diumenge, 16 de novembre de 2008

Elogi de l’acordió

Primer va ser l’amic Jordi Puig que el 18 d’agost va apostar per l’acordió de la Julieta Venegas en un post al seu bloc La xabeba, i divendres passat (14/11/2008) Agustí Fancelli escribia un interessant “El acordeón y las sopas” a la separata de Catalunya d’El País. Ara jo també m’apunto al tema.

El Martí, el fill de l’Imma i meu, estudia l’acordió a l’Escola de Música de Gràcia. Ja avanço que és cromàtic i que no penso entrar en si cromàtic o diatònic, perquè, com es diu a l’Eclesiastès (3,1): “Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa sota el sol…”.

El Jordi agraeix a la Julieta la seva valentia d’anar “amb un acordió penjat de les espatlle.”, i m’hi apunto, i el reivindico. I des d’aquí, a més del mestre Piazzola, vull recomanar, sense fer diferències entre germans, de nom diferent (acord…, bandon..), els meus referents actuals, que segur que n'hi ha més, però aquests són els meus. Nota: per no carregar d’enllaços els podeu trobar per la Xarxa, de manera especial als propis webs, a la Viquipèdia i al YouTube.
  • Chango Spasiuk: sol i amb els seus, amb chamamés, tangos o músiques ucranianes
  • Richard Galliano: amb Anouar Brahem a Khomsa (1995), amb Portal a Blow Up (1996)...
  • Luciano Biondini: amb Rabih Abou-Khalil a Morton´s Foot (2004) o a Em Portugues (2008)
  • Dino Saluzzi: sobretot a Juan Condori (2006), o amb Anja Lechner a Ojos negros (2007)
  • Jean Louis Matinier: a Confluences (2003), amb Renaud Garcia-Fons a Fuera (1999), o a Navigatore (2002), o amb Anouar Brahem a Le Voyage de Sahar (2006) que m'acompanya mentre escric aquestes ratlles
I els divertis The Classic Buskers, que ens va fer conèixer el Xavier, el profe d’acordió del Martí, en un concert que van anar a veure i sentir al Caixa Fòrum .

Ah! I a “casa nostra”, mantenint la germanor instrumental, no em vull oblidar de l’ Artur Blasco, Marc del Pino, Cati Plana, Carles Belda..., Mauricio Villavecchia (amb qui vam tocar acompanyant la Marina Rossell)..., i una mica més enllà, el Kepa Junkera..., i...

Aquí, el Martí i el fill del Xavier amb The Classic Buskers.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Pati interior de l’eixample

Dimarts 11 de l’11 al matí, des de la galeria de casa, vaig veure per primera vegada una garsa al pati interior de l’illa. Fins ara, a més dels omnipresents coloms i dels agressius i cridaners gavians que nien a un terrat de Villarroel, cada any, al mes d’abril, arriben mig centenar de les falziots i una dotzena justa d’orenetes vulgars.

Quin plaer llevar-se a l’estiu, sentint els crits dels falziots i els “lleva’t, lleva’t de matí” de les orenetes! Quan arriben, a casa fem festa!

Algun pardal, algun periquito, i un ocell que encara no he identificat, formen la fauna avícola del pati interior de l’illa de casa.

D’aquest patí cal ressaltar la vida i la tranquil•litat que hi ha, les vistes a les galeries i finestres dels quatre costats (Al Google Earth: 41º22’58.31” N/2º09’39.64” E), la roba estesa, sobretot els llençols, els dos gats mioladors, les plantes, els porticons i persianes blanques, marrons i verdes..., i l’olor dolça dels croissants de mantega que puja de l’obrador de l’Escribà, sobretot els caps de setmana. Aquest pati interior és el meu paisatge quotidià.

