El panets de Sant Antoni

Nota: actualitzat el 7/01/2022

La setmana dels barbuts de 2021, en Josep Bargalló Pujol, el forner del Forn de pa Can Bargalló de la Gran Via de les Corts Catalanes, núm. 540 de Barcelona, va fer..., panets de Sant Antoni!

En Josep és de Vilassar de Mar i després de tenir una fleca a Granollers, el 2013 va obrir la de Gran Via de Barcelona. Va ser un aposta amb cert risc perquè a l’illa del costat hi ha una bona pastisseria, a pocs metres, Villarroel avall, hi havia un forn franquícia celestial que es va afrancesar i que ara és una cafeteria, que a l’illa del davant hi una un BP i que està envoltat d’una munió de supermercats que venen pa, fins i tot al mateix edifici, la casa modernista Francesc Carreras de 1902, de l’arquitecte Antoni Millàs i Figuerola.

Joan Amades, cap els anys vint del segle passat va recollir que: «Al Vendrell, des d'un balcó, el capellà beneeix alhora els animals, aplegats a la plaça, i unes grans coques que hi ha dintre d'un carro, guarnit de verd. Una cercavila passeja per la població els animals beneïts i les coques. Després se les reparteixen els confrares» (Amades 1932, p. 113), tot i que a principi del segle XX hi havia més tradicions vendrellenques santantonianes i altres es van iniciar aquest XXI. 

I  Serra i Boldú, que té un passatge amb el seu nom ben a prop de Can Bargalló, va escriure, sense indicar quan, que: «Aquests tortells de Barcelona, en altres punts són “panellets de Sant Antoni”, i encara en altres és el “pa beneït” o coca que es reparteix solemnement durant la celebració de l'ofici que precedeix la benedicció deis animals, i hi ha finalment els panets anomenats “beneites” en alguns pobles.» (Serra, 1986, p. 21-11).

Però molt abans, entre 1769 i 1816, el Baró de Maldà anotava al seu Calaix de sastre que per Sant Antoni Abat, «Fira de turrat de Tortells, rusquillas y mustaxonins en varias taulas...» (Martí et al., 1987, p.7 i 53).

Ara bé, a La Vanguardia del dia 16 de gener de 1889 hi podem llegir: «Mañana martes se celebrará con gran pompa en la iglesia parroquial de San Antonio Abad y Nuestra Señora de los Ángeles su fiesta patronal. (…) En la puerta del templo se expenderán los sabrosos panecillos de San Antonio.»

I a la del 13 de gener de 1902 es diu que: «La Iltre. Obra ha tomado las debidas disposiciones para que no queden agotados los sabrosos panecillos de San Antonio, tan solicitados por los caleseros de Barcelona y sus alrededores. Los roscones “tortells” que se regalan a los bienhechores de la parroquia se enviarán a domicilio después de bendecidos.»

Panets, coques o tortells

Actualment està força generalitzat el tortell de Sant Antoni, del que Narcís Campmany (1895) ja en parlava el 1871. Un tortell de massapà, amb o sense fruita confitada, i amb un porquet, un altre animal o un cascavell, i una fava seca, que diuen que dona sort a qui la treu, però que ha de pagar-lo. Antigament no portava sorpreses però les va incorporar seguint el costum del de reis.

Manzanares (2015, p. 9) diu que «el tortell de Sant Antoni sembla que es popularitzà al llarg del segle XIX» i que «antigament existia el costum molt arrelat de distribuir panets i pans beneïts, ja fos a l’església del sant o bé en altres temples. Era conegut com el pa de sant Antoni, es considerava que tenia virtuts remeieres i en menjaven tant els devots com els animals beneïts per protegir-los. A Barcelona, aquests panets es van convertir en coques i posteriorment en tortells, que són els que han perdurat fins ara.»

Hi ha localitats on tenen altres formes i noms, com rotllos, i son força semblants als de pasqua que es fan al Vendrell, sobretot els de Cal Badejo, forners des de 1793. 

Els ous, el sucre, la farina, el llevat, l’oli, l’aigua, el polsim de sal, el grapat de matafaluga en gra i, optativament, un raig d’anís o d’aiguardent, els donen aquell gust i regust d‘antes. I si s'acompanyen d'una presa de xocolata o es farceixen de nata...

Hi ha qui diu que el pa de Sant Antoni antigament portava una creu de tau a sobre, i que és una al·lusió al pa que un corb portava cada dia al Sant quan estava al desert amb l’eremita Pau de Tebes (Barniol, 2013), i així es mostra a algunes icones coptes (1 i 2) i al quadre San Antonio Abad y san Pablo, primer ermitaño de Velázquez. 

Notes: 1) la cursiva i negreta és meva; 2) el fet que en castellà i a fora de Catalunya també se’n diguin tortells, fa pesar en un possible origen català d’aquest dolç de Sant Antoni, tot i que possiblement no és l’únic.

Referències

• AMADES, Joan. Les diades populars catalanes (vol. I). Barcelona: Barcino, 1932.
• BARNIOL, Montserrat. Sant Antoni Abat a Catalunya en els segles XIV-XV: relat, devoció i art [Tesi doctoral no publicada]. Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d'Art i de Musicologia, 2013. Disponible a: <https://www.tdx.cat/handle/10803/129074#page=1>. [Consulta: 7 de gener de 2022].
• CAPMANY, Narcís. Los Tres toms : quadro de costums catalanas en un acte y en vers. Barcelona: Tipográfica La Académica, 1895. Disponible a: <https://mdc.csuc.cat/digital/collection/fulletsblUB/id/72/>. [Consulta: 7 de gener de 2022].
• MANZANARES, Marta. «El Calendari pastisser català: continuïtats i canvis». A: TECA: Tecnologia i Ciència dels Aliments, 2015, vol. 15, p. 3-62. Disponible a: <https://www.raco.cat/index.php/TECA/article/view/90789/399681>. [Consulta: 7 de gener de 2022].
• MARTÍ, Josep M.; BONET, Lluís; JUNCOSA, Isabel. (ed.). Costums i tradicions religiosos de Barcelona. “Calaix de sastre”. Baró de Maldà. Barcelona: Arxiu Diocesà de  Barcelona; Akribos, 1987.
• MIRALLES, Eloi; MIRÓ, Manolo; PÉREZ; Rafael; SORIANO, M. Josep. «La festa de Sant Antoni. Trets característics de la festa» [en línia]. Les Festes del foc i els moros i cristians. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciencia, Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística, 1996, p. 41-48. Disponible a: <http://aplicaciones.edu.gva.es/ocd/sedev/docs/Les_festes_del_foc_i_els_moros_i_cristians_c.pdf>. [Consulta: 7 de gener de 2021].
• SERRA, Valeri. Festes i Tradicions Populars. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat, 1986.