Nota inicial
Aquest apunt del dietari es pot llegir tot escoltant The heart of high places de Goldmund (Keith Kenniff o Helios)
Dijous 1 de desembre
A dos quarts d'onze hem tingut visita amb Pia Viali que ens ha donat molt bona informació de com anirà tot, quan (qui lo sa) ingressi al Clínic per la intervenció. Què hauré de portar, què em faran, que entre l'UCI i planta estaré uns cinc dies, que les fisios de planta m'ensenyaran a aixecar-me i em faran caminar, que estaré intubat, etc. I que m'enviarà per correu la guia informativa M'han d'operar del cor, què he saber?
Avui al gimnàs he coincidit amb el Caçador feréstec, que té com a pel·lícula preferida Gladiator i que diu que l’ha vist més de duescentes vegades, el Gore, que és el més jove de tots i que té com a pel·lícula preferida Django desencadenado, i el Milhomes valent, que diu que la seva pel·lícula és una on es parla poc, Hachiko. El Caçador i el Milhomes s’han entès de seguida perquè el Caçador li ha dit que sabia qui era ell i les carreres que havia guanyat..., no ho he seguit pas. I també hi havia el Ros i l’Elvis que com sempre han anat a la seva bola. L’Elfísia, tal com em va avisar el darrer dia, m’ha modificat el programa. Ara faig trenta-dos minuts organitzats en cinc de força vint-i-cinc, dos de força cinquanta i dos de força vint-i-cic alternativament i cinc de força vint-i-cinc finals. He arribar a fer uns deu quilòmetres i escaig, i després, cap al Plurima.
Quan surto passo per la carnisseria Antonio del Mercat del Ninot, que era la carnisseria de la mare, i compro tres safates croquetes de rostit i una cuixa de de xai feta a talls per arrebossar. Pregunto pel Raül que fa dies que no el veig i la Conxi me l’assenyala al meu costat. No me n'he adonat. És amb la seva dona i estan xerrant amb altres clients. El veig prim, amb la cara blanca, un esparadrap al coll... La dependenta em comenta que li han detectat un tumor al cap i que ara començarà la quimioteràpia. El saludo com puc perquè m’he quedat fet merda. Dic allò que tot anirà bé, que el Clínic és el millor lloc i que ser-hi és una gran sort i garantia i que jo en vinc per un preoperatori...
Dimarts 13 de desembre
La setmana passada no vam fer cap sessió ni de psico ni de càrdio, vam fer l’aqüeducte de punta a punta. Com que venia de veure el traumatòleg de Manso/HSC del carrer París, he aprofitat per tornar a comprar pa a la Cloudstreet.
A la sessió amb la Noè només hi érem la senyora Tresa i jo, i només començar ens informa que aquell mateix matí operarien el Milhomes valent. Dic un ostres, miro la senyora Tresa i fa cara de sorpresa, segur que com la meva. La veritat és que devia estar més fotut del que semblava i deia, i em sembla que dissimulava. La senyora Tresa està anguniejada perquè la van trucar el dia ú per operar-la la setmana passada. Ja és la segona vegada que li passa tot i haver avisat que no pot operar-se si no és fins després del trenta de desembre perquè el seu marit anirà a una residència el dia vint-i-nou. Està plorosa i desanimada. Jo comento que em cal intel·lectualitzar les coses, entendre-les i llavors tenir confiança. La Noè ens proposa una sessió de relaxament viatjant a un lloc tranquil que coneguem, volem anar o ens imaginem. Ha estat interessant i útil. La senyora Tresa a viatjat a Jerusalem on fa temps que hi va anar i li va agradar molt. Jo he viatjat a Montserrat, sobretot a una tarda freda quan surts de la cel·la amb l’Imma i els amics Tirabeco i entre la foscor sonen i ressonen les campanes i anem cap a l’església per escoltar les monodies vespertines i precs dels monjos, i si n’és dia, la Salve Montserratina, el motet polifònic que canten amb els escolanets tot intercalant-se. L’endemà la Noè ens fa arribar un mp3 amb el nom Lugar tranquilo.
En acabar hem fet la ruta universitària cap el gimnàs i la senyora Tresa ha comentat que una neta seva està estudiant tercer de medicina però que no sap on és. «I no ha quedat amb ella?», pregunto. «Mmm, no...», respon mirant cap a les finestres on a l’altre costat del claustre es veuen aules amb jovent.
