dilluns, 30 d’agost de 2010

Música/Músiques del Ball de Pastorets del Vendrell

Al 1996 la Comissió de Festes del vendrell, coordinada pel Jesús Trayner, va iniciar la recuperació del Ball de Cercolets, el Ball de Gitanes, el Ball de Valencians, i el Ball de Pastorets. Quan van lliurar a Les Gralles del Baix Penedès les partitures que els assessors Josep Bargalló, de Reus, i Jordi Salvador, de Tarragona, proposaven per aquest darrer ball, els grallers del grup esmentat van detectar un cert desajust, ja que les músiques no coincidien amb les que alguns d'ells havien après amb els “grallers vells”, com el Carboner, el Merenguet, el Ton de la Gralla, els Macaris, etc., i que fins i tot havien tocat en alguna ocasió en localitats veïnes. Amb data 2008, es va publicar el llibre de Josep Bargalló, Balls i danses de les comarques de Tarragona. 6. Baix Penedès i Tarragonès. Tarragona, Diputació de Tarragona. A la pàgina 146 es recull la partitura esmenada.

Hi havia diferències en algunes melodies, en les tirades, i en les repeticions. Possiblement qui va fer la proposta desconeixia quines eren les versions que antigament s’havien tocat al Vendrell, i que hi havia grallers del Vendrell que havien anat a tocar-les en altres poblacions, i per tant, a més de recórrer a versions penedesenques, també  va recórrer a versions del Camp de Tarragona. Potser és per això que en Salvador Arroyo, en el seu escrit “El Ball de Pastorets al Penedès: l’ahir i l’avui” (La fura, núm. 891, 1/7 octubre 1999, p.11-15 [11, 12, 13, 15], diu que el Ball de pastorets del Vendrell pertany al model del Camp de Tarragona, juntament amb el de Tarragona i el d’Alcover, cosa que actualment seria una mica difícil de defensar.

Davant d’això, Les Gralles del Baix Penedès van decidir deixar de banda algunes de les músiques proposades i van interpretar les versions que ja coneixien, les quals posteriorment van ser reajustades en els assaigs amb els balladors i les balladores del Ball de Pastorets.

Quant a la partitura de la que es pot anomenar “versió del Vendrell”, que no és més que una adaptació/variació de les que existeixen al Penedès [partitura Insenser, 1982, 31] [partitura Bové, 1026, 41], i al Garraf [partitura de Vilanova], i consta de tres motius que es van intercalant.
  • El primer motiu és el que generalment s’anomena Pastoret, tant per ser el més conegut del ball com per la coincidència que té amb el ball de bastons anomenat Pastoret, encara que de vegades també s’anomena Entrada, ja que aquesta és una de les seves funcions en el ball. És una melodia fàcilment identificable amb la de les cançons Pastoret d’on véns, El gegant del Pi o Escarabat bum-bum.
  • El segon motiu rep el nom de La creu, tot i que antigament  era conegut amb el nom de Corrandes, per la lletra de la cançó que l’acompanyava. De fet, és gairebé igual que el ball de bastons anomenat La creu. Al volum VIII de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (Massot, 1998, 246), hi ha reproduïda una partitura recollida dels Romeas anomenada Ball de bastons de l’Arboç, que coincideix amb la melodia de La creu. En una entrevista mantinguda amb Els Macaris l’11 de desembre de 2004, van comentar que aquesta peça sempre la tocaven per festes del Vendrell, però que alguna vegada també l’havien tocat a l’Arboç.
  • El tercer motiu, la Passada, és molt alegre i en altres llocs es toca, de vegades, amb algunes variacions, com a ball de bastons.
L’ordre d’execució és: Pastoret, La creu, Passada, Pastoret. [partitura] [midi]

El Ball es va començar a interpretar al 1996, amb flabiol i tamborí, tant per la tradició oral, com pel testimoniatge de diverses persones, entre elles Antoni Insenser (El Penedès. Balls, danses i comparses (edició del manuscrit original del 1904-1905). Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca, Comissió de Cultura, Administrador Festa Major, 1982, p. 29), que en parlar d’aquest ball, diu que "els acompanya flabiol i tamborí” [partitura];  Francesc de Paula Bové (El Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars. El Vendrell: Impremta Ramon, 1926, 40), que diu que "després de la passada para la borrega, dient cada pastoret el seu vers corresponent" [partitura].

