Dijous 17 de novembre
Primera sessió de càrdio al soterrani de Casanova 160. Vinc de Culturopolis, on hi he de tornar dissabte amb el Gruo Odiji a presentar una comunicació, passant abans per CAP de Manso per posar-me la injecció mensual de Cromatonvic B12. Porto els cos vitaminat i el cap ple de cultura i d’idees. Em rep l'Elfísia, nom que he pres del Soy Julia d'Antonio Martínez (2001), que amb molta amabilitat, em mira les constants, m’indica que em puc canviar darrere d’una màquina per fer exercicis de gimnàs, em dona una banda Nubbo perquè me la posi al pit per monitorar-me durant la sessió, tot dient-me que serà la meva i que me l’enduré cada dia a casa per rentar-la. Penso que ho faré amb Norit. Me la poso, em connecta els tres clics del NubboREC (foto a sota) i em fa pujar a una bicicleta estàtica on m’inicia un programa que servirà de test. Vint-i-vuit minuts organitzats en: cinc de força trenta inicials, dos de força seixanta i dos de força trenta alternativament i cinc de força trenta finals. Em segueix molt i li dic si em costa o em canso i el va regulant sempre amb la tecla menys. Em sembla que em quedo a vint-i-cinc i cinquanta.
Dimarts 22 de novembre
A les 10 he anat a fer-me una analítica a Còrcega i com que em quedava temps per la primera sessió terapèutica, ja que la cita era a les 11, he anat a fer un cafè a l’Orlyt i després a comprar un bon pa de pagès i dos talls de coca de forner al forn Cloudstreet Bakery de Còrcega, el del flautista i fagotista especialitzar música medieval i mestre de panettones.
He arribat una mica abans a l’E4P3P4A del Clínic i al cap de poc també la Noè, que és una abreviatura de Noesi, i a una senyora que hi havia asseguda al banc de davant la porta i a mi ens ha dit que l’acompanyéssim. Hem entrat i hem anat a una sala de reunions que és on farem les sessions del grup terapèutic. Ens hem presentat i hem compartim el perquè som allí i com ens sentim. La senyora Tresa està molt preocupada perquè el seu marit té Alzheimer i és ella qui el cuida. Ja ha acordat amb serveis socials que a partir del 29 de desembre el portaran a una residència o a un sociosanitari i per això ha retardat l’operació fins aquesta data. Quan amb veu tremolosa explicava que de vegades ell s’enfadava i li deia que cridaria als mossos, no he pogut més que dir-li que no era ell qui parlava, sinó que era la seva malaltia. Em sembla que li ha fet bé.
Jo he comentat que dilluns em va fer un cateterisme i que el que em va anar molt bé va ser que en acabar la prova va sortir metge, se’m va dirigir pel meu nom i agafant-me la mà esquerra, perquè estaven acabant l’embenat compressiu del canell dret, m’informà que tot havia anat bé i que les artèries també ho estaven. El tacte, el contacte i la calidesa van valdre tot l’or del mon. Esmento que el Sebastià Serrano parla de la importància dels sentits en la comunicació i que això és el que dona calma.
Al final hem acabat fent una sessió de relaxament centrada en la consciència de la respiració, per aprendre a controlar l’estrès i la por davant la cirurgia.
En acabar la Noè ens ha ensenyat la drecera que passa pel pont de Provença cap a la Facultat de Medicina, i seguint el passadís cap a la dreta pel terra d’escaquer, arriba fins a l’escala noble per sortir als jardins del Doctor Duran i Reynals de Casanova amb Rosselló, que ningú sap que es diu així i que també són coneguts com els de les bates blanques, tot i que ara fa fred també ho és de folres polars grisos. Per cert, fa poc que el Clínic ha començar la campanya La bata no passeja. Al gimnàs l’Elfísia ja em té preparat l’USB (foto a sota) amb el meu programa ciclista de vint-i-vuit minuts organitzats en cinc de força vint inicials, dos de força quaranta i dos de força vint alternativament i cinc de força vint finals. I em fa fer una roda de prova pel Plurima Multistation Wall.
Més tard, ja a casa, repasso el llibre El regal de la comunicació del Sebastià Serrano (2003) i n’extrec: «el tacte afavoreix la producció d’endorfines (...), relaxants i tranquil·litzants» (p. 44), «estigues ben amatent a la profunditat de la respiració» (p. 47), «Un tacte al punt posa la sensibilitat sencera en la millor de les disposicions per aconseguir el reconfort espiritual i un cert grau de benestar físic dels altres. (...) Una carícia és com un poema i un petit massatge por tenir l’efecte d’un conte meravellós a la vora de foc» (p. 52), «Una mirada acollidora vol dir una porta oberta a la comunicació i els ulls ho diuen tot...» (p. 53), «La trobada de dos ulls sempre és especial i hem de procurar embolcallar-la de qualitat» (p. 59), «l’èxit està en el to de la veu, en saber dir les coses de manera que la veu gairebé acaroni les persones» (p. 81), «saber escoltar vol dir ser capaç de fer-ho amb tots els sentits, amb els ulls, la cara, les orelles, les mans i tot el cos» (p. 91). Les negretes són meves.
