diumenge, 24 d’agost de 2008

Crònica personal i subjectiva de la Festa Major del Vendrell de 2008

1) Sobre “Novetats a les músiques populars de la Festa Major del Vendrell de 2008”, l'escrit que em van publicar al Diari del Baix Penedès del 8 d’agost.

2) L’èxit de l’Assaig General de la Cercavila, i de retruc l’èxit de tots balls, sobretot dels nous, i de re-retruc l’èxit de L’Embarcada.

3) Sobre les Matinades:

  • Un escrit meu sobre les Matinades, extret, amb modificacions, ampliacions i actualitzacions, de: Quintana, Jordi. (2005). Les gralles al Vendrell: músics i músiques. El Vendrell: Ajuntament del Vendrell (Premi IV Beca d’investigació Jaume Ramon i Vidales, convocada per l’Ajuntament del Vendrell al 2003).
  • El dia Santa Anna (26/07/2008) i el de Santa Anneta (27/07/2008) vaig sortir a tocar matinades amb Les Gralles del Baix Penedès, com faig des de fa uns 12 anys. És l’únic moment que toco la gralla. Que lluny queden aquells anys d’assajos que al 1980 fèiem a la Cooperativa Teixidors a Mà del carrer Terol de Gràcia, i al terrat del col·legi Lestonnac del carrer Pau Claris de Barcelona, llavors Via Laietana, amb el Xavier Tomàs!
  • Les Matinades curtes que el dia de Santa Anneta vam tocar a la passarel·la de la Riera de la Bisbal, de davant del local dels Nens del Vendrell i del Cau de Foc, on després vam fer aquestes fotos. Vegeu també l'escrit enllaçat a l'inici.












  • El so únic de Les Gralles del Baix Penedès, hereves del dels Macaris (Albert Jané, Carbassó; Joan Domingo, Macari, i Jaume Esteve, Casalta), Antoni Oller, Eduard Vericat, Antoni Mañé i Mercadé, Ton de la Gralla i Jaume Vidal i Vidal, Carboner. I sentint-ho pels altres companys i companyes, opino que els que mantenen el so més autèntic (!?) són el Bero, el Pelle i el Guino. Un so del que sobretot es gaudeix quan passem pel carrer dels Cafès, el de Montserrat, la Cristina alta i Cristina baixa, la Barceloneta alta i Barceloneta baixa..., per carrers estrets.
  • El so de la 3a veu, tocada pel Jordi Inglès, Bero i l’Adrià Grandia, autor de l’arranjament, a partir de la del grup de grallers Els Gonsers de Sant Jaume dels Domenys. I la 8ena inferior de la 1a primera que enguany va tocar el Jaume Juncosa amb la seva tenora.
  • El Dia del gos, en passar pel carrer de Montserrat, el pare de l’Antonio, que cada matí està prenent alguna cosa a la terrassa del Yoisi o de l'Isidro, va cridar al Bero i li va dir: “”¡Oye! ¿Qué no sabéis otra? ¡Siempre tocais a misma!”
  • Viure la Festa Major des de dintre, com puc fer des de fa una dotzena d’anys, tocant la gralla a les Matinades i el flabiol i el tamborí al Ball de Pastorets
  • Després de les matinades és obligat esmorzar a Cal Guitarra o La Bombolina, que de fet és el restaurant Montserrat. Esmorzar de platillo: tripa, bacallà, sípia o botifarra amb fesols, peus de porc, llesques de pa amb tomàquet..., i no fa tants anys fins i tot sang i fetge!, i pels joves, entrepans, tot regat amb vi (sort n’hem tingut que el Joan Cugat comencés a tocar el tambal perquè ha aconseguit que canviessin el Padró per un s/n tipus “cosechero” nostrat), gasosa i agua, i al final, després de cafès, carajillos i copetes de licor i de Fernet Branca, una bona tocada de gralles. Tres afegitons. 1) Actualment “la tripa de cal Bombolina” és el meu referent. Ja sé que el Fontana n’és especialista i diferirà de mi, però per mi que no en puc menjar i només en menjo per la Festa major i per la Fira, és menjar del déus; 2) Llàstima que no facin cap i pota!; i 3) El Fernet de després d’esmorzar. El vaig descobrir a principis dels anys vuitanta del segle passat, de la ma del Jaume de Solsona, juntament amb els Undenberg i els Schnaps. El Fernet va ser una altra de les moltes coses que em va unir a l’Imma. Alguns grallers i timbalers vells en prenien, sobretot el Carboner i el Tof,