En la re-recuperació del ball que l’Embarcada va fer al 2006, donat que els balladors i balladores van aprendre la coreografia amb persones i enregistraments d’altres poblacions, la música que es va fer servir, és la genèrica del Penedès i el Garraf, amb algunes adaptacions locals. Està estructurada amb tres frases: Barrejada o Pastoret, Pont, i Bota. L’ordre d’execució és: Barrejada, Pont, Bota, Pont i Barrejada. [partitura] [midi]

Al 2008, el Ball, amb la Mitja cobla travessera, van tornar a fer sonar i a ballar la versió més pròpia de la Vila, recuperada i arranjada al 1996, amb algun aranjament nou i canvis de to. [partitura] [midi]

I al 2009 es van estrenar una nova peça i coreografia. Concretament un fragment del Baile general, de l’obra Los pastorcillos de Belén, composada per Carles Casals, al 1883. Aquesta obra, amb transcripció de M. Meneses i arranjaments del Ço del Botafoc, va ser interpretada a l’església del Vendrell, el dilluns 29 de desembre de 2008, en el 132è aniversari del naixement de Pau Casals. Com passa sovint, els membres del Ball de pastorets, han rebatejat la peça amb el nom de Capafonts, nom del poble on van començar a assajar-la. [partitura] [midi]

Altres referències flabiolaires del Ball de Pastorets del Vendrell

A 1908, un tal Llicenciat Peme, va publicar una “Glosa” de la Festa Major a El Baix Penadés, en la que deia: “Retirem el mandró, la carbasseta, el garrot i la manxa-borrega— excalamá’l rabadà,— la meva pastoreta bonicoia, amb sos matussers esclops, ja no ballará més al compás de festívola castanyola. ¡Pobra pastoreta meva! No ploris, no... manyaguet de la mare.” 



Ferrando, Pere. El Penedès casteller: pàgines d'història. Valls: Cossetània, 1998.



Arroyo, Salvador. (1996a). "Els grallers del Vendrell: dels primers noms a les primeres colles (1784-1926)". Miscel·lània Penedesenca, XXI, p. 199-266 (Comunicacions presentades a les 8es Jornades d'Estudis Penedesencs celebrades a Sant pere de Ribes els dies 2, 3 i 4 de juny de 1995).


Acompanyant bastons: Arroyo, Salvador. (1996b). "Repertori del Ton de la Gralla: el Ball de Bastons del Vendrell del 1932". Miscel·lània Penedesenca, XXI, pàg. 303-334 (Comunicacions presentades a les 8es Jornades d'Estudis Penedesencs celebrades a Sant Pere de Ribes els dies 2, 3 i 4 de juny de 1995). Nota: Es refereix Pau Orpí de Sant Llorenç d’Hortons, anomenat “Matador” [1], [2]

Arroyo, Salvador. “El flabiol en el marc sonor del Vendrell: testimonis històrics”. Diari del Baix Penedès, 21 de juliol 2000.



divendres, 13 d’agost de 2010

Sobre la Festa Major del Vendrell de 2010

Algunes notes, comentaris, vivències, opinions, explicacions, desgreuges..., sobre la Festa Major del Vendrell de 2010, que no vull que quedin ni al pap, ni al tinter, que avui en dia seria, ni al teclat.

En primer lloc, el ja tradicional escrit al Diari de Baix Penedès, que faig des del 2006, i que ja he enviat perquè, si els sembla bé, el publiquin la segona quinzena d’agost, ja que aquesta primera fan vacances.

La Festa Major d’enguany, per a mi ha estat estranya. Després de deu anys de viure-la des de dins, fent de músic, he tornat a ser-ne un espectador..
L’any 2000 vaig començar a tocar el flabiol amb el Ball de Pastorets del Vendrell –que en la recuperació de 1996 ja va estar acompanyat per tres flabiols i un tamborí, amb el Jordi Inglès “Bero”, el Pere Marcé i el Xavier Mercadé “Bitxos” –, primer amb un grup de flabiolaires variable (Jordi Inglès "Bero", Xavier Mercadé "Bitxos", Gemma Mercadé i Jordi Bassó), després amb una mitja cobla del Ço del Botafoc amb el Roger Serra al sac de gemecs, i després amb l'Edgar Ferré, i algunes vegades, si calia, i fent doblet, també vaig acompanyar al Ball de Cercolets –que tot i recuperar-se al 1996 amb gralles, al 2003 començà a acompanyar-lo una cobla de tres quartans del Ço del Botafoc–.



