La injecció, els culs i en Víctor, que no té res a veure ni amb la injecció ni amb els culs
Aquest matí he pujat a Barcelona per posar-me la injecció mensual de Cromatonbic B12 1000 microgramos, solución inyectable. Cianocobalamina, perquè segons sembla no assimilo la vitamina B12. El novembre em faran una gastroscòpia per veure què passa. La hipòtesi és gastritis atròfica. Jo només sé que em canso i de vegades necessito més aire del fins ara normal. La infermera Nassau és de vacances i me l’ha posat l’infermer simpàtic que t’acomiada dient: «Adéu, bonic!».
Vaig del Vendrell al CAP de Manso, a Barcelona, i torno. No, no és una pèrdua de temps. Deixem-ho aquí.
A la revisió que em van fer al Clínic el dotze de gener, em van detectar anèmia megaloblàstica, possiblement una seqüela de la radioteràpia i/o la quimioteràpia. Res, un intensiu de vitamina B12 a punxada setmanal durant un mes (27/01, 3/02, 10/02 i 17/02/2022), i una mensual de per vida, diuen, i el novembre una gastroscòpia.
El mateix dia de la segona injecció, a altes hores de la matinada vaig sentir per la radio una noia que llegia el principi d’un conte seu que em va encantar i a més venia a tomb: «Me gusta poner inyecciones. Los culos cuentan cosas que las caras ocultan. Son como la segunda lectura que te proponen las buenas historias, una forma de releer. La ropa interior y el modo en que alguien se tumba y se baja los calzones para que la aguja entre en la carne y la velocidad con la que se los suben cuando todo ha terminado también cuentan. Hay mucho relato encerrado en los cuerpos. Me gustan las mujeres mayores que usan tangas satinadas. Y el lado cómico de los hombres serios que usan calzoncillos con estampados colorinches. O a la inversa, los hombres de amplias sonrisas que visten interiores oscuros. Hay culos esmirriados, culos avaros en las carnes y en el alma. Redondos culitos enérgicos, tan bien proporcionados como caprichosos: de querubín. Culos fofos enfundados en pretenciosos calzoncillos de seda y monograma. A mí me gustan los grandes culos, muy blancos y mullidos, que dan cuenta en silencio de un carácter sedentario e imaginativo: culos de gente de interior que sorbe copitas de licor y come chocolate junto al fuego. Hay un mundo allí, debajo de la ropa y en la carne. Bájese los pantalones, digo, o Levántese la falda, y me dispongo a leer lo que la mano tímidamente me descubre.»
Ara sé que és l’inici del conte Un amor imaginario de Valeria Correa Fiz, inclòs al llibre Hubo un jardín (Página de espuma, 2022), que vaig escoltar a Entre dos luces de Carlos Santos a RNE (de 34.41 a 33.25), la nit del tres de febrer, quan em costava dormir.
Ves a saber què en diria del meu!
Com que em quedava temps per agafar el tren de tornada, he passat pel Mercat de Sant de Antoni on a la parada de llegums Pere Vidal he comprat cigrons de saüc, que són els que li agradaven al pare, i després he tirat Urgell amunt per agafar el metro a la Gran Via. Al Bon Preu, allí on abans hi havia el cine més gran de Barcelona, com cada dia el Victor era a la porta amb el vas a la mà.
En Victor és nigerià. Ara fa dos anys i nou mesos que va sortir de l’estat d’Edo i va arribar a Itàlia via Líbia, amb pastera. I d’allí amb bus fins a Barcelona. Perquè Barcelona? Perquè la considerava la millor ciutat on anar. Viu a Santa Coloma de Gramenet, té targeta sanitària, parla edo i anglès i es defensa en castellà.
A Edo treballava d’electricista en un taller de cotxes. Diu que voldria trobar feina del que fos i que s’esforça molt.
Alguns dels que li donem alguna cosa, ho fem mirant-lo a la cara, saludant-lo amb el seu nom, desitjant-li bon dia i de vegades xerrant una estona amb ell. Hi ha gent que passa i que el saluda.
No m’agrada donar-li la xavalla que em queda a la butxaca i a més em sembla denigrant i abans de sortir del supermercat em preparo el que li donaré. Avui, però, no portava cap moneda. He plegat un bitllet de cinc euros –ja em diràs!–, com quan fèiem algun tripijoc, i li he posat al vas amb un «¡Que tengas buen verano, Víctor!».
I cap al Vendrell falta gent!
〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰
Jocs
Joc: Zeppa o Falca
Què és? A l’estada llarga a Venècia de mil nou-cents vuitanta-vuit amb motiu del curs trasnacional Europa Ludens, l’amic Bibo em posà en contacte amb diversos llibres de jocs de paraules. A la llibreria Goldoni del carrer dei Fabbri hi vaig trobar i comprar I Draghi locopei d’Ersilia Zamponi (Torino: Einaudi, 1986).
Entre els molts jocs inclosos a I Draghi locopei, títol anagramàtic que podem traduir per Josep és Dràcula, hi la Zeppa, la Falca que consisteix en «inserir una lletra en una paraula, per obtenir-ne una altra amb un significat diferent» (p. 21).
Joc 18.1: La Falca en una dita vendrellenca: MEL VENDRELAL AVILA VETLLA VI AVI NOVEL·LA.
Quina dita és ?
Joc 18.2: Una altra Falca: QUANT ELL MONTAMELL APORTA CAPELLA AIGUAL AL PROPI DELS VENADRELL.
Quina dita és?
Joc 18.3: He anagramat una estrofa de la cançó Encallada vacunación de Les reclaman Hawai (1998)
- Liberadoras justas
- Redoble Judit Gulubu
- Ven clausuraran coco
- Acallan un vacuno lúnula
Quina és la cançó, qui és l'autora i què diu l’estrofa?
Comentaris