha dit que tenia bones notícies. «Jo també en tinc una.», «Ja ho saps?», «M’han trucat aquest mati i em toca el vint-i-sis.», «I tu?» dirigint-se a l’Economista, «Encara no sé res.», «Doncs, he vist a la llista que també et toca el vint-i-sis.» Ha quedat molt sorprès «Però..., no m’han trucat?», «Ja et trucaran..., si no canvien les coses.» Hem començat a fer bromes perquè hem suposat que ens trobarem a l’UCI, «Jo duré cava, i tu?», «Cridaré el teu nom a veure si respons».
Com que el Ros estava a una bici, he preguntat «I al Ros quan li toca?», «El vint-i-cinc.», «Ostres, un altre més a l’UCI!»
Hem començat a fer la feina i quan portava uns deu minuts de bici m’he aturat perquè em començava a rodar el cap. Li ho he dit a l’Elfísia, m’ha mirat les constant, ha aturat el programa i m’ha pres la tensió: dotze vuit i sis nou. Estava bé. Entre bromes i facècies he girat el cap massa vegades massa de pressa. Imprudència. I mira que ho sé i controlo. L’alegria m’ha fet perdre la cura. Amb el programa reprogramat he seguit bicicletejant amb menys força.
Quan he baixat per anar al Plurima m’he acostat al Ros i li he dit que a l’Economista i a mi ens operen el vint-i-sis i que potser ens trobarem a l’UCI. «Y cuando estemos bien podemos vernos un día aquí?», «Se lo preguntaremos a ella.»
Amb tots els exercicis fets l’Elfísia ens ha agafat als dos per banda per concertar la visita final (Oooooooh!) del programa de prehabilitació per dilluns vint-i-tres. Una vegada hem quedat amb l’hora, ens ha fet un recordatori de coses bàsiques que he agraït molt. Que si ens hem d’estimar molt alhora d’aixecar-nos del llit, d’una cadira o del wàter, o quan esternudem, tossim, badallem o «apretem» per cagar; que durant tres mesos no podem fer força, ni aixecar coses, ni estirar els braços; que a més del mal al pit per l’estèrnum en tindrem d’esquena, ja que se'ns carregarà, que fem l’esforç d’aixecar-nos i moure’ns quan abans millor, que no ens aguantem el dolor, que en tindrem força..., vaja, que estarem fets una pelleringa.
Mentre tornava cap a casa, a partir de l'exercici de la xocolata he recordat que no sé sí Néstor Luján, Joan de Sagarra o Juan Marsé comentava que algunes vegades després de fer un passeig per Barcelona quan estava cansat i amarat, s'asseia a una terrassa, em sembla que del passeig de Sant Joan, i demanava un Campari amb gel. Se'l mirava, el desitjava, salivava i quan no podia més, en feia un glop i el degustava. Per ell allò era el sibaritisme. Avui hem fet de sibarites amb el tros de presa xocolata que ens ha donat la Noè.
Comentaris