I ho complemento amb un fragment de l’article La dulce tecnologia que em van publicar el 1995: «Una mirada, una carícia a la galta o als cabells, ressaltar el bé fet, valorar l'esforç i el progrés, un copet a l'espatlla, una atenció individual, una complicitat, una orientació, una mostra d'afecte, un pacte o un contracte, un somriure, una picada d'ullet, una pregunta personal, un signe amb la mà, un elogi, la valoració de l'error..., són elements dolços de la Tecnologia dolça... (...), entesa com el conjunt de recursos personals, psicològics i pedagògics que el professorat utilitza o pot utilitzar en la seva relació amb l’alumnat per establir una bona comunicació i ajudar-lo en el seu aprenentatge i creixement personal.» Les negretes també són meves.
Dimecres vint-i-ú de novembre. La Noè ens envia per whatsap un mp3 amb el nom Respiración per si volem repetir la sessió de relaxament a casa. Tot un detall que segur que hi ha gent que li va bé. Avui m'he creuat alguns whatsaps amb Doris Bajos que des del febrer té problemes amb dues vàlvules que porta i no té hora amb el cirurgià fins el proper gener de dos milt vint-i-tres (!). Ja sé que són coses diferents però em sap greu que pateixi com pateix. Li he comentat que em van fer un cateterisme i em falta l'ecografia. Diu que «a veure si ens ho arreglen aviat» i ara afegeixo que estaria bé acabar compartint una habitació del Clínic. La fariem grossa!
Dijous 24 de novembre
Quan arribem al gimnàs l’Elfísia sempre ens pregunta com estem i avui tots hem anat dient que cansats o fluixos. Ella mateixa ens fa adonar que tots hem coincidit amb el mateix. Penso que ahir hi va haver lluna nova i que potser hi té alguna cosa que veure. Faig la marxa biciclista de pujades i baixades durant vint-i-vuit minuts i d’allí als tres exercicis del Plurima. A Low pull faig deu per tres estirades de quinze quilos amb l’esquena ben dreta per treballar l’espatlla, trapezis i bíceps. Segueixo al Press amb deu per tres estirades de cinc quilos, pels pectorals, deltoides, bíceps i espatlla. I finalitzo al Leg extension amb també deu per tres de cinc quilos amb les cames, pels quàdriceps i els isquiotibials (em sembla).
Dimarts 29 de novembre
Després de tornar a comprar pa al forn Cloudstreet, he anat a sessió amb la Noè on ha aparegut un nou pacient, el Milhomes valent. Com corresponia per ser el seu primer dia, ell ha centrat la sessió explicant que l’han intervingut moltes vegades, que va perdre un dit, que patia i ningú sabia què li passava i no l’encertaven, que no vol saber què li faran, que no té por de res, que és un gran esportista..., la senyora Tresa volia dir alguna cosa i no ha pogut gaire. La Noè ha manegat bé la sessió. És acollidora i la distància perceptiva o voluntària l’escurça amb la mirada i la veu calmada i seves inflexions. És com si del mindfulnes en fes una actitud. D’alguna manera embolcalla i transmet el missatge amb un «massatge». Ai si el mestre McLuhan (McLuhan, Fiore i Agel, 1988) aixequés el cap!
Hem sortit per anar cap el pont de la Facultat i he sentit, «Jordi Quintana!», m’he girat i he vist la bona amiga de cal Cadiraire que esperava a la seva filla ja que li estaven fent una sessió de quimio. Ens hem fos en una forta abraçada. A boi no hem pogut parlar perquè jo arribava tard al gimnàs però ens hem tornat a abraçar. La seva filla passa el mateix que jo vaig passar fa trenta-cinc anys, allò del rei Doh.
He anat tot el de pressa que he pogut i els he enxampat quan anaven a creuar Casanova. Els he comentat que em sento un privilegiat de poder participar en el programa de prehabilitació. Els dos hi ha estat d’acord. La sessió ha estat rutinària i he preguntat a l’Elfísia que si entre les recerques que fan alguna vegada han tingut en compte la influència de la lluna perquè dijous passat tots estàvem fets caldo i hi havia hagut lluna nova. Ha dit que no, però que segur que sí, que si la lluna afecta el mar amb les marees, segur que també ens afecta als humans.
Comentaris