Al 2004, el Ball de Pastorets no va sortir, i amb els companys del Ço del Botafoc, reforçats pel bombardí de l’Àlex Jordi, el dia 26 de juliol, a la manera d’uns Ministrers, vam acompanyar la imatge de Santa Anna en la cercavila [a la xuleta del repertori hi posa: Tocar lentament!: Goig de Santa Anna; Marxa d'autoritats; L'arrastrat de Benabarri; Per tocar caminant 1; Ball de noces i Nyitus; Per tocar caminant 2; Cercavila (Els ous)], i en el retorn de la imatge a l’església, aquesta entrà al so dels seus Goigs, els quals es van cantar a l'interior, acompanyats pel Ço del Botafoc.

Al 2005, el Ball de Pastorets, que portava l'Asociación Cultural de Andalucía, tampoc va sortir, com tampoc ho van fer el de Cercolets, que portava el Centro Cultural Andaluz García Lorca, i el de Gitanes, que portava l'Asociación Cultural de Extremadura, donat que les entitats que els van assumir en la recuperació de 1996, van desdir-se del compromís amb el seu manteniment. Aquell any, amb companys del Ço del Botafoc, vam tocar per lliure al final de la cercavila, i en algun moment algú reforçava les gralles dels bastons.

Al 2006, amb el retorn del Ball de Pastorets re-recuperat per l’Embarcada, vaig tornar a acompanyar-los tocant el flabiol i assajant amb el tamborí. La primera sortida va ser amb una cobla de tres quarts del Ço del Botafoc, amb el Jordi Inglada, de Banyeres, al sac, i el Jordi Inglès "Bero" a la tarota, i per celebrar la re-recuperació, el Xavier Mercadé “Bitxos” i la Gemma Mercadé, també van flabiolar. Posteriorment vaig seguir amb una mitja cobla per la que hi van rodar diversos sacaires com el Galdric Santana, de Sant Cugats del Vallès, i el Quim Carranza “Quim de Flix”.



Al 2007 vam decidir estabilitzar una mitja cobla, i ho vaig fer amb l’Àlex Rollan, que havia conegut en un Toc d’Inici de la Mercè.


Inicialment no va ser fàcil acordar-nos per la manca de temps, però els assaigs de tardes d’estiu al Parc de l’Escorxador de Barcelona, van fer el seu fet, i ens n’ensortirem, això sí, com a aficionats, com a músics de carrer. Sorgí un problema amb alguns balladors i altres col·legues músics locals i de les contrades: l’Àlex duia un sac travesser, herència d’haver estat alumne del “Xufu”, el Jordi Vallverdú, que el seu constructor, en Xavier Garcia, n’anomena sac de gemecs d’escenari. Vaig agafar amb ell un compromís de dos anys, Festa Major i Fira, i així ho vaig mantenir malgrat les crítiques al tipus de sac, als desafinaments i desacords inicials (qui té Milán 430 per la sortida a Banyeres?), al progrés successiu, l’ampliació de repertori... , i així, fins a la Fira de 2008, la Mitja cobla travessera acompanyà al Ball de Pastorets del Vendrell.

I al 2009, assumint els suggeriments que se’m van fer, vaig fer parella amb el Josep Guillen de Llorenç, perquè toca un sac com cal, del Xavier Orriols, és de la comarca, conegut, alumne del Simó Busquets...., i així junts vam tocar per la Festa Major, a Coma-ruga, per la Fira de Santa Teresa...

Arriba el 2010 i amb motiu de la Festa de l’Embarcada se’m suggereix que faci un canvi de sacaire. Corre-cuita i sense dir res al Josep, contacto amb el Cèsar de Vilanova, amb qui ja havia al Vendrell al maig de 2009, i fem la festa junts.

I arriba la Festa Major de 2010, i per decisió pròpia, no acompanyo al Ball de Pastorets del Vendrell.

I per aquest motiu el Ball de Pastorets del Vendell ha llogat als Borregaires des Planes, els col·legues Raül Flores, al flabiol i al tamborí, i Quim Carranza “Quim de Flix”, al sac, que també acompanyen al Ball de pastorets de Torredembarra

I davant de preguntes com: Jordi, com és que no toques? com és que no has tocat? com és que els Pastorets han llogat un grup de fora? Jo, com el Manuel de Pedrolo va escriure, dic que: Si em pregunten, responc.

