Dimarts 7
A primera hora ha trucat la doctora Gràcil Araque de Manso. Sabia que m’operaven ahir i volia saber com havia anat. Li he explicat la cancel·lació i la nova programació per dimecres quinze. M’ha preguntat com estava, si tenia dolors i si em marejava. Hem quedat que l’informarem de com va tot.
A les onze he pujat al Clínic. M’ha anat bé anar a la sessió terapèutica amb la Noè. Hi ha un pacient nou, l’Eivicam, que dijous passat ja va venir al gimnàs on el Caçador feréstec el va ben atabalar.
Tot i ser una sessió introductòria i contextual per l’Eivicam, he pogut comentar com em sento, què comprenc i accepto, que em sap greu que metges i infermeres no coneguin el programa de prehabilitació i que em sento desanimat. La Noè escolta i explica amb calma, ajuda a relativitzar, a entendre què passa, què ens passa i a entendre’ns.
També
m’ha anat bé anar al gimnàs. Quan li vaig preguntar a l’Elfísia si amb motiu de
l’anul·lació de l’operació hi podia anar
aquesta setmana, em va respondre «Vine demà i al menys estaràs distret.» Sí, m’ha anat
bé i m’he distret.
En sortir cap a casa plovia força i tot i haver
agafat el 141 m’he mullat força, sobretot els peus ja que duia les espardenyes born
negres.
A quarts de vuit rebo un whatsap de l’Economista
i pagès amb la foto de la seva polsera i li escric «Bravo!!!! Records i sort!!
Avui he anat a veure a la Noè i m'ha preguntat per tu!!».
Dimecres 8
A quarts
de vuit la dona de l’Economista i pagès me n’envia una foto ja ben abillat i a
la llitera camí del quiròfan. «Que
bé!!! Ja li tocava!! Una abraçada». I cap a les nou una altra
foto: la indicació d’inici de la cirurgia! Li retorno la foto de l’espelmeta
que he encès per ell. Una espelmeta laica, però una espelmeta amb llum, llum d’esperança.
He decidit passar el dia a casa per la mullena
d’ahir i per evitar el fred i la pluja. Cap un quart d’onze sona el telèfon fix
i li dic a l’Arxivé, amb qui estic parlant del patracol pel mòbil, que s’esperi
un moment. Despenjo i és l’Imma que em diu que salta el contestador del meu mòbil
i que l’ha trucat una infermera del Clínic i que ja m’ho explicarà.
Al cap de poc arriba l’Imma i em diu que una
infermera del Clínic, suposo que la Pia Vasili, l’ha trucat perquè no s’ha pogut comunicar-se amb mi. Que
diumenge dotze a les dotze tinc visita amb el metge de guàrdia a l’E3P3, que
ingresso a les cinc de la tarda i que l’operació serà l’endemà dilluns tretze a
la una. L’Imma li ha comentat la incertesa que ens genera el fet que l’operació
torni a estar programada a segona hora. La infermera li ha dit que no hi haurà
problemes perquè la primera és una mena de col·laboració i no sé què. Creuem
els dits i posem espelmes perquè sí i si cal també a Sant Felip Neri i a Sant
Camil.
No diré res a ningú fins diumenge a la tarda. Bé, si que ho faré avui mateix a la Noè per whatsap i a l’Elfísia demà al gimnàs. I puntualment a algú si cal.
Dijous
9
Feia
dies que la Trini i la seva parella covaven un ou a sobre del tendal dels veïns.
Branquetes amunt i avall, ara cauen i ara les recullen, ara s’empolainen i ara festegen,
ara parrupegen i ara callen. Dimarts, després de la tempesta, no hi havia ningú
a sobre del tendal. Tampoc hi havia cap ou. Els devia caure amb el vent. Dimecres
una d’elles semblava que torni a covar i l’altre pujava i recollia branquetes.
Diuen
que les incubacions de les tórtores duren un parell de setmanes i que el mascle
incuba durant el dia i la femella durant la nit. Però com que la petita
menjadora de casa la tenen al costat, aquest matí han menjat les dues juntes
sense treure l’ull de l’ou, que es veu quan es queda sol.
Pujo al
gimnàs del Clínic, espero que sigui el darrer dia tot i el bé que em fa, prèvia parada a la carnisseria Antonio on
pregunto pel Raül. La Conxi em diu que bé, que va fent. Carrego tapa plana per arrebossar
i una safates de croquetes. I a la xarcuteria Tomàs sobrassada coent i botifarra d’ou, que
ja s’acosta l’època (dimecres vint-i-dos serà dimecres de cendra) i que al Martí li
encanta, i a Rosselló un bon pa de pagès a la Cloudstreet Bakery.