4) Preguntes finals

  • Perquè els Gegants després de la Cercavila no es queden a la Plaça Vella fins al final, com es veu en totes les fotos del segle passat?
  • Perquè els Malcasats no volen sortir a la Cercavila, passejant i fent algun ball, reservant-se la representació pel Dia del gos?
  • Perquè les Gitanes i els Gitanos són tan intransigents i no van ballar a la Plaça Vella

dissabte, 16 d’agost de 2008

Manoel de Barros

Dilluns 11/08/2008, vaig estrenar una samarreta amb un dibuix i un poema de Manoel de Barros que em va regalar l’Ednilson al meu tercer viatge a Brasil. Va ser ara fa un any, a l’agost de 2007. Com que l’Ednilson treballava a la Universidade para o Desenvolvimento do Estado e da Região do Pantanal-UNIDERP de Campo Grande a Mato Grosso do Sul, em va convidar a fer una conferència i un taller.

La samarreta es va fer amb motiu de la publicació del llibre Celebração das Coisas - Bonecos e poesias, de Manoel de Barros, editat per Pedro Spíndola al 2006. És una petita joia que recull algunes de les que coses dels seus “Cadernos de rascunho” en els que al llarg de seva vida, “Anoto coisas em pequenos cadernos de rascunho. Arrumo versos, frases, desenho bonecos.” Vegeu l’entrevista que José Castello li va fer a l’agost de 1996 per al diari "O Estado de São Paulo”


“Silêncio nele é tão alto que os pássaros escutam de longe e vêm pousar em su ombro”, o sigui, més o menys “El silenci és tan alt, que els ocells escolten de lluny i venen a posar-se a la seva espatlla”

Buscant informació de Barros, m’ha alegrat molt trobar que el Jorge Larrosa va traduir al castellà una antologia d’ell: Barros, Manoel de. Todo lo que no invento es falso (Antología). Màlaga: Maremoto, 2002 (Selecció i traducció de Jorge Larrosa). Al Jorge li dec sobretot la relectura crítica i filtrada dels filòsofs marxistes i de Deleuze, Foucault i Bernstein, l’aproximació a Lyotard i Derrida i l’inici del meu interès per Wittgenstein.


I una altra coincidència, el Marc Egea, com diu al seu web “és compositor d'algunes de les músiques per a l'espectacle Salvatge cor els components del qual són el poeta Albert Roig, els ballarins Àngels Margarit i Alexis Eupierre, el músic Krishoo Monthieux i el creador de videos Dionís Escorsa” que inclou textos de Barros.

Tot i la incomparabilitat, els seus “Cadrenos de rascunho” em recorden les meves Moleskine.

A la primerafoto, llibretes anteriors i Moleskines (una es falsa!), per fora, per la pell. A la segona, Moleskines per dintre, per les tripes i les neurones.

Ço del Botafoc, Cobla de tres quartans i altres coses

Dimecres 6 d’agost, els del Ço del Botafoc vam
actuar al XXè Música a la Vila del Vendrell, compartint cartell amb altres grups del Baix Penedès.

Va ser al 2001 que vam començar amb el Ço del Botafoc com a Cobla de tres quartans (sac de gemecs o cornamusa, flabiol i tamborí, i tarota o xirimia), sovint ampliada i diversificada, perquè com que en som sis, tant en podem fer dues, com podem complementar-la i diversificar-la amb altres instruments, sobretot quan no reduïm el repertori a la música tradicional i popular.