Des de fa uns anys, quan surto a la galeria, ja no miro cap a la dreta per veure la finestra del Santi. Un dia vaig escriure:

Quan surto a la galeria
a estendre la roba
o a mirar les frèsies,
plantades amb els bulbs que em va donar de la mare,
miro cap a la teva finestra
i no hi ets.
I sé que no hi ets ni ets,
però miro cap a la teva finestra.
Els darrers dies
només veia els teus dos gats
que prenien el sol a l’ampit.
Ara res, ara no hi veig res ni ningú,
però segueixo mirant cap a la teva finestra,
i això que sé que no ni ets perquè ja no ets.
Potser més endavant hi vegi algú
però ja no serà la teva finestra,
i llavors deixaré de mirar-la
per no esborrar el teu record, on ets.

dijous, 13 de novembre de 2008

Vidres trencats

Ja fa temps ens van trencar el vidre de darrera del cotxe quan estava aparcat al carrer, a la Gran Via, davant de casa. Els mossos que feien ronda, el van veure i em trucar per l’intèrfon a quarts de tres de la matinada. Duia una engantxina amb CAT. Vaig pensar que potser podia ser el motiu i els mossos em van dir que possiblement.

Avui dimecres 13, en sortir de casa a les 8 del matí, els vidres de la porta del carrer estaven trencats, i hi havia pintades de la bandera espanyola a l’intèrfon. Evidentment ho hem denunciat. Els veïns pensem que aquests, diguem-ne brètols, ho han fet perquè al balcó del principal sempre hi ha una bandera catalana. En aquest pis hi ha una residència d’Aspanias.

dijous, 6 de novembre de 2008

Yma Sumac, música peruana i extensions

Yma Sumac

Ahir em vaig assabentar pel diari, de la mort de Yma Sumac. És difícil poder gaudir de veus com la de la "princesa inca". Adéu rossinyol dels andes. Veieu-la i escolteu-la pel YouTube.

Música peruana

Fins a cert punt conec una mica la música peruana, i no només la popular andina, sinó també la de “la costa, la sierra y la selva”. I els balls i ritmes, sobretot la marinera, el huayno, el tondero, la zamacueca, el landó, etc. I conec Yma Sumac, la gran Chabuca Granda, Eva Ayllón, Susana Baca, Tania Libertad, i fins tot Pamela Rodríguez en un costat, i Juan Diego Flórez a l’altra, i Nicómedes Santa Cruz, el meu preferit. Veieu-lo i escolteu-lo pel YouTube.

Descarregar algunes peces cantades pel Nicómedes (Ritmos negros del Perú, Que viva mi mamá, La cotorrita, Al son de tambora, Enciéndete candela, A la molina, Samba malato).

Eva Ayllon, Tania Libertad, Gian Marco i Soledad Pastorutti (Argentina), cantant junts La flor de la Canela de Chabuca Granda.

Extensions

1) Una curiositat de Nicómemedes Santa Cruz, en el disc/cassette America negra, de 1972, el poema Romance de la niña negra, de Luis Cané, l’introdueix amb..., El desembre congelat al piano!

De fet, a casa nostra, El desembre congelat és una nadala molt popular, que apareix escrita per primera vegada en manuscrits d’inicis del segle XVIII, i que en alguns llocs es ballava com un ball rodó en les matines de Nadal. Cal dir, però, que El desembre congelat no és una cançó originària de Catalunya, sinó que probablement és l'adaptació d’una cançó francesa de taverna, que es cantava al segle XVI o al XVII. Aquí la versió de Bola de nieve (Ignacio Jacinto Villar Fernández) de Lo desembre congelat. És una petita o gran joia!

2) La cançó peruana que el Martí recorda més és Valentín, de José, Pepe, Vásquez.

“No Valentín / con palo no vale / Valentín.
Vengo del quinto mondongo congo / a sacártela no Valentín / a sacártela no Valentín / a sacártela no.
Llegó el flojo de Ramón (Pa’ gozar) / a la casa de Porfirio.
Abelardito está loco / y lo viene a visitar.
Cierra esa puerta caramba ese loco / cierra esa puerta.
No Valentín / con palo no vale / Valentín.
Así no vale Valentín / con palo no vale Valentín".

Aquí Susana Baca la canta amb David Byrne, John Medeski, Marc Ribot i altres.


3) El Huayno y el Lando són els balls/ritmes preferits per mi. L’ancestral huayno de ritme binari 2/4, AMB dos grups de corxera i dues semicorxeres.

El landó té una base base de 12/8, generalment presentat en 6/4, amb accents a les corxeres 1, 5, 6 i 9.

La Maria Schneider al seu barrer disc Sky Blue, inclou la peça Aires de Lando. Llegiu què diu sobre les dificultats rítmiques que va tenir!