Al gimnàs no he pogut acabar de fer el segon exercici del Plurima. L’Elfísia em proposa que al segon exercici passi de deu per tres estirades a quinze per tres, faig les primeres quinze i em queda l’esquena ben carregada. Descanso, torno a començar i m’aturo a les dotze. Descanso i en faig deu amb molt d’esforç i mal al clatell, i no sé si els trapezis. Li ho comento a l’Elfísia i pregunta si era mal o tibantor. No ho he tingut gaire clar però li he dit que la tibantor em feia mal. Hem quedat que el proper dia reduirem el nombre de vegades. He pensat que m’aniria bé tenir quiromassatge programat per l’endemà a la tarda. Les mans i els dits intel·ligents de l’Efraïm del veí l’Espai Natural, relaxen i ho posen tot a lloc.
Dijous 15 de desembre
Al gimnàs hem seguit amb la rutina ciclista i he arribat a fer el meu primer repte: dotze quilòmetres en trenta-dos minuts! I després roda pel Plurima. Quan l'Elfísia ha preparar el pes del segon exercici m’he adonat que el dia passat en lloc de cinc quilos n’hi havia quinze! Vaig ser jo que vaig canviar d’exercici i vaig començar sense encomanar-me ni a deu ni sa mare ni a l’Elfísia que estava atenent l’Elvis. Ho he pogut fer tot. En sortir he fet la gran carregada de carn per Nadal a la carnisseria Antonio: carn i ossos pel caldo, canalons, hamburgueses (ves per on ja no en dic bistecs russos), bistecs gruixuts i de prims. He preguntat pel Raül i diuen que està bé. Que va fent.
Dimarts 20 de desembre
Avui a la senyora Tresa no ha pogut venir però s’ha incorporat un nou pacient, l’Economista i pagès que ha demanat permís perquè la seva dona pugui assistir a les sessions ja que és qui l’acompanyarà en la recuperació. M’ha semblat molt bé i la Noè no hi ha posat cap problema. Ell ocupa més de mitja sessió, i com a primer dia, li correspon. Té necessitat d’explicar les aventures com a pagès i de la seva salut. Li agrada tot el que fa referència al cos humà i la medicina i ho busca, mira i llegeix. Ja sap què li falla, què li faran i moltes coses més. Ha explicat les seves arrítmies fotudes que són el seu maldecap.
Els tres hem anat cap el gimnàs i els he comentat el mateix que als corl·legues (m'ha sortit una mena de portmanteau) del dimarts passat, que em sento un privilegiat de poder participar en el programa de prehabilitació i també hi han estat d’acord.
En sortir he anat a comprar les herbes pel caldo de Nadal, dos pits i dotze cuixetes de pollastre. També ha caigut una base de pizza i mozzarella.
Dijous 22 de desembre
Mentre l’Elfísia em posa el NubboREC li pregunto si el Clínic fa alguna cosa perquè s’anomeni doctor a tots els doctors i que no sigui només un sinònim de metge. Em diu que no, que està massa popularitzat i que fins i tot ella, que és doctora, alguna vegada li ha recordat a algú que es presenta com a doctor, que només és llicenciat en medicina. Jo li faig saber que també soc doctor i profe jubilat de la UB, d’una altra Facultat. He tornat a fer 12 km amb la bici. M’acomiado amb un «Adeu, doctora!» i respon «Adeu, doctor!»
Hi ha doctors en minúscula, que son els que per context i per diferenciació fan servir el terme com a sinònim de metge, i hi ha Doctors en majúscula que són els que tenen un doctorat defensat. I també hi ha els que es posen Dr. (c) que vol dir candidat a doctor. D'aquests hi ha els que tant sols han estat admesos per fer un doctorat, els que l'estant fent i els que l'arrosseguen any rere any i doctorat rere doctorat per poder fer servir el Dr. (c) en els currículums o com a imatge.
He passat pel mercat a comprar una lliura de cigrons al Porta Novau, i d’allí a l’Ametller del carrer València d’on he sortit amb un bon pollastre per farcir, fulles d’api ben blanques per fer amb vinagreta, unes quantes mandarines i dos paquets del finíssim pane carasau de Sardenya, que és droga fina.
Dimarts 27 de desembre
Avui he arribat una mica aviat i la porta 4A estava tancada. Ha vingut la Noè i en veure que ningú responia al timbre ha marxat a buscar un altre lloc. Ha arribat l’Economista i pagès amb la seva dona i ens hem esperat fins que la Noè ha tornat i ens ha acompanyat, baixant per l’escala 10, a una sala xunga de la planta de sota. Hem començat la sessió perquè la senyora Tresa ha avisat que arribava tard, i l’Economista ha explicat què li passa, com es troba, com està i ha comentat la tristor per la mort sobtada d’una amiga. La Tresa a enviat un missatge a la Noè dient-li que ja havia arribat i jo m’he ofert per anar a buscar-la. Ella hi ha estat d’acord, i apa, pis amunt i passadís enllà fins a recollir la senyora Tresa. «Ja em emblava que eres tu qui venia pel passadís, però no n’estava segura». «És que no hi ha ningú i la Noè ha buscat un altre lloc». «Ja podia anar trucant, jo, ja.» M’he adonat que dos metges han intentat entrar a la facultat pel pont i la porta era tancada. Hem arribar a la sala i la Noè ha fet les presentacions entre la senyora Tresa i l’Economista i pagès.