Seguint l’ordre de dreta a esquerra d’aquesta foto que ens vam fer a l’Auditori Pau Casals, som: Jordi Inglès, Bero: flabiol, tarota, tamborí de cordes, campanes tubulars i altres percussions i gralles; Jordi Navarro: sac de gemecs, clarinet, tarota i percussions; Edgar Ferré: sac de gemecs; Adrià Grandia: viola de roda, tarota i gralla baixa; Roger Serra: flabiol i tamborí; i Jordi Quintana: flabiol, flautes i tabal.




En l’àmbit de la música popular i tradicional, centrem les seves actuacions al Vendrell, participant en la Rifa del porc, per Sant Antoni, en la Festa Major, la Mostra de Folklore, la Fira de Santa Teresa, el concert de Nadales, i en altres festes, actes i esdeveniments. A més, hem participat en concerts i cercaviles de la comarca, d’arreu de Catalunya i d’altres llocs.

En altres àmbits musicals interpretem de Llibre Vermell de Montserrat juntament amb diverses agrupacions com el Cor Orfeó Parroquial del Vendrell (2003 i 2004), la coral Allegro de Barcelona (2005 i 2007), el Cor Creixent de L'Hospitalet de Llobregat i la Coral Santa Rosalia de Torredembarra (2006), i la Coral Ginesta de Cervera (2008); i interpretem repertori d’Alfonso X el Sabio (s. XIV), Bartomeu Càceres (s. XVI) i d’autors anònims dels segles XIII a XVII, així com peces pròpies, d’amics i adaptacions diverses. En aquests concerts comptem amb la col·laboració de Jordi Bassó a les flautes. Dos vídeos del concert que vam fer a Vitoria al 2007, amb la coral Allegro de Barcelona: video 1, video 2.


Si al principi he dit que som una a "Cobla de tres quartans ampliada i diversificada", també hagués pogut dir que som una Cobla de ministrers. Això de Cobla de tres quartans possiblement és un invent de Joan Amades. De fet, les referències escrites sobre els instruments d’aquesta formació, sempre els esmenten indicant el seu nom: cornamusa, flabiol, tamborí/tamborino, i xirimia; i no és fins al 1932 que Amades fa servir aquest terme en un escrit sobre "La cornamusa a Catalunya" publicat a la Revista Musical Catalana (núms. 343 i 343).
















El nom de Cobla de tres quartans, i el del seu derivat Mitja cobla (sac de gemecs o cornamusa, i flabiol i tamborí), són un invent de principis del segle XX, en el que tot i el recurs curiós i justificador de “tres quartans” com a tres músics que toquen quatre instruments, també pot trobar sentit en la taula de més avall.

Amb aquesta normalització terminològica, trobem que si bé històricament el nom de Cobla de joglars o de ministrils equival al concepte de “cobla sencera”, i que aquest només s’atribueix a les Cobles de ministrers i a les Cobles de sardanes, les altres agrupacions són considerades incomplertes: ½ i ¾.


El Ço del Botafoc, és el que és en cada moment: una Cobla de tres quartans, una doble Cobla de tres quartans, una Cobla de tres quartans ampliada i diversificada, una Cobla de ministrers...

Però..., que és això del Ço del Botafoc? La resposta és clara: Això del Botafoc. Això sí, amb una picada d’ull a la fonètica ço/so. Quant al Botafoc, aquesta és una torre de defensa del segle XIX, de la tercera guerra carlina, situada al nord del Vendrell, que fa parella amb la del Puig (s. XIX), i complementa la del Cintoi (s. XII?), la del Molí de vent, la dels Masos de Comarruga o del telègraf.... Però de les torres del Vendrell n’estic preparant un petit escrit amb imatges per més endavant.



Si abans he mostrar el logo antic del grup amb el que en vam fer algunes rajoles, l'actual és un dibuix de l'Antoni Bassó.


I per acabar un problema de mesures: Segons els DIEC, un quartà és una “mesura de capacitat per a grans, pròpia de Catalunya, equivalent a la dotzena part d’1 quartera o a 4 picotins”, però si sabem que un picotí equivalia a 1.44 litres, quina és la capacitat d’aquesta mesura de “Tres quartans”.