Pel meu sant em van regalar un llibre que no tenia interès en llegir. És un llibre d'aquells per llegir a l'estiu, cosa que he fet fa uns dies. És un pastitx de temes i trames sense solta ni volta, trufat de pedanteria i fals coneixement de la ciutat, els seus racons i la seva història, que fa servir personatges (que sovint només són cameus), llocs i fets com a pescaclics cognitius. El «jo això ja ho sé», «jo he estat aquí», «jo sé qui és aquest/ta», etc., són reaccions que satisfan a qui les té i que creen una falsa significativat personal del text, una mena de biaix de confirmació.
Hi ha una perbocada de noms que cauen aquí i allà per enganxar i lluir la fatuïtat.
Algunes cosetes anotades durant la lectura:
- Amb marges amples el llibre té més pàgines.
- Quin és el sentit de dedicar dues pàgines a fer un índex dels setanta-quatre personatges de la novel·la que de vegades en fan, de vegades són simples cameus i de vegades només formen part de la farsa i el farcit de l'autor? Perquè no alfabètic? Perquè no dels renoms i papers que se'ls atribueixen fan?
- Cita a Ruiz Zafón i li dedica el pròleg però tot i el seu desig no li arriba ni a la sola de la sabata. Està bé que el consideri un referent i fins i tot un model, però n'està molt lluny.
- Costa entendre allò del CD si no es diu que era portàtil (p. 16).
- Evidentment que els cartells de NY estan en anglès (p. 17).
- «...va desfullar les copes dels castanyers» (p. 18) s/c de la feina de la traductora.
- Que una nota caigui d'entre les pàgines d'un llibre no és gaire original (p. 23).
- Que una estudiant de filologia no sàpiga què són els Jocs Florals (p. 26), és força curiós, però no sé què en diu la Laforet en els seus textos.
- Per l'estil em sembla que seria més adequat escriure un tamboret que un escambell (p. 29).
- A Barcelona les distàncies es calculen amb temps i no amb quilòmetres. Del carrer Diputació amb Aribau a l'Ajuntament hi ha uns vint-i-cinc minuts o mitja hora, no dos quilòmetres (p. 30).
- Dos «recórrer» a la mateix frase (p. 31).
- Les notes de paper es cremen, no se'ls cala foc (p. 42).
- Els llibreters venen llibres vells, no exemplars (p. 46).
- «vi de dent de lleó». Com que està amb minúscula, suposo no es deu referir al vi del Mas Vicenç, fet amb chardonnay i garnatxa blanca, però llavors es deu referir al macerat i fermentat de flors de pixallits amb sucre, llimona, taronja i panses. Ves a saber (p. 50).
- Com a la p. 30 calcula distàncies amb quilòmetres i no amb temps. De l'antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, al carrer Hospital, a la plaça de la Concòrdia, a Les Corts, hi ha una hora llarga (p. 56).
- D'acord, desvestir és un sinònim de despullar, però.... (p. 62).
- Verges és Verges, no el poble de Verges (p. 73) sobretot si es parla de la dansa.
- Si el llibre ja té uns marges laterals exagerats, a la p. 81 s'exageren.
- De què serveix lluir-se amb «saber» els diversos noms que han tingut alguns carrers i places? (p. 85).
- Sempre hem sentit a parlar de les figures del pessebre, però el llibre se'n diuen figures del naixement (p. 89).
- «Totum rebolutum». Mira que murri! Inclou el que és el seu llibre (p. 95).
- «El Taxidermista» (p. 101). Ai si el Palaus aixequés el cap!
- «les trosses de la Monyos» (p.136). No entenc la por de dir els monyos de la Monyos.
- Quan «aquest tortell de Sant Antoni» es converteix en «el tros de tortell» (p. 155).
- El recurs de dir «en Gabriel, així es deia el mag», és un recurs escolar (p. 164).
- A la p. 187 trobem tres vegades «en Segarra», una «l'escriptor infiltrat» i una «l'infiltrat».
- A la 188 un «infiltrat» i dos «en Segarra».
- I a la 189 «en Segarra», «l'infiltrat», «en Segarra» i «l'home».
- La cursiva de les pàgines 193 a la 195 fa confondre la lletra cu (q) amb la ge (g).
- «...els gegants del Pi, unes figures d'uns quants metres d'altura que representaven la reina Elisenda i un noble sarraí, en Mustafà. Els dos personatges ballaven sobre un toll de pluja. Il·luminats per diverses teies i al so d'una gralla tocada per un nen d'onze anys que ja tenia l'aigua a la cintura: el Cant dels Maulets» (p. 208). Quina banalitat i ridiculesa fa l'autor que no sé si sap que el cant és d'Al Tall, amb lletra de Vicent Torrent i música de Ximo Caffarena, del 1979. Al menys no hi posa el Cant dels ocells.
- Dir que el Bolaño «seguia postrat» (p. 209), no m'ha agradat.
- «Manol/Manuel» (p. 212).
- «...el millor menjar blanc de la ciutat», al 7 portes (p. 213).
- «...es va sentir indisposada» (p. 216). Més aviat diem malament, empiocada, pioca, etc., opino
- «Es un alpagocita» (p. 238) i diu que és un mineral.
- «com si la veiés en un mirall» (p. 223), i a la 245 «t / ti / nit / a nit / la nit... ». Segons el que hi ha a la p. 41, jo interpreto que havia de ser: .spmet sled tin anu...O també: .tin al ed iretsim le i...
- I va i em surt amb Can Vilaró. Mira que en tenia: la Bodega d'en Rafel, el Gol, el Bo de Bernat, el Mané, cal Toni, el Lalans, el Borell, el Casa blanca, el Pinotxo, etc. (p. 252).
- I per acabar, ell també es fa protagonista com «un tal...» (p. 268).
- (p. 272), què pren l'Anna Maria Moix a l'Almirall? Perquè pels de barri i del barri veí és simplement l'Almirall.
És un llibre ple de tòpics, amb massa ingredients pel còctel que, a més a més, està mal coctelejat.
Les seves fonts de consulta sembla que hagin sigut blocs per turistes, blocs banals que comparteixen històries i lloc secrets. Ara deu esperar amb delit que surti un mapa de la seva Barcelona i es comencin fer itineraris per visitants.
Voler-ho tot de vegades crea buidor, i per mi el llibre està buit, és una enganyifa.
Comentaris