Enguany vaig treballar fins el divendres 23 de juliol, i el 24, que hi havia l’assaig general dels grups de cultura popular, estava a Arsèguel a buscar al Martí, de les Colònies per a Joves Intèrprets, on feia gralla amb els seus amics Guillem i Martí S., tenint com a profe al Macaya: Per tant, no vaig poder assajar... I tampoc vaig poder anar a la trobada de Torredembarra...

La veritat és que amb la situació de la feina d’enguany, amb l’acompanyament del Martí i els compromisos familiars, no puc seguir el ritme d’assaig, festes, sortides...., i de vegades, perquè no reconèixer-ho, se’m fa pesat.

I amb les presses i la manca de temps, no era moment de buscar un altre sacaire amb qui fer una nova mitja cobla, la tercera. Vaig dir als Pastorets que el que em semblava millor era que agafessin un grup jove, de la comarca o dels voltants, que pogués ser estable, seguir el seu ritme...

El dia de Santa Anna vaig sortir de casa sense el flabiol i el tamborí, cosa que feia cada matí de Festa Major des de l’any 2000, des de feia 10 anys. Només portava gralla per les matinades, i per, si me’n sortia, reforçar al 4 de març, cosa que no va ser possible perquè no em sabia prou bé la tercera veu i encara menys les tirades. A la Rambla vaig sortir de la Cercavila i vaig exercir d’espectador del que quedava, i després vaig anar a la Plaça Vella

Com he dit al principi, la Festa Major d’enguany, per a mi ha estat estranya. Després de deu anys de viure-la des de dins, fent de músic, he tornat a ser-ne un espectador.., i m’ha calgut passar la tristor de no haver pogut participar a la festa des de dins.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Les meves matinades 2010..., per ara.

Les primeres van ser al barri de Sant Antoni de Barcelona, diumenge 24 de gener, amb la incorporació de nenes i nenes del CEIP Ferran Sunyer i del seu profe de gralla, el Manu Sabaté, amb esmorzar de matadero al Pa i Trago.

Al juliol, els tres dies de la Festa major del Vendrell: santa Anna, santa Anneta i el dia del gos, dia que el Martí, als seus 11 anys, hi va tocar matinades per primera vegada. Es nota el mestratge del Manu i les “classes particulars” del Bero. I després de cada tocada, esmorzar al Montserrat, àlies Cal Guitarra: dos dies de tripa i un de bacallà amb fesols. Enguany he afegit un nou referent tripero, les de la Bodega Sepúlveda, que amb el cap i pota amb bolets (rovellons, rossinyols...), són pura confitura.

I el diumenge 8 d’agost matinades a Sant Vicenç (de Calders). Quatre grallers: el Bero, el Pelle, el Martí i jo; i quatre timbalers: l’Eduard, el Rafael, el Jaume Cañas, i el Sape.


Tocar matinades Sant Vicenç és un triple plaer. Un plaer per tocar les matinades des de la torre de l’aigua fins a pou, amb una baixada de desnivell creixent, i matinades curtes en tornar cap a la Plaça Major; un plaer tocar a poc a poc pels carrers estrets i silenciosos; i un plaer per l’esmorzar que en Jan Cugat i la Josepa preparen al seu carrer, amb sardines, llonganissa, cansalada viada, botifarró negre, peus de porc..., a la brasa, escalivada, patatons, pa torrat..., fruita, vins, cafè, licors..., xerrameca, riures, confidències, complicitats...

dilluns, 9 d’agost de 2010

Sèrie B

Dimecres 21 de juliol, vaig participar en la presentació del còmic Sèrie B, de Deamo Bros, o sigui, dels germans Raül i Daniel Deamo.

L’acte va començar amb una benvinguda oficial d’Eugeni Villalbí, de la Secretaria de Joventut, que és qui va convocar el concurs inicial; una explicació del perquè del còmic, que va fer el Raül; una interessant intervenció i un xic reivindicativa que va fer Joan Navarro per part d’Edicions Glénat; la projecció un curt de promo fet pel Raül; el meu rotllo “universitari”; quatre paraules de Dani; i poques preguntes dels i les assistents.

La meva aportació va ser més o menys la següent.