La Noè m’ha convidat a comentar el valor que vaig donar al metge que en acabar el cateterisme es va dirigir pel meu nom i em va informar que tot havia anat i estava bé agafant-me la mà. Em surt comentar la importància de la mirada i del tacte, de l’obertura de finestres de comunicació, de la tendresa, o sigui de l'«afecció plena de dolcesa que hom sent envers algú» que metges, infermeres i mestres hem de tenir cap als pacients i els alumnes, tot i que a l’escola ja està «prohibit tocar» els alumnes. Només ens queda la veu i els seus tons, les mirades tendres i profundes i el llenguatge no verbal. I també comento la metàfora de la «iaia basca» en la psicologia i les supervisions. Un article interessant sobre la tendresa i Georges Perec.
Aprofito per comentar que si bé l’Economista té interès i curiositat pels temes mèdics, jo l’he tingut pel programa de prehabilitació que estem fent i fins i tot he buscat articles que en parlin. Són els inclosos a la Bibliografia.
Quan la Noè ha dit que ens acompanyava al pont, he dit que era tancat i que si volia jo els podia acompanyar fins el gimnàs. Li ha semblat bé i només ha recordat que havíem de baixar al primer pis. Hem baixat al primer i d’allí cap a l’esquerra i en arribar a l’escala 6 hem sortit a l’exterior, hem passat per davant del restaurant i pel costat d’urgències i d’allí cap a la sortida de Casanova... «Si que t’ho coneixes, Jordi», «És que hi he vingut força vegades», i no he dit que m’hi sento una mica com a casa. I apa, tots tres a veure l’Elfísia.
Avui m’ha pujat una mica el ritme biciclista, trenta-dos minuts organitzats en cinc de força vint-i-cinc inicials, dos de força cinquanta, dos de força vint-i-cinc, dos de força cinquanta-cinc i 2 de força vint-i-cinc alternativament, fins els cinc de força vint-i-cinc finals..., i quin relaxament acabar! Però he arribat, més cansat que de costum, als dotze quilòmetres. Amb l'Economista hem fet broma que anàvem a Sant Cugat, i ens hem quedat al Tibidabo. I després Plurima i cap a casa.
Dijous 29 de desembre.
Quan l’Elfísia m’ha posat el NubboREC he vist que l’aplicació indicava que els meus BMP màxims eren cent cinquanta-quatre. He fet els trenta-dos minuts de bici i després els tres exercicis del Plurima que m’he preparat jo mateix ja que abans hi ha passat el Caçador feréstec i aquest va de cinquanta quilos! Està molt enfadat perquè no el van entrevistar a la Marató. Diu que tot el poble ho esperava, i a més de no entrevistar-lo només se’l va veure un moment de res fent de bulto al costat de Milhomes. Porta tres anys esperant un transplantament i es caga en deu i sa mare i la mare de tots. Bé, ha aclarit que la de l’Elfísia no. Diu que no importa a ningú i que només el volen per animar a altres a fer-se el que ell porta, que em sembla que és un dispositiu d’assistència ventricular o alguna cosa semblant. No puc més que valorar-l'hi, amb veu alta, la tasca que fa en aquest casos. Diu que sí però que en el fons no importem prou. L’Elfísia l’interromp dient que a ella si. «És cert», dic, «et dirigeixes a nosaltres pel nom, ens mires als ulls i quan cal, com ara acabes de fer, ens toques a "l’hombro"», cosa que no fa tothom. Se li ha escapat un somriure.
M’he sentit tant bé que en canviar-me darrere del Plurima he anat molt de pressa i m’he aixecat de cop i volta. M’ha rodat tot. He anat a poc a poc i respirant profundament cap a l’escala i m’hi he assegut. L’Elfísia se n’ha adonat de seguida i m’ha ofert aigua, asseurem a una cadira, estirar-me a terra... Amb la ma i la poca veu que tenia li he donat les gràcies dient-li que no calia. Ha fet una bona broma amb l’Elvis i no m’ha tret l’ull de sobre.
M’he anat recuperant, m’he aixecat molt a poc a poc, sota la mirada atenta de l'Elfísia, m’he posat l’anorac o xino-xano cap a l’ascensor, cap al carrer i cap a casa poquet a poquet que fa senyoret.
I fins aquí el dietari de 2022. L’any que bé començaré el de 7 x 17 x 17.
Comentaris