Quan em van donar el llibre a Biblioteca (Cantero, Edgar. Ràdio Free Camaco. Barcelona: Empúries, 2024) i vaig llegir la contracoberta vaig arrufar el nas.
En començar-lo, la primera cosa que em va sobtar és llegir que el pare de l'Ari està fent pressió al tall que en Joan Bas té al coll, que no para de sagnar i que el xopa de sang, fent servir termes com debades, exacerbar, esputar, resquitar, escorcollar.
I més endavant fa servir anglicismes i algun gal·licisme en cursiva i s'inventa paraules com l'«Allà al gatossar del voriu, a esgrofollar la tordassa!» (p. 35). No, no són portemanteaus. El llibre cocteleja diferents registres que van de l'oralitat a certs cultismes, passat per la col·loquialitat i hasta té castellanismes sense cursiva.
M'ho vaig passar molt bé llegint-la i fins i tot vaig empatitzar amb l'antiheroi detectiu i una mica «malandandu», que sempre té embolics i complicacions, però que és un bon un jan. Un antiheroi que quan l'Ari li deu «T'estimo» li respon «Jo també t'estimo» i no només «Jo també». Fet i fet, un agradable llibre d'estiu.
En una lectura afamada no t'entretens ens buscar les paraules que no saps què volen dir ni comproves informacions, però com que he buscat allò del Koeman (p. 20), em sembla que el Cantero no deixa res a l'atzar perquè el famós gol de Wembley el va fer el 20.05.1992. He té ben travat.
El final és un desbarrament al que s'arriba després que el protagonista corri, el Lancia corri i la novel·la també corri.
Comentaris