Quan el Raül em de demanar de fer la presentació del còmic Sèrie B, del que ell n’és el guionista i el seu germà Dani el dibuixant, em va fer molta il·lusió per dues raons: 1) Tenir el privilegi de presentar el còmic d’un bon col·lega amb el que he fet alguns vídeos educatius; 2) I per fer-la a l’Universal de la Ronda de Sant Antoni, la meva llibreria de còmics, bé, la meva i la del Martí. Jo, però sóc un aficionat, un llegidor i mirador, i per tant un comprador de còmics.

Per a mi Sèrie B és un còmic fantàstic. Un molt bon còmic i a més en Català. Un còmic, ben imaginat, Ben guionitzat, ben dibuixat, ben “bi-acolorit”, ben editat...

Un còmic que té una acurada narrativa, molt visual, i un ritme de storyboard, o sigui, de guió il·lustrat

És divertit, amb un humor directe i subtil, de vegades satíric i irònic. Amb temes actuals, ple de referències cinematogràfiques i de la realitat que de vegades semblen homenatges, evocacions....
De vegades, en llegir poesia, a un li sembla que l’autor o l’autora, en escriure el poema, volien dir tal cosa, o que darrera del contingut, els ritmes i si s’escau les rimes, s’hi amaga una emoció, un sentiment, una evocació...
Opino que amb els còmics pot passar el mateix, sobretot perquè a més de text i ha imatges, i aquestes poden mediatitzar la lectura, evocar-ne d’altres...

Al llarg de 7 històries i alguns “bonus track”, a Sèrie B trobem, referències implícites i explícites com per exemple: a la pàgina 9, un sis-cents que no és de la Moritz, la cervesa del barri de Sant Antoni on es fa la presentació; a la 10, una critica socials als GPS pel tema del peatges forçats; a la 14, una referència la galàxia googeliana; a la 18 veiem l’Eduard Punset; a la 19 s’esmenta a Bill Murray com s’hagués pogut esmentar una nútria..., i jo suggereixo llegir aquesta història, Sempre és dilluns, escoltant la cançó Aire de La Carrau, que podeu descarregar del seu web, això si, després de donar-vos d’alta; a la 20, surt una estudiant d’Erasmus; a la 22 en Carles Buendia sembla el Bibendum de Pirelli; a la 25 se’ns mostra el Lloret d’uns altres guiris; a la 26, surt un gos, que..., com s’ha de dir? Milú? Ideafix? Rin-tin-tin? Lassie? No, evidentment Rex, i si el Rex ara surt al Canal 33, i ara a TV3 gràcies a ells, fins hi tot i ha gossos que aprenen a parlar en català...; a la 33, un home porta una samarreta amb el nom REDRUM; i a la 42, s’esmenta directament la sèrie La dimensió desconeguda!

I així podríem seguir fins a la darrera pàgina amb històries imaginatives, textos directes i evocadors; imatges clares, acurades i plenes de detalls, i finals inesperats que en sorprenen amb: robots amb vida, amors i paternitats setmanals, retorn de guiris alienígenes, retorns al pleistocè, pisos de l’eixample per a nans, escarabats inesperats, i zombis tancats en un cine com si fossin gremlins de nit.

Com he dit al principi, per a mi Sèrie B és un còmic excel•lent, i per tant, Sèrie B és un Còmic A. Un excel·lent còmic que diverteix i fa pensar.

I per acabar, només parafrasejar la locució d'obertura de la temporada final de La dimensió desconeguda: Obrim aquesta porta [aquest còmic], amb la clau de la imaginació. Després d'ella trobarem una altra dimensió, una dimensió de so, una dimensió de visió, la dimensió de la ment. Estem entrant en un món diferent de somnis i idees. Estem entrant en la dimensió desconeguda, [en la dimensió de Sèrie B].

Llarga vida al còmic! Això sí, amb concursos, beques, ajuts, editorials que hi apostin..., i lectors que en comprin.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Goigs del patronatge de santa Anna del Vendrell

Verbum volant, scripta manent.

Quan el Salvador Arroyo em va fer la proposta de composar la música dels Goigs del patronatge de santa Anna, la veritat és que em va fer molta il·lusió, tant perquè havien pensat amb mi, com per l’oportunitat de composar uns goigs de segle XXI. Vaig pensar que podria tenir en compte els estils, els ritmes, les harmonies..., més o menys contemporànies, i em vaig posar a pensar, a prendre notes, i a llegir sobre la música dels goigs.