Quan hi
he arribat al gimnàs estava molt ple i poc després de ser-hi han arribat l’Elvis i l’Eivicam.
Un fotimer de pacient, overbooking total. Sort que l’Elfísia és molt organitzada
i amb un «uns minuts que ara estic
amb...», ens ha anat endreçant a tots. Llisto perquè
tots som iguals i tenim la sort de prehabilitar-nos. Hi havia: la Jes, la Rosme, la Delapa, el Toca, l'Auri, l'Avianenc, el Caçador feréstec i el Regis. Entrem: l'Elvis, l'Eivicam, el Mibo, jo, i més tard Gore el (que ha aparegut després de dues setmanes perquè ha estat fotut
i fins i tot un dia ingressat). Quan marxo ja hi ha: la Sue, l’Elbras, el Soje i el
Blac. No sé perquè a les sessions terapèutiques hi anem tant pocs. Bé, son voluntàries
i alguns pacients no hi creuen, no són conscients del que realment son i el
benestar que aporten o no les volen fer grupals. Ves a saber.
Quan la Delapa marxava l'Elfísia li ha dit amb veu alta que jo també estava programat
per dilluns. «Nos veremos el Domingo y nos daremos ánimos», li he dit.
Amb aquests retards i anul·lacions, un veí em va comentar que això passava perquè
era la sanitat pública. No li vaig respondre. Però, ell tenia tota la raó, tot i que no en el
sentit que li volia donar. Nosaltres, jo mateix, tenim la sort que se’ns retardi
o cancel·li temporalment una intervenció quirúrgica perquè, com que estem a la sanitat pública, ens passa al davant qui té una urgència o qui li arriba un cor que estava
esperant, o se’ns anul·la perquè l’operació anterior que ha començat a les vuit
del matí i havia d’acabar cap a les dues o les tres de la tarda acaba a les set
del vespre, o perquè s’ha
complicat. Sí, ni què, ni com, ni quan depenen dels diners que paguis.
Dilluns en Lalo, cirurgià en oncologia ginecològica i bon amic peruà, en
saber de la cancel·lació em va whatsapejar
«...con cierta frecuencia suspendemos las cirugías y
veo el rostro y desazón de las pacientes. Es mejor que te operen con
tranquilidad y sin cansancio», i la
seva dona, la Daniel que és gastroenteròloga i hepatòloga, «En medicina si tenemos un mal día no queremos intentar otro caso». No ho havia pensat mai. Els pacients necessitem
els metges en bon estat físic i mental. Alguna cosa d’aquestes vaig comentar a
la sessió de dimarts amb la Noè.
Fets els trenta-dos minuts de bici amb onze
quilòmetres justetes de pujades i baixades, i dels exercicis d’esquena, pectoral i
cames, l’Elfísia es queda amb la banda Nubbo i cames ajudeu-me, cap a casa hi falta
gent.
Divendres
10
L’Imma i jo hem pogut tornar a fer un cafè junta al Caracas de la Ronda amb xerrera nostra. I demà hi tornarem.
Ha trucat la infermera Nassau de Manso perquè havíem quedat que acordaríem el dia que venia a casa a posar-me la injecció de cianocobalamina (així em faig l’entès). Ha vist que no m’havien operat i que tenia la intervenció programada per dimecres quinze. Li he agraït la trucada i l’he informat que al final m’operaran dilluns tretze. Hem quedat que ella n’informarà a la doctora Gràcil Araque.
Dia tranquil tancant la versió provisional d’aquest dietari i creant els jocs que encara falten a El Vendrell un mes d'agost.
Darrer sopar amb els amics magallànics abans que tornin a Punta Arenas i a mi m’apedacin i sargeixin. Des que han arribat, entre vinets, crestes de tonyina amb ou dur i olives verdes, xató covadet com el del Vendrell, cevitxe de corball amb el seu cilantre o coriandre americà i ají limo i coca d’escalivada amb anxoves del forn Mistral, no hem parat de xerrar i xerrar. De les amistat comunes, de la Muga, dels records de quan van viure a Barcelona, dels records de les nostres estades a Punta Arenas, de quan els fills eren petits, de la seva darrera estada a Dublín i de moltes coses més, fins i tot del romanç Eia de l’àrea.
Dissabte 11
Comentaris