Noranta anys, un mes i un dia (PS)
Aquest migdia la Jovita s’ha mort a casa, que és el que ella volia. Als missatges que he enviat hi he posat que ens ha deixat. S’ha mort, ens ha deixat, se n’ha anat..., al cel sia.
Hi érem els tres amb companyia de PADES i ens hem pogut acomiadar d’ella i ella de nosaltres. Hem estat junts fins el darrer alè. Feia dies que ens anàvem acomiadant a poc a poc, primer quan vam veure els llençols que va perdre a l’hospital, i darrerament perquè pujava un graó i en baixava quatre. Han estat noranta anys, un mes i un dia.
Hem preparat el recordatori amb un fragment del poema «Als qui pateixen» del llibre Al Cel de mossèn Cinto Verdaguer, escrit el mil vuit-cents noranta-sis i publicat el mil nou-cents tres, que és molt de l’estil de la Jovita
- «Els qui patiu en esta vall de llagrimes,
- per que n contau els dies i les hores?
- Passaran vostres penes com un nuvol
- i aprés vos somriurà amorós i tendre
- lo Cel, que es el somriure de l'Altissim.
- Aixecau-hi els ulls els qui estau tristos:
- allà us espera l'alegria eterna,
- allà totes les llàgrimes s'aixuguen:
- la pena es el preludi de la Gloria.»
Hem previst que en acabar l’enterrament, que suposem que serà dimarts setze, llegirem aquestes ratlles d’agraïment:
«Avui, tots nosaltres diem adeu a la Jovita, una dona dolça, pacient, senzilla, compromesa amb els altres i col·laboradora amb la Vila, i en nom de la família Bo Barnadas Quintana volem agrair-vos l’acompanyament en aquest comiat.
Gràcies a tots els que aquests darrers anys us l'heu trobada pels carrers del Vendrell i us heu aturat per saludar-la.
Gràcies als que darrerament heu trucat a casa per donar-li confort amb petites xerrades que ella agraïa molt, gràcies als que li heu fet arribar missatges d’ànims, gràcies als que ens heu aturar per preguntar-nos com estava.
Malgrat les seves estades a Barcelona, que cada vegada eren més llargues, el Vendrell sempre sortia en les seves converses perquè quan no hi era, l’enyorava de debò.
PS: La Jovita li deia al Martí, el seu net, que li faria il·lusió que toqués l’Ofertori de l’Astor al seu enterrament...»
I així ho va fer dimarts setze. Amb ulls clucs, amb atacs precisos, sense perdre l'alè a les notes llargues, amb petites cadències personals i amb les galtes humides.
Comentaris