A partir de la primera versió de la lletra que em va passar el Salvador, la vaig transcriure en forma gràfica per ajustar notes amb síl·labes i accents, tal com em va ensenyar a fer, i feia, l’Albert Taulé, de qui vaig aprendre les beceroles de la composició i l’harmonització. I a partir de [- - ‘ - - - ‘ / - - ‘ - - - - - ], vam reajustar alguns versos a l’heptasil·labilitat, i ordenar algunes rimes creuats i seguits o encadenats. D’alguna manera també comprovava i posava en pràctica que “l’accent principal dels versos, que acostuma a recaure en la tercera síl·laba, deu coincidir en cada estrofa...” (pàg. 9 de: Ribas, Francesc de Paula. Com haurien d’ésser els goigs. Tarragona: Gogistes Tarragonins, 1988).

Musicalment vaig avançar en dues línies, l’una amb una melodia en menor, molt ritmada i modulada, i l’altre amb força salts i intervals no gaire corrents, que semblava per a solista.
Vaig recuperar llibres de casa, remenar a la Litoral, i vaig cercar per la xarxa. Em pensava que trobaria menys coses sobre la música de goigs, però aquí se'n pot veure una selecció.

Va ser llegint a Mossèn Baldelló (Baldelló, Francesc de P. Cançoner popular religiós de Catalunya: recull de cent melodies de goigs. Barcelona: Boileau-Bernasconi, 1932), que vaig deixat aparcades les dues línies esmentades. Motiu?: “La primera gràcia d’aquestes melodies és la d’una gran senzillesa i simplicitat. Generalment –i aquesta és una de les seves principals característiques- tota la composició no fa sinó repetir una mateixa frase que serveix d’endreça, tonada i cobla. Al final de la cobla s’hi troba una senzilla variant melòdica ab el fi de preparar el retorn a la rescobla o tornada” (pàg. 13). “És molt natural que les melodies d’aquests goigs siguin de caràcter viu i joganer emmotllades i fins i tot als ritmes de les danses que s’executaven en l’acte de les caramelles, amb acompanyament d’instruments senzills, com són el flabiol, la cornamussa i el tabal” (pàg. 15).

Vaig començar de nou, pensant amb qui cantaria els goigs, quan, i on, i tenint clar que la melodia havia de ser senzilla, d’estil gogístic tradicional, d’arrel popular, amb repeticions, i fàcil de recordar, i tenint molt en compte que segons Millet (Millet, Lluís. “El cant popular religiós” En: Pel nostre ideal. Recull d’escrits de Lluís Millet. Barcelona: Imp. Joaquim Horta, 1917, p. 185-255 [Conferència pronunciada al Palau de la Música Catalana el 20 de novembre de 1912 amb motiu del III Congrés Nacional de Música Sagrada]), i Mossèn Baldelló (1934), els goigs són cants populars religiosos propis de les terres catalanes. Sempre em quedava la possibilitat d’incloure la contemporaneïtat en l’harmonització.

El resultat és una melodia en Sol major i compàs 2/4, que té 24 compassos i comença amb anacrusi, que es mou bàsicament en un interval de sisena major, amb quatre extensions a sisena augmentada.

L’estructura textual és:
  • Una Entrada, Inici o Endreça, de quatre versos heptasíl·labs amb rima creuada o alternada (abba), en la qual els dos últims (ba) fan de Tornada.
  • Vuit Cobles o Estrofes de vuit versos cadascuna, amb rima seguida o encadenada, els dos darrers dels quals, reprenen els versos de la Tornada, com a Resposta o Retronxa (cdcd-baba), i narren la història del patronatge de santa Anna, des de la primera capella de 1303, fins la proclamació com a patrona al 1777.
  • Un Final de quatre versos coincident amb els de l’Entrada (abba).
L’estructura musical és:
  • Entrada de 4 versos: una frase musical amb dos hemistiquis, un per cada 2 versos (1A-1B), essent B la Tonada
  • Cobles de 8 versos: dues frases musicals també amb dos hemistiquis cadascuna, una per als 4 primers versos (2C-2D), i una altra pels 4 finals, que fan servir el primer hemistiqui de les Cobles (C) i el darrer de l’Entrada (B), la Tornada, com a Retronxa (3C-3B).
  • Final de 4 versos: com l’Entrada (1A-1B)
En resum: 1A1B/2C2D3C3B, o també ABCDCB, gairebé capicua!

La melodia és aquesta, i sona així.

I seguint el comentari de Mossèn Baldelló “amb acompanyament d’instruments senzills, com són el flabiol, la cornamussa i el tabal”, vaig fer una harmonització per a Cobla de Ministrers: 2 flabiols, 1 tamborí, 1 tabal, 1 tarota, 1 sac de gemecs, i 1 metall, en aquest cas pensant amb el bombardí de l’Àlex Jordi.

Feta i escoltada, m’adonava que alguna cosa fallava i li vaig demanar a la Maria Àngels Subirats, ompanya de feina, tutora de la “recerca” sobre Les gralles al Vendrell: músics i músiques (El Vendrell: Ajuntament del Vendrell, 2005 [Premi IV Beca d’investigació Jaume Ramon i Vidales, convocada per l’Ajuntament del Vendrell al 2003]), i a més doctora, i una de les poques catedràtiques de Didàctica de l’Expressió Musical, que m’ajudés, i amb la partitura, un piano i la seva formació, experiència i oïda, vaig corregir un Si3 del compàs 14 que havia de ser un Mi4; em va ajudar a tancar l’harmonització dels compassos 13, 14 i 15, que havien de portar al voluntari Fa3-La3-Do4-Re4 del 16, per gust personal, i homenatge a l’Albert Taulé, i posteriorment em criticà un pobre acord amb 5ena i 8ena. La partitura dels goigs harmonitzats per a ministrers és aquesta, i sona així. El goigs editats són aquests [recto] [verso].

Dues consideracions:
  1. Les notes de la segona part del compàs 4 i les del 5 de la segona veu (flabiol 2), que es repeteixen als compassos 20 i 21, pertanyen a la segona meitat del compàs 4 i al compàs 5, que es repeteixen als compassos 8 i 9, 12 i 13, i 20 i 21, de la partitura dels goigs de santa Anna, que va localitzar l’Angelina Bo, la qual fou inclosa, amb arranjaments de la Carlota Baldrís, en la reedició que al 1996 es va fer dels “Goigs de la gloriosa santa Anna, venerada en la Iglesia de San Salvadòr, de la Vila del Vendrèll”, originals de 1777 i reditats al 1977.
  2. Les notes de la segona part del compàs 9 i les del 10 i 11, també de la segona veu (flabiol 2), que es repeteixen als compassos 17, 18 i 19, pertanyen al compàs en anacrusi, i l’1 i 2, que es repeteixen als compassos 2, 3 i 4, 16, 17 i 18, i 18, 19 i 20 de la partitura inclosa en la reedició de 1996. Aquestes notes coincideixen amb les del darrer temps del compàs 4 i les del compàs 5 de la “Melodia popular de goigs” que Baldelló (1932, 40), publica a partir d’una transcripció de Josep Sancho Marraco.

I a més, potser que hi hagi alguna influència dels goigs que més he cantat o interpretat a llarg de la meva vida: els de la Mare de Déu de Núria [goigs i partitura] [midi], els de la Mare de Déu de la Mercè, amb lletra de Mossèn Cinto Verdaguer i música de Lluis Millet [goigs] [partitura] [midi], els santa Anna del Vendrell, de 1777; i els de Nostre Senyora del Pessebre [goigs] [partitura] [midi].

L’edició dels goigs l’han fet Xavier Mercadé i Mireia Mercadé, amb il•lustracions i orla de Jordi Llucià, i text explicatiu de Mn. Josep Barenys, rector del Vendrell, Aquests goigs coexistiran amb els de 1777 que amb lletra, música i il·lustracions d’autors desconeguts i impressió de Magí Canals i Boldú de Tarragona, van ser recuperats i reeditats al 1996, amb dibuixos de Pau Arroyo, maqueta i textos de Salvador Arroyo i arranjament musical de Carlota Baldrís. El Ço del Botafoc en va fer un arranjament per a Cobla de tres quartans, que va interpretar el 27 de juliol 2003 al final del Concert de Festa Major del Cor Parroquial del Vendrell, i el 26 de juliol de 2004, acompanyant la imatge de santa Anna, en la seva sortida pels carrers de la Vila